"A mi no m'agrada ser copríncep, jo soc un noi del Poble Nou, de la base, de la Jobac, el moviment de joves cristians dels barris obrers". Aquest podria ser el colofó del llarg pontificat de l'arquebisbe i bisbe emèrit d'Urgell, Joan-Enric Vives. Un quart de segle, inclosos els dos anys que va exercir com a coadjutor del bisbe Martí, que van concloure el 31 de maig, quan la Santa Seu en va acceptar la renúncia. Vives passa avui revista a les llums i a les ombres del seu mandat: entre les primeres, i molt assenyaladament, el Concordat del 2008, fita històrica que s'arrossegava des dels temps del seu predecessor, en l'àmbit polític; en el social, l'impuls del centre de salut mental al seminari. Entre les obres, la incomprensió, segons ell, sobre el seu paper en la despenalització de l'avortament. Vives acaba avalant la fórmula avui sobre la taula –"treure la dona del Codi Penal", diu– però deixa anar una advertència que sovint se'ns escapa: "les converses són entre el Govern i la Santa Seu". No entre el copríncep i el Govern. Per tant, serà al Vaticà a qui caldrà mirar, per a bé o per a malament, quan concloguin les negociacions, que serà aviat si es compleix el vaticini del ministre Baró. Vives, en fi, passa de puntetes per l'amenaça de fer-lo plegar que el 2018 va fer lliscar el Vaticà, i se sincera quan reivindica la "responsabilitat" com a eix del seu mandat, diu que si tornés enrere seria (encara) més prudent en les seves intervencions públiques, defensa el seu paper durant la pandèmia i fins i tot refuta els que l'han titllat de presumit. Una entrevista que cal llegir. I una llàstima que no s'hagi prodigat més aquests anys. Potser el bisbe Serrano en prendrà nota.
