La febre del totxo no remet. El preu mitjà del metre quadrat es va enfilar l'any passat fins als 4.500 euros en el cas dels pisos, un 8% més que l'any anterior. Per calibrar exactament com s'ha disparat el mercat de l'habitatge, només cal agafar com a referència els preus del 2020, quan el metre quadrats costava 2.300 euros. En un lustre s'ha multiplicat per dos. És cert que hi ha diferències substancials entre parròquies, i que els preus de la més cara, 6.100 euros el metre quadrat, quasi doblen els d'Encamp, 3.200. Però la tensió del mercat s'estén com una gota d'aigua, i a Sant Julià, per exemple, el metre quadrat s'ha disparat en tan sols un any un 32%. La compra s'ha convertit en una opció fora de l'abast per a una gran part de la població, i el benintencionat programa d'accés al primer habitatge de propietat impulsat pel Govern tan sols ha atret de moment una desena de candidats. Com que amb aquests preus comprar ja no és una solució per a la classe mitjana, l'única sortida és el lloguer. La situació és igualment alarmant. Però és aquí on el Govern té encara cert marge d'actuació: no en els pisos que ofereix el mercat –un centenar, a finals d'any, amb una renda mitjana que superava els 3.000 euros– sinó en parc de pisos buits. És urgent que els dels 800 propietaris contactats pel Govern entrin al mercat de lloguer, com ho han fet ja 340 apartaments turístics. L'Executiu ha d'incentivar els propietaris de forma positiva, que llogar un pis els sigui més beneficiós que tenir-lo tancat. No cal que sigui per empatia o generositat; n'hi ha prou que sigui per interès. L'amenaça de la cessió forçosa ha de ser l'última ràtio.
