L'estrena dels pisos amb suport per a pacients de salut mental és, sens dubte, una molt bona notícia, tot i que arriba amb un retard difícil de justificar, tenint en compte que les instal·lacions feia més d'un any que estaven acabades. Durant massa temps, la salut mental a Andorra ha estat condemnada a la perifèria del sistema sanitari i, sovint, a la invisibilitat social. Inaugurar avui una vintena de places d'habitatge és un pas endavant, és clar, i el mínim exigible per a un país com el nostre, però també és el reconeixement implícit d'una mancança històrica que ha deixat massa famílies desemparades. Per ser justos sí que des de fa més de 20 anys els dos pisos de la Fundació Aurora Fornés han fet aquesta tasca a petita escala, però calia més i des de Salut. S'ha de reconèixer que ara sí que es comença a fer realitat el que la ministra ha repetit nombroses vegades durant l'actual legislatura: que la salut mental és "una línia estratègica". Fins ara, el model andorrà ha pecat de ser excessivament "hospitalocèntric" i, el que és més greu, dependent de l'exterior. L'exili de pacients cap a centres de fora no ha estat una opció, sinó l'única sortida per la falta de recursos propis. Aquesta desconnexió de l'entorn familiar i social només ha contribuït a agreujar l'estigma i dificultar la recuperació d'unes persones que el que més necessitaven era, precisament, sentir-se part de la seva comunitat. Celebrar aquest nou recurs no ens ha de fer caure en l'autocomplaença. L'atenció a la salut mental no pot seguir sent una qüestió de pegats d'última hora. És un dret fonamental que ha d'estar garantit dins les nostres fronteres.
