El tema de debat de la diada d'Andorra a la Universitat Catalana d'Estiu que va tenir lloc dissabte va ser la neutralitat. Com l'hem d'entendre avui? A posar-nos de perfil quan Rússia envaeix Ucraïna, com sostenen els nostres populistes més recalcitrants? Quan Fiter i Rossell preconitzava “no demostrar-se amb particularitat parcial d'una corona, en contra de l'altra, sinó conservar la neutralitat” es referia expressament al cas de la guerra entre Espanya i França. D'acord que al segle XVIII era inconcebible predicar la neutralitat respecte a la invasió russa d’un remot país de l’extrem oriental d’Europa. Però també ho és que l’argument implícit en la màxima 37 és l’objectiu estratègic de no fer la guitza a cap dels nostres dos veïns, ni al de dalt ni al de baix. No donar-los motius per repensar privilegis comercials que sustentaven la magra prosperitat andosina. Igual que l’Anglaterra que manava sobre les ones no tenia amics ni enemics, sinó interessos, l’Andorra del XVIII tenia un objectiu existencial, que era el manteniment dels privilegis. Diguem-li avui sobirania. Curiosament, la millor manera, per no dir l'única, d'actualitzar el 2026 la doctrina de la neutralitat teoritzada per Fiter i Rossell és formar part del joc d'organismes i d'aliances internacionals als quals França i Espanya pertanyen de manera mancomunada. Entendre que la neutralitat consisteix avui a posar-se de costat en la invasió d'Ucraïna –i donar així l'esquena a França i a Espanya– és fer exactament el contrari del que predicava Fiter i Rossell. Amb l'agreujant que no es tracta en aquest cas concret només d'interès nacional, sinó també i sobretot de dignitat, d'humanitat i de decència.
