Hi ha ferides que no es veuen a simple vista, i les que deixa la violència contra les dones són en moltes ocasions d'aquest tipus. D'aquí que la detecció de casos i l'acompanyament d'aquests sigui potser un dels aspectes en els quals s'hauria de fer més incidència avui en dia. Més enllà dels casos que pugui atendre el servei especialitzat de la secretaria d'Estat d'Igualtat hi ha també els altres, els invisibles, els que no s'expliquen, els que es dissimulen i s'emmascaren en una suposada vida tranquil·la que amaga una violència que potser no deixa un regueró de sang però sí d'incomprensió, de dolor i d'ofec insuportables i només pel fet de ser dones. Això per les vies oficials no sempre es dona, però a voltes podem sospitar que existeix aquest patiment mut que hauria de sortir a la llum, no per ser comptabilitzat com un cas més que serveix per engreixar les estadístiques, sinó com una oportunitat per alleugerir aquest patiment, perquè se li pot posar paraula i tant de bo veu. Passar de llarg davant d'una víctima per la mandra d'atansar-nos-hi i complicar-nos la vida no hauria de ser de rebut en una societat que creiem –i diem– que és moderna i evolucionada. Violentar l'altre és en si mateix un acte intolerable, denunciable i perseguible, i fer-ho pel simple fet que l'altre és una dona des d'una situació de prepotència i de pretesa superioritat masculina encara ho és més i amaga, de fet, un profund complex d'inferioritat. No tots hem de ser herois, ni tots tenim les eines per detectar i acompanyar, però sí que alguns podem percebre que passa alguna cosa i que cal actuar. Ara és el moment.
