Una lliçó inaugural en una universitat és una responsabilitat afegida?
No ho he fet mai. És la primera vegada, i m’agrada molt i em satisfà. Ara bé, estic acostumada a fer xerrades i ponències, però serà un esdeveniment especial perquè vaig ser professora d’un postgrau de l’UdA.

La ponència es diu ‘El costat bo de la intel·ligència artificial’. Quin és el costat bo?
Té molts costats bons, però el problema és que es parla més dels efectes negatius. Per exemple, crear algoritmes que discriminen o que no es creïn amb l’objectiu de beneficiar l’ésser humà, sinó pel control i la vigilància per fer negoci. Ara bé, com qualsevol cosa, té una part bona i una de dolenta. Gran part dels usos són per millorar el benestar humà.

La clau és l’ús que en fem?
L’ús és el que determina realment com de bons són els algoritmes, ja que l’algoritme en si no en té la culpa, sinó com el dissenya la persona que el fa, quines dades fa servir per entrenar-lo o com l’està provant. La clau és com dissenyem i com fem servir la intel·ligència artificial. Per això ara mateix fa falta una regulació, un fet que des d’Europa s’està perseguint i en breu sortirà, precisament perquè l’ús sigui en benefici de l’ésser humà.

De quina manera pot incidir en la salut mental la IA?
El potencial més gran que té i que hauríem d’explotar és l’aplicació en la salut, ja que potencia positivament el treball dels professionals. En concret, en el camp de la salut mental ja s’està fent servir per complementar la tasca dels psicòlegs i els psiquiatres. Hi ha sistemes que a través d’un rellotge o polsera digital pot monitorar pacients que són a casa, de manera que reforça el control que el professional fa sobre la persona. Parlem de casos com ara el trastorn bipolar, en què es pot detectar si pot aparèixer un brot.

Podria acabar sent una substitució del psiquiatre?
No, mai una substitució, perquè els psiquiatres i psicòlegs sempre els necessitarem. Ells són els professionals que tenen els coneixements, i aquests sistemes s’alimenten del que ells saben. Mai serà una substitució, perquè el que ens fa falta són més psiquiatres i més psicòlegs, més atenció mèdica humana, perquè l’ésser humà és un ésser social que necessita del contacte humà. Sempre serà un complement, ja que aquests sistemes poden enviar una alerta, en cas que una persona necessiti ajuda psicològica en un nivell inicial. El que fem és estudiar en xarxes socials com es comporten persones amb problemes de salut mental i dirigir anuncis amb telèfons d’ajuda a col·lectius que encaixin amb aquests perfils. Són sistemes que veurem créixer els pròxims anys.

Creu que tot això pot ajudar a prevenir els suïcidis?
Sens dubte, perquè un dels problemes que tenen els pacients suïcides és que mai han rebut un tractament i un diagnòstic, mai han trepitjat una consulta de salut mental. Així, han deixat evolucionar els problemes fins a arribar a l’estadi més greu, que és tenir tendències suïcides. Si traiem aquest estigma i a través de les xarxes socials els donem suport i ells veuen que tenen algun tipus d’ajuda anònima, gratuïta i de 24 hores pot ajudar a agafar a temps el problema.

Després de la pandèmia, el suïcidi seria el principal problema?
Tot problema de salut és rellevant, però és cert que el suïcidi és un problema que va estar ocult molt de temps. En canvi, donàvem més visibilitat a les morts per accident de trànsit, tot i que hi ha més defuncions per suïcidis. És un problema de salut pública greu i s’ha amagat perquè era un estigma. Tota la visibilitat que se li dona ara està ajudant que la gent en parli, i aquest és el primer pas per solucionar-ho.

Les xarxes socials han agreujat el problema?
Hi ha estudis que han determinat que existeix una relació entre l’ús inadequat de les xarxes socials i els problemes de salut mental, com ara estrès, ansietat o alteracions de la conducta alimentària, però no hi ha cap estudi que digui que hi ha una relació de causalitat. Ara bé, en les alteracions de la conducta alimentària en què poden arribar a autolesionar-se, s’allarga per les xarxes socials, on es donen consells perjudicials, sobretot en els comptes anònims. Estan afavorint la formació de comunitats on hi ha gent semblant que comparteix gustos i aficions.

També treballa amb la bretxa de gènere en les carreres científiques.
Quan estudiava ja era de les poques dones que estava a Enginyeria Informàtica, però el problema encara hi és. Hem intentat canviar prejudicis a les dones, de manera que no creguin que això és per homes tancats a casa programant i que no fan res més. Així, vam aconseguir un 50% de dones en determinades carreres i ho hem anat mantenint. Hem entès que el problema és la falta de referents i de coneixement sobre aquestes carreres. Ara estem veient un petit canvi en carreres aplicades, on es veu un major percentatge de dones, però en les clàssiques el problema continua.

Amb les xerrades que fa, pretén acabar amb els recels envers la IA?
Sobretot pretenc que la gent deixi de tenir por. Fa poc vaig escoltar una frase interessant: ‘Probablement no et reemplaci la intel·ligència artificial, sinó algú que sàpiga com fer-la servir’. És a dir, no tinguis por a una cosa que no coneixes, sinó que forma’t i tindràs més possibilitats laborals i podràs treure’n partit. A les xerrades explico com funcionen els sistemes, per què poden ser bons i com ja alguns ho estan sent. Facin la carrera que facin, que mai deixin de banda la tecnologia, perquè fan falta perfils interdisciplinaris, amb coneixements de tecnologia, màrqueting o protecció de dades.

Detecta receptivitat entre l’audiència?
Habitualment, sí. I fins i tot se sorprenen. Amb una barreja de persones que sàpiguen dissenyar els algoritmes i l’ajuda de la regulació, la intel·ligència artificial pot tenir un potencial enorme per ajudar les persones i la societat en general.