Hem celebrat a les pàgines de Cultura d'aquest diari l'eclosió i la consolidació d'un parell de generacions (o més) de narradors i de poetes. Una abundància que no fa gaire, posem dos decennis, ens hauria semblat pura quimera. Un deliri. Doncs no era així. I una de les millors notícies de tanta exuberància ha sigut sens dubte la irrupció de Sergi Mas. Amb una obra única i inclassificable, que podem col·locar a la posella de ficció per pura comoditat però que veu d'una tradició, la literatura oral o de cordill, que avui és pura arqueologia. Ningú més escriurà entre nosaltres, ni probablement en català, com ho ha fet Sergi Mas a Cassigalls, a Les valls desitjades i ara a Tafetans de justícia, obretes que no responen a cap pla, a cap moda, ni molt menys a cap interès, que Sergi Mas ha escrit perquè sí, perquè com deia el clàssic, "las cosas hay que hacerlas con desdén", segur que vostès ho entendran. Obres que reflecteixen una Andorra que només sobreviu en la seva memòria de menairó. Si és que alguna vegada va existir. Així com hi va haver als nostres boscos l'últim carboner i, als nostres pobles, l'últim terrissaire i l'últim picapedrer, escloper, segador, cisteller, baster, calderer i estanyer, ell és l'últim dels nostres narradors orals. Medusa n'ha sabut veure el que té d'excepcional i de necessari per a la nostra memòria col·lectiva i per a la nostra identitat que els relats que fins ara Sergi Mas explicava de viva veu als seus afortunats interlocutors quedin recollits en un delicadíssim volum. Hi ha veus extraordinàries, que enalteixen i justifiquen una literatura. No en tinguin cap dubte: la de Sergi Mas n'és una.
