Sense pena ni glòria. Així ha passat aquest Primer de Maig, Dia del Treball a Andorra. Ni manifestació, ni reivindicacions. No és la primera vegada que succeeix aquesta desmobilització en un dia tan assenyalat com aquest. Però en altres ocasions almenys s'havia fet arribar un manifest per fer constar les principals preocupacions i reivindicacions dels treballadors del país. Enguany ni això. I sorprèn, ara que, per exemple, els sindicats públics estan negociant amb el Govern les graelles salarials o que problemàtiques com les de l'habitatge afecten fonamentalment la classe treballadora. A Andorra, certament, l'1 de Maig és un dia de comerços oberts, com passa amb altres festius i caps de setmana, però això no ha servit d'excusa en altres ocasions per sortir al carrer i arrossegar molts o pocs ciutadans que almenys posin en evidència mancances i millores necessàries que encara resten per assolir. Una actitud, aquesta, que contrasta amb la que van tenir fa poc més de 30 anys els que van impulsar amb dificultats i enmig gairebé de la clandestinitat el primer sindicat al país. De reptes n'hi ha molts, fa 30 anys i ara: aconseguir que les empreses tinguin per exemple els seus comitès d'empresa, que els convenis col·lectius s'estenguin a més sectors i que l'acomiadament s'homologui al que es fa en altres països europeus. Sigui com sigui, el Dia del Treball és una data per recordar-ho i tornar a posar aquests temes sobre la taula. La implicació dels treballadors és necessària, esperonats, és clar, pels qui els representen.
