Per més que llegim, escoltem, veiem i creiem que ho entenem, posar-nos en la pell dels veneçolans ens és difícil en aquest moment històric i encara tan incert. I més des de la nostra perspectiva mediatitzada, perquè el que llegim i escoltem i veiem també passa pel sedàs de qui escriu, parla i grava. Com passa arreu, d'altra banda. Però no només això. La mediatització pot venir donada a més per la nostra història personal i col·lectiva. Per això és tan important que siguin els veneçolans que tenim entre nosaltres, que són els nostres amics, veïns, companys de feina, parelles potser els qui expressin el que senten i anhelen en aquests moments tenint en compte, a més, que són ells els que tenen una informació de primera mà sobre el que passa allà perquè hi tenen els seus. I el que van dir ahir alt i clar és que per a una gran majoria de compatriotes és una alegria immensa que Maduro hagi estat detingut i ja no governi el país. Perquè han patit molt amb la dictadura des de fa uns quants anys. En molts casos han perdut amics i familiars i s'han hagut d'exiliar. I això va més enllà d'ideologies i de totes les teories que puguem fer –i no diem que a qui correspongui hagi de fer– sobre l'ordre internacional. És des de les seves vivències concretes, que proclamen i malden pel retorn de la dignitat i la llibertat del seu país. També són conscients que assolir aquesta llibertat no serà un camí de flors i violes i que la reconstrucció del país no es farà d'un dia per l'altre. Consideren el que ha passat com un primer pas. I tant de bo que sigui així.
