Poques sorpreses a l'enquesta d'opinió política publicada ahir per l'ARI. El sorpasso de Concòrdia es veia venir, sobretot pel moment en què es va efectuar: just abans de la manifestació per l'habitatge que el sindicat va escalfar des de la visita de Macron. Els regeneracionistes capitalitzen d'una banda el comprensible temor d'una part de la població davant de la imminent descongelació del lloguer i també la calculada i deslleial ambigüitat que han practicat des del primer dia respecte a la qüestió europea: insisteixen a demanar un altre acord, quan saben perfectament que la UE no té cap intenció de reobrir aquest dossier. Ho va dir sense embuts el mateix Macron, però Concòrdia sembla haver perdut el sentit d'Estat que se li suposa a un partit amb aspiracions de govern. La gran sorpresa no és el previsible enfonsament del PS, sinó la sòlida tercera plaça d'Andorra Endavant, que rendibilitza el populisme marca de la casa: el no ultramuntà a Europa i el retorn a l'esplèndid aïllament de mig segle enrere, com si això fos possible i, sobretot, com si això fos la solució. La coalició de govern, en fi, paga el pragmatisme de vegades ingrat que comporta l'exercici de responsabilitats polítiques, el desgast de quatre legislatures al capdavant de l'executiu, la indefinició del cap de llista amb què concorrerà a les pròximes generals i la indecisió de bona part del seu electorat natural. La bona notícia (per a ells) és que disposa d'un any de coixí per recuperar posicions. La no tan bona, que qualsevol possibilitat de repetir majoria (i del sí a Europa) passen per resoldre la crisi de l'habitatge de forma satisfactòria per a una majoria de l'electorat.
