Els entorns de protecció són la pedra a la sabata del ministeri de Cultura. Ara i sempre. Cap Govern ha sigut capaç de desencallar aquest delicat dossier. S'entén, perquè toca la propietat privada i ningú vol que li diguin el que pot o no pot fer a casa seva. I això és exactament el que passa quan un ciutadà té la mala fortuna que la seva propietat queda dintre del radi d'influència d'un Bé d'Interès Cultural, els monuments que per llei reclamen el seu perímetre. Una llei que, recordin, data del 2003 i que donava a l'Executiu dos anys, dos, per enllestir la setantena d'entorns previstos. Un quart de segle després només se n'han aprovat 18. El revés que li ha dispensat el Superior a Cultura, confirmant la nul·litat del de Casa de la Vall i Sant Esteve, prova que ens movem en terreny pantanós, que estem parlant d'un dret fonamental com és el de propietat i que totes les precaucions són poques. Tot això no pot ser, però, excusa per dilatar indefinidament l'obligació legal de protegir el nostre patrimoni monumental. Eternitzar els entorns genera greuges comparatius evidents: què passarà quan la nova llei de Patrimoni elimini aquesta figura? Podran els propietaris afectats pels divuit que sí que s'ha aprovat reclamar que se'ls apliqui la nova legislació? Per què protegir Casa de la Vall –i limitar els drets dels propietaris veïns– abans que Sant Miquel de la Mosquera o que Santa Eulàlia d'Encamp? La matèria és delicadíssima, reclama altura de mires, generositat i també lleialtat política, però el que està clar és que els monuments no poden ser víctimes de la inacció. Protegir tard és protegir malament.
