Hem arribat a un punt que la sola menció d'un principi bàsic de l'economia política com és la contenció pressupostària genera automàticament anticossos. És veritat que l'al·lusió que hi va fer dimarts el cap de Govern es pot interpretar com un avís a navegants, però per si de cas la branca sanitària de l'USdA es va posar la bena abans de la ferida –sigui dit sense ironia– i es va afanyar a gestualitzar la "preocupació" davant de les retallades que veu en l'horitzó. Va haver de sortir el ministre portaveu a desmentir unes retallades que de moment només existeixen en la imaginació de l'USdA i apel·lar al sentit comú: la primera de totes, que la contenció no és una opció, sinó una consigna en qualsevol conjuntura, i més encara davant del previsible fre en el creixement econòmic que els indicadors auguren per al curs que ve. Espot va descartar que estiguem a les portes de cap crisi, però va demanar seny als organismes que reben transferències del Govern –més sentit comú– i va repassar les importants inversions en què s'ha embarcat l'Executiu, que l'hipotequen per als pròxims anys i que pocs s'atrevirien a qüestionar, des de les variants de Sant Julià i la Massana fins a la revalorització dels salaris públics, per no parlar del parc d'habitatge. La sanitat pública és una altra de les potes que sostenen l'Estat del benestar, i la qualitat del servei, una plantilla dimensionada i uns salaris adequats han de ser la prioritat d'aquest i de qualsevol Govern. Està bé recordar-ho de tant en tant, però aixecar la veu per alertar d'unes "retallades" que ningú no ha ni augurat genera alarmisme i frega l'oportunisme.
