Adriana Cachurreiro i Carlota González: “La tecnologia és necessària, però no hem de deixar d’utilitzar llapis i paper”

Estudiants totes dues del bàtxelor en Ciències de l’educació, l’Adriana Cachurreiro i la Carlota González són les primeres alumnes de la Universitat d’Andorra (UdA) que fan un semestre de moblitat internacional a la Universitat d’Oulu, a Finlàndia. L’experiència els ha permès descobrir una realitat que no s’esperaven.

Sou les primeres estudiants de l’UdA que aneu a Finlàndia. Com us vau decidir?
Teníem l’opció d’anar a Malta o a Finlàndia i com que estem estudiant educació i sovint a la universitat ens parlen del sistema educatiu finès i dels bons resultats que sempre obté a l’informe PISA, vam pensar que era el lloc perfecte on anar. Bé, i també perquè ens feia il·lusió anar a Finlàndia!

Què heu descobert del sistema educatiu finès que faci que sigui tan bo?
Doncs en aquest sentit ha estat un viatge de descoberta perquè ens hem adonat, i ens han explicat aquí a la universitat i hem llegit un munt de textos sobre el tema, que en realitat el sistema educatiu finès no difereix gairebé en res del sistema educatiu que coneixem nosaltres. Potser el que canvia és que tenen moltes més pauses, donen més importància al fet que els nens no s’estiguin tantes hores de classe asseguts i hi ha més patis. Però resulta que l’èxit de Finlàndia a l’informe PISA no és perquè el sistema educatiu sigui molt diferent o molt innovador, sinó per una raó que no es pot copiar en altres països perquè ve de factors històrics i socials, de com són i com es comporten, i sobretot del respecte que tenen pels professors i la consideració per la professió d’educar i ensenyar. La veritat és que ha estat molt interessant pel contrast entre el que pensàvem que aprendríem i el que hem après, que ha estat igualment molt interessant.

Us imaginàveu que seria un sistema molt trencador?
Pensàvem que seria súper innovador, molt diferent del nostre (nosaltres dues ens hem educat una a Catalunya i l’altra a Andorra), però al final resulta que no. Des de fora tothom pensa que  Finlàndia, en tema d’educació, té una fórmula gairebé màgica, però quan ets aquí veus que no és així.

El sistema català i l’andorrà no són ben bé el mateix. El finès a quin s’assembla més?
Fa pocs anys van fer canvis al currículum i van introduir les competències transversals i els mòduls d’aprenentatge, cosa que s’assemblaria més al Permsea. Però fins llavors, el sistema ho basava tot encara en la lliçó magistral. Sobretot perquè volen arribar a tenir els millors resultats a l’informe PISA i estan convençuts que una de les maneres d’aconseguir-ho és que les classes siguin tradicionals.
La majoria de professors que tenim són finesos i ells parlen d’aquest sistema com d’una cosa molt positiva, que els aporta calma el fet de saber que treballen en un ambient calmat, on es valora l’organització i la responsabilitat. Trobo que, malgrat que hi deu haver molta exigència a les aules perquè la competitivitat entre països pel PISA és molt elevada, a Finlàndia també es té molt en compte la salut mental de professors i alumnes. Això els diferencia de països com Corea o Japó. Aquí hi ha més pauses, els nens no tenen tantes hores d’escola i gairebé no tenen deures.

Heu parlat del respecte pels professors. Això s’està perdent a les nostres latituds?
No, al contrari. Sí que és cert que el fet de tenir un sistema que posa l’alumne al centre canvia els rols de mestres i professors dins de l’aula, però al mateix temps implica que hàgim de tenir molta estratègia per poder fer això sense que la classe es converteixi en un caos. Per tant, se’ns dona molta responsabilitat i molta confiança. Crec que ara mateix s’està començant a respectar més la professió que uns anys enrere o quan nosaltres anàvem a col·le. Aleshores et trobaves un munt de professors i de professores que directament no volien estar allà, que havien entrat a la carrera de magisteri perquè era la que tenia la nota de tall més baixa i per estudiar alguna cosa. Noto que ara no és així. Almenys tothom que hem conegut té vocació i això s’està començant a traduir en més respecte per la professió i per als que s’hi dediquen. Però encara queda molt per fer, moltíssim.

Què en penseu del fet que les noves tecnologies formin part del dia a dia a les aules?
En el món en què vivim, de les noves tecnologies, els alumnes necessiten saber com funciona un iPad o un ordinador i han de saber buscar informació a Internet. La part bona del Permsea és que els alumnes aprenen a utilitzar aquests dispositius, però no sempre de la manera més profitosa. Copiar i enganxar de manera acrítica la informació que trobes a la xarxa no és la manera d’integrar aquests continguts.

Creieu que el professorat hauria d’estar més format en com utilitzar aquests dispositius en favor de l’aprenentatge?
Sí, sens dubte. El professorat que és més gran es troba de vegades que els alumnes en saben més que ells, però nosaltres que som més joves també necessitem aquesta formació. Encara que el 90% de la nostra generació té els coneixements tecnològics bàsics perquè hem crescut envoltats d’aquests dispositius,  a la universitat estem aprenent com traslladar aquestes eines als alumnes d’una manera que no sigui: “té, agafa l’iPad i busca això”. Perquè llavors passa allò que dèiem, que els alumnes copien i enganxen la informació sense processar-la. 

Què en penseu de l’ús del paper i llapis?
Si bé és cert que la societat és cada vegada més tecnològica i això no es pot ignorar, tampoc hem de deixar d’aprendre a escriure amb el llapis o utilitzar el paper. El paper i el llapis també formen part del dia a dia, i fins i tot per al desenvolupament de la motricitat fina, cal que els nens aprenguin a escriure i a dibuixar, encara que no se’ls doni bé.

Quants estudiants internacionals hi ha amb vosaltres?
No es poden comptar, és increïble la quantitat d’estudiants de fora que hi ha, i són de tot el món. D’Alemanya potser és d’on n’hi ha més, però també n’hi ha d’Espanya, Itàlia, Portugal, Brasil, Japó, Xina... 

La vida a la residència també deu haver estat una descoberta. Trobeu a faltar que hi hagi alguna cosa similar a Andorra?
Una residència per a estudiants a Andorra seria genial. D’una banda, perquè és una oportunitat per conèixer tots els estudiants que hi viuen. Però també aniria molt bé perquè, per als joves que estudien a Andorra, i tenint en compte el preu dels pisos, emancipar-se és impossible. Uns pisos d’estudiants serien una gran ajuda per poder estar a prop de la universitat i al mateix temps experimentar què vol dir viure sol i haver-se d’espavilar. A banda, que és la manera d’atreure estudiants de fora, perquè si no poden pagar-se un pis no vindran. A Andorra hi ha molt pocs pisos per a joves i igualment no estan pensats per a estudiants que puguin arribar d’altres països perquè hi un requisit d’uns anys mínims de residència.

Heu començat a pensar en el futur quan acabeu la carrera?
Hi hem pensat i hi ha diferents opcions. Ens agradaria tenir per fi els nostres alumnes, poder treballar amb ells de manera individualitzada, però el mercat laboral t’aboca sovint a anar de substitució en substitució. O sigui que ja ho veurem. 

Convenis de mobilitat internacional amb 45 universitats

La Universitat d’Andorra té convenis amb 45 universitats de tot el món, cosa que li permet oferir un total de 281 places de mobilitat internacional als seus estudiants: 12 a Àfrica, 20 a Àsia, 123 a Europa i 126 a Amèrica. En el cas del bàtxelor en Ciències de l’educació, l’UdA dona l’opció de fer a fora el cinquè semestre dels estudis, és a dir, el primer semestre de l’últim curs. El conveni amb la universitat finesa d’Oulu té tot just un any i es va signar per l’interès de conèixer de primera mà un sistema educatiu que sempre obté uns resultats excel·lents a l’informe PISA. D’altra banda, el fet que les classes a Oulu siguin impartides en anglès permet que els alumnes millorin una de les possibles llengües de menció del bàtxelor.