Hi ha qui s'escandalitzava aquests dies perquè el Papa ha defensat la vida en totes les seves etapes -oi que sona?- i s'ha posicionat, per tant, una vegada més en contra de l'avortament i l'eutanàsia al parlament espanyol. Un país, escoltàvem, que des de fa temps té lleis que regulen un i altre tema. L'extrany hagués estat, però, que s'hagués posicionat a favor. Això sí que hauria estat notícia. Menys extranyesa provoca, tot i que per a alguns sembla que no és així, que el Papa defensi la pau i els drets dels immigrants. Ni en uns temes ni en els altres no hi ha res de nou sota la capa papal, dit amb tot l'amor. No sabem si Espot i Baró van poder intercanviar ahir amb el Papa o algú de la secretaria d'Estat, potser el mateix Parolin, algunes paraules referides a l'assumpte que teòricament ha de veure la llum abans d'acabar la legislatura. Una proposta de mínims, certament, la no penalització de la dona que avorta, però no perquè sigui de mínims suposa uns màxims difícils o impossibles d'assumir per l'Església. I d'impugnar-los en el cas que el Consell General ho aprovés? Això és el que suposem que el Govern s'està mirant amb lupa. Arribats a aquest punt i a aquest temps, quan el rellotge està ja en temps de descompte, la pregunta és què passa si ens tirem a la piscina amb el nostre marc institucional? Massa més voltes ja no se li hauria de donar. Totes les decisions tenen conseqüències. I aquesta l'ha de pendre el Govern, com va assenyalar encertadament Baró, perquè el Vaticà ja la té presa, però no d'ahir o d'abans d'ahir, sinó des de fa segles i segles.
