El ministre de Medi Ambient es va fer ahir, en el seu Dia mundial, el millor dels regals possibles, amb l'escenificació in situ del naixement del tercer parc natural, encara sense nom, que s'afegirà al de Sorteny, el primer del país (1999) i al de les Valls del Comapedrosa (2005): 74 quilòmetres quadrats que, sumats als altres dos, representa que el 30% del territori nacional estarà en endavant especialment protegit. Queda lluny del maximalisme de Concòrdia, que continua endavant amb el seu esborrany de llei per incloure dintre de la categoria de reserva natural la meitat dels nostres 468 quilòmetres quadrats. Però és un pas significatiu i que s'avé amb el caràcter gradualista que ha de tenir una estratègia realista. Segons el calendari esbossat ahir, el projecte de llei s'entrarà a tràmit parlamentari a principis del 2026 amb la voluntat que el nou parc natural, entre Sorteny i Maià, sigui una realitat el segon semestre de l'any, inclosos els òrgans de gestió. Casal compleix així un dels compromisos electorals de DA. Va estar fi el ministre en insistir que protegir no vol dir tancar ni prohibir, sinó estimar, compartir i difondre. El nou espai és patrimoni de tots i el paraigua legal de què ara se'l dota garanteix que per a les generacions que vindran ho continuï sent. Diguem per acabar que protegir l'alta muntanya és just i és necessari, però que on ens juguem la nostra credibilitat conservacionista és en els espais que ja ha començat a colonitzar la dèria urbanística. Ja fa anys, de fet. Només cal que donin una volta per Incles. És aquí on hem de trobar el delicat equilibri entre home i natura, i on un governant se la juga.
