El problema de l'habitatge és un problema d'oferta. No hi ha pisos de lloguer a preu assequible. De fet, gairebé no n'hi ha ni a preu inassequible. El parc públic en què el Govern ha bolcat aquests últims anys quasi tots els seus esforços era necessari, però és evident que el mig miler de pisos que haurà posat al mercat a finals de legislatura són insuficients. Per això és tan important el compromís dels pressupostos del curs que ve per continuar ampliant aquest parc. Però probablement és més important encara la llei de foment de la promoció privada d'habitatges destinats al lloguer assequible. La ministra Marsol també ho entén així, i per això la va definir com una de les iniciatives més ambicioses que el Govern ha impulsat en aquesta matèria. I si ens cenyim al que n'ha transcendit, sens dubte és així: ajuts directes, exempcions fiscals, finançament preferent i avantatges urbanístics. Sense ànim de ser exhaustius: subvenció del 10% del cost de l'obra, exoneració de la cessió obligatòria, exempció d'impostos estatals i tributs comunals... I amb un únic requisit: que el lloguer assequible es mantingui durant un mínim de quinze anys. Es tractava d'enrolar en aquesta guerra el sector privat, que s'ha decantat aquests últims anys pels pisos de luxe. I la manera de captar-los és precisament aquesta: fent que la inversió en habitatge assequible sigui econòmicament atractiva i competitiva. Ara només falta que els promotors ho vegin així. La llàstima és que una mesura tan potent arribi quasi al final de la legislatura.
