A l'acord d'associació amb la UE només li faltaven espectacles tan poc edificants com els que hem viscut les últimes setmanes a compte del pacte d'Estat, amb una formació, SDP, tibant la corda però fent malabarismes retòrics per no trencar-la, i davant, la resta de membres del pacte, que no han cedit fins que no li han vist les orelles al llop. Una olla de grills on sembla que els personalismes d'uns i altres s'han imposat a la raó d'Estat i que li fa un flaquíssim favor a la causa europeista: amb amics com aquests, no li calen enemics. El motiu de l'actual fricció era la molt raonable proposta de SDP d'emular San Marino i incorporar-hi sindicats i organitzacions empresarials. Les diferències eren de matís, la majoria va acabar cedint –in extremis, és cert– i quan això va passar SDP ja no en tenia prou. Però la cosa ve de lluny i té molt a veure amb les tenses relacions que mantenen el secretari d'Estat per la UE i el president honorífic de SDP. Això, que és humà i és legítim, s'ha de quedar fora de les reunions del pacte d'Estat en un moment tan delicat. Sobretot, quan es comparteix l'objectiu final. L'acord d'associació no necessita més enemics, per això hem de celebrar que s'hi hagi convidat (per fi) els actors socials i econòmics. Calia sumar i s'ha sumat. Ara toca més mà dreta –encara més, sí– i no encastellar-se en posicions numantines que obeeixen a motius més personals que no tècnics. No és el moment de la vanitat ni de l'orgull sinó de treballar junts per l'únic futur viable que té el nostre país: Europa. Si descarrilem, no ho pagarem nosaltres, sinó els nostres fills. Hi ha d'haver adults a la sala.
