L’anunci que el futur Centre de Salut Mental Sant Lluís de la Seu d’Urgell reservarà dues de cada tres places per a pacients andorrans és una de les fites socials més rellevants dels darrers anys. I ho és perquè es posa fi a l’històric "exili terapèutic" que han patit tants pacients. Aquesta proximitat no és només una comoditat logística, sinó un component clínic essencial que permet a les famílies ser part activa del procés de recuperació. En aquest cas, el nou centre es presenta quasi com un regal caigut del cel. El cert és que és fruit de l'acord entre el bisbat, les Germanes Hospitalàries i el Govern d'Andorra. Sigui com sigui, cal reconèixer que el recurs feia falta i que aquest projecte s'ha de veure com una aposta per millorar la salut mental dels usuaris i una oportunitat per al treball conjunt en ambdós costats de la frontera sud. La visita d'obres al nou centre va coincidir amb l'anunci que part del superàvit del 2025 es destinarà a equipar l'hospital amb maquinària més moderna. D'aquesta manera, el superàvit deixa de ser una xifra freda per convertir-se en equipaments i serveis que humanitzen l'atenció pública. Així mateix, l'estabilitat pressupostària permet atacar de front la problemàtica de l'habitatge, que també incideix en la salut. Destinar recursos per poder incorporar 600 pisos al parc públic el 2026 és, a la pràctica, una política de salut preventiva. Perquè no hi ha benestar mental possible sense la seguretat d'una llar digna. Ara només cal que aquests pisos arribin a qui els necessita i se sent angoixat, per exemple, perquè no acaba de complir els criteris fixats pel Govern.
