La història de l'orgue al nostre país no es pot entendre sense Amics dels orgues i sobretot, sobretot, sense la figura, la convicció i la perserverància del seu director artístic, Ignacio Ribas. Va ser ell qui es va treure el festival internacional de la màniga fa quasi tres decennis, quan el magnífic Danion, l'orgue neoclàssic de Sant Esteve (1991) estava reduït a la molt humil condició d'instrument d'acompanyament dels serveis litúrgics, i el va convertir en orgue de concerts. Va ser ell qui va mantenir el festival amb vida durant la llarga travessa del desert i qui l'ha acabat convertint en la cita més longeva del nostre calendari musical. Recordin que estem parlant de l'orgue. Dels orgues, en plural, perquè va ser de nou Ribas qui va moure cel i terra per construir l'instrument ibèric de Sant Iscle, a la Massana (2007). Si hi afegim el De Graaf de Sant Pere Màrtir (1987), el patrimoni organístic del nostre país és relativament recent, sí, però comença a ser considerable. Però s'ha aixecat amb paciència, amb realisme i amb un objectiu molt clar: que fossin instruments vius, que enriquissin l'oferta artística del nostre país. Per això mereix Ribas, que li prestem atenció quan proposa contruir un gran orgue per a la basílica de Meritxell, el colofó perfecte per a un temple que és més aviat un símbol nacional. Que Meritxell no en tingui encara un és en realitat una anomalia. L'orgue modular que s'hi instal·larà avui per als concets del 50è aniversari i sobretot, la trajectòria d'Amics dels orgues i del festival haurien d'aportar l'empenta defnitiva perquè institucions i patrocinadors privats saldessin d'una vegada aquest deute amb la patrona.
