Per fi es posarà ordre en l'àmbit de les universitats privades que han anat proliferant al país els darrers anys, autoritzades pel ministeri competent en ensenyament superior. I si ho han fet és perquè els governs de torn n'han facilitat l'entrada. Per conveniència mútua? Segurament, tot i que en alguns casos caldria saber l'entrellat de tot plegat. Recordava ahir el titular d'Educació, Ladislau Baró, el mandat rebut del Consell General per adoptar una nova estratègia sobre la modalitat d'universitats que es vol per al país. Un mandat que des de l'aprovació de la nova llei de l'Agència de Qualitat de l'Ensenyament Superior té més sentit que mai. I doncs? Els informes de l'AQUA són vinculants i, per tant, si s'emet un desfavorable perquè no s'acompleixen els estàndards europeus i no es veuen garanties en la sol·licitud d'obertura d'un centre universitari, el que diu l'AQUA va a missa i el seu dictamen no és pas arbitrari, sinó que està avalat pels experts que avaluen els plans estratègics. Ara, a més de posar ordre, es veu que amb la llei de la llengua pròpia i oficial la presència del català també s'ha d'impulsar d'alguna manera. Es tracta d'un joc d'equilibris, certament, per allò de l'autonomia de cada centre. Però només amb la llei a la mà, sense haver desplegat cap reglament, s'insta a garantir que almenys l'atenció al públic sigui també en català. I això no deixa de cridar l'atenció quan s'han vist ofertes de feina per a alguns d'aquests centres en els quals es demanava el castellà com a requisit per fer precisament aquest servei i es deia expressament que el català no era necessari.
