Quinze dies enrere va ser Macron. Recordin les seves paraules exactes: "Amb tota sinceritat, si ara dieu que no, la porta [d'Europa] no es tornarà a obrir". El primer ministre portuguès no va ser ahir tan explícit, és cert, però la intenció era d'una claredat meridiana: "Andorra en sortirà més forta, i Europa també, amb aquest acord d'associació", "tinc la convicció que és necessari perquè hi hagi progrés social", i "arribat a aquest punt, s'ha de concretar, perquè afavoreix tant Andorra com els portuguesos que hi resideixen". Afegim-hi el vaticini que el text es tancarà en el termini de vuit dies, i només cal lligar caps: el moment és ara. I després de quinze anys de negociacions, ja toca. Pensar que en cas d'un "no" andorrà a l'acord la UE reprendrà el nostre expedient aquesta generació és una ingenuïtat política que frega amb la irresponsabilitat, perquè pressuposa que tant Macron com Montenegro viuen als llimbs respecte a l'acord d'associació. A alguns dels nostres polítics els cal recuperar la humilitat perduda i plantejar-se que potser són ells, i no el copríncep francès i el primer ministre portuguès, els que treballen amb informació incerta i els que s'han fet una falsa imatge mental de la situació. Un acord que preserva essencialment les competències en immigració, que reconeix excepcions a la carta, que preveu llarguíssims períodes de transició per als sectors estratègics i que garanteix l'accés al lliure mercat és un bon acord. Probablement, el millor possible. I som nosaltres qui el vam demanar. La UE seguirà endavant amb o sense nosaltres. Cap a on volen Concòrdia i Andorra Endavant que anem nosaltres sense Europa?
