Sempre havíem cregut, i així se'ns havia dit, que el nostre patrimoni romànic a l'exili va marxar fruit de transaccions comercials que avui ens posen els pèls de punta, però que un segle enrere eren perfectament legals i, per tant, inatacables. Que aquí no s'havien registrat episodis d'espoli, sinó vendes acordades en última instància per la propietat legítima, que n'era el Bisbat. Però hi pot haver una excepció: les pintures murals de Sant Miquel d'Engolasters, arrencades el 1921 per ordre de la Junta de Museus i exposades des de l'any següent al que avui és el MNAC de Barcelona. Segons el document exhumat per l'historiador Joan-Lluís Ayala i publicat la setmana passada pel Bondia, els frescos escaldencs no van ser venuts –ho diu literalment l'arxipreste de l'època– sinó que van ser simplement "portats" a Barcelona per garantir-ne la conservació. Aquest document planteja una nova situació legal, si els frescos no van ser venuts, sinó dipositats al MNAC, podrien ser reclamats i eventualment recuperats. La sentència recent del Tribunal Suprem espanyol que avala el retorn dels frescos de Sixena, precisament perquè la pinacoteca catalana no n'ha pogut acreditar la propietat, aconsella explorar una via legal inesperada. El més probable és que el MNAC disposi del document que provi la transacció de les pintures d'Engolasters, però només que existeixi una remota possibilitat que no sigui així –i la notificació de l'arxipreste així ho suggereix– l'obligació de les institucions és explotar-la, i instar a fer-ho al Bisbat, l'últim propietari conegut i l'únic que en podria reclamar la propietat.