El parc de pisos de lloguer d'una habitació disponible ahir en un dels portals de referència del sector es limitava a divuit habitatges, entre els 900 i els 1.800 euros mensuals. Amb un parell de matisos: que només n'hi havia tres per sota dels mil euros i que la immensa majoria eren no ja a les parròquies altes, sinó a Soldeu, el Tarter o directament al Pas de la Casa. Els dos de la vall central es lloguen per 1.800 euros –recordin que estem parlant de pisos d'una habitació– i el tercer, a Encamp, per 1.600. La resta, de Canillo cap amunt, i no precisament regalats. És per això no ja oportú, sinó imperatiu, que el parc d'habitatge públic inclogui també pisos d'aquestes característiques. I no de forma testimonial, perquè no es tracta d'un luxe ni d'un capritx, sinó del mínim a què aspira qualsevol ciutadà passada l'edat universitària. I és també evident que cada vegada seran més habituals les famílies unipersonals. De fet, no és un fenomen nou ni sobtat, i el nostre mercat laboral demanda un perfil de treballador sovint jove i sovint solter. Compartir pis és una opció temporal, però no es pot eternitzar. I el mateix Govern admet que la demanda de pisos de dues i de tres habitacions és escassa. Un altre assumpte és la ubicació del parc públic. S'entén la preferència per la vall central, naturalment, però la realitat urbanística i la disponibilitat de sòl no es poden triar. Que hi hagués pisos vacants a Canillo era indicador que alguna cosa fallava en el sistema d'adjudicació: requisits, modalitat, publicitat? És clar que també n'hi ha ara a Borda Nova. A la capital. Aquests desajustos s'han de corregir.
