Angelina Santolària: “L’augment dels pacients es pot deure a la crisi i al major coneixement de l’UCA”

La coordinadora de la Unitat de Conductes Addictives (UCA), Angelina Santolària, remarca que la crisi i el coneixement més gran del servei han comportat un increment dels pacients en els darrers tres anys. Per aquest motiu, des de la mateixa unitat s’acompanya els malalts en la recerca laboral. Santolària destaca que en els gairebé deu anys de funcionament de l’UCA el balanç que se’n pot fer és positiu, ja que permet treballar el pacient en la seva globalitat.

¿Des de quan l’UCA ha registrat un augment dels usuaris?
En els tres darrers anys hem tingut un augment del nombre de pacients. Del 2010 al 2011 vam tenir un increment del 8% i del 2011 al 2012 vam registrar un 8% més. Això indica que durant els darrers tres anys hi ha hagut un augment en el nombre de pacients del 16%.

¿Aquest increment es pot atribuir al context de crisi?
Crec que una de les possibles causes d’aquest augment pot ser la situació social, la crisi que vivim a Andorra. Però no diria que és l’única causa. N’hi pot haver altres, com pot ser un major coneixement de la Unitat de Conductes Addictives. Nosaltres estem oberts des del 2003 i el coneixement es dóna tant per part dels usuaris com dels serveis de salut i benestar. Avui tenim un percentatge de malalts que vénen per iniciativa pròpia. Això pot estar relacionat amb altres pacients que nosaltres hem atès, que els envien. També per un bon coneixement de l’estructura per part dels serveis socials, per una feina de coordinació amb aquests, amb el servei d’infància, centres de salut, les derivacions dels metges de capçalera o del sistema judicial.
En els darrers anys ens hem cohesionat molt millor entre els equips i hem establert una forma de coordinar-nos amb reunions periòdiques. Som el referent assistencial al país en addiccions.

¿Quines són les principals addiccions?
El 58% dels malalts atesos (287 persones) presenten un trastorn per dependència de l’alcohol. En el programa per a politoxicòmans (persones amb dependència de diverses substàncies) el 2012 vam atendre 71 persones; en el programa de tabaquisme se’n van atendre 26; en el de cànnabis es van tractar 26 persones (sobretot són joves d’entre 16 i 24 anys); en el de cocaïna se’n va atendre 15; en el de metadona i naltrexona, 13 persones; en un programa per als addictes a les benzodiazepines, quatre persones, i en el de joc patològic i altres addiccions comportamentals, quatre més.

¿Per quin motiu la principal addicció és l’alcoholisme?
L’alcohol és la nostra droga. És la droga que tenim acceptada en la nostra societat i per aquest motiu el percentatge de pacients atesos és més elevat.

¿Quin és el perfil dels pacients?
D’aquests 490 pacients que vam atendre l’any 2012, el 76% són homes i el 24%, dones.

¿És més fàcil que una persona en situació d’atur pugui des­embocar en una drogodependència?
Estar en situació d’atur crec que comporta una crisi. Per a una persona que ha treballat molts anys, trobar-se a l’atur en un termini d’una setmana o quinze dies comporta una situació de crisi personal. Si, a més, aquesta persona bevia quantitats de quatre o cinc cerveses al dia i de cop es troba amb tot un temps lliure en què intenta buscar feina, intenta moure’s i no en troba, i en què la família té la seva pròpia organització, el bar pot ser un lloc on retrobar-se amb altres persones com ella. Gent que es troba en la mateixa situació que tu i que en aquest espai del bar és on parla però també és on es beu. I això ha comportat que alguns pacients ens hagin manifestat que en haver-los fet fora de la feina, i tenir més temps lliure, van augmentar la ingesta.

També les situacions d’atur, sobretot si són de llarga durada, comporten una pèrdua de l’autoestima.
Comporten un malestar emocional. Perquè hi ha persones que estan fent una recerca activa, n’hi ha que en el seu lloc de treball tenien una responsabilitat. Això et fa pensar i et planteges preguntes. I també tens les portes molt tancades cap a la possibilitat de canvi per la situació de crisi que vivim. Per això crec que la política del Govern d’ocupar les persones que estan a l’atur durant sis mesos és una mesura molt bona.

En relació amb els recursos de què es disposa a l’UCA, ¿són suficients?
Com a recursos a l’UCA tenim les consultes externes. Quan un pacient fa una demanda d’ajuda truca al telèfon 871 105 i fem una visita ambulatòria. La primera visita moltes vegades la fa la treballadora social, sobretot si són pacients derivats des de serveis socials, i després es fa una valoració mèdica, psiquiàtrica i psicològica. Quan tenim aquestes tres valoracions fetes, en una reunió d’equip plantegem el cas i fem un pla terapèutic individualitzat, una proposta de tractament en la qual la persona pot dir que està d’acord o s’hi poden introduir petits canvis. També tenim uns llits hospitalaris de desintoxicació i un hospital de dia. Aquest darrer és un recurs intensiu on el pacient ingressa de dilluns a divendres de nou del matí a cinc de la tarda. Va augmentar un 24% les estades el 2011.

¿Per quin motiu?
Pot ser degut al perfil dels malalts, perquè et pots trobar amb malalts més greus i que requereixen unes estades més llargues. Cal dir que la majoria de pacients de l’hospital de dia, a més a més d’una addicció, presenten un trastorn psiquiàtric.

Sempre es busca el consens amb l’afectat a l’hora de fer els tractaments, doncs.
La nostra forma de treballar no és des de l’obligació, sinó des del consens amb el pacient. Perquè en algun cas la proposta pot ser un ingrés hospitalari de desintoxicació. Li expliquem el que això representa i el pacient pot no desitjar ingressar-se.

¿Passa sovint que els pacients siguin reticents al que plantegen els professionals?
Hi ha pacients que vénen al centre i de forma molt clara diuen: “Tinc problemes amb l’alcohol i vinc a demanar ajuda.” A d’altres els porta la família, perquè veu que hi ha problemes a casa, que aquesta persona beu en excés, i d’alguna forma acompanyen a la família, la família els porta. Amb aquests darrers, en què no hi ha una demanda tan clara, nosaltres treballem amb tècniques motivacionals, fem diferents entrevistes amb ells per anar treballant les conseqüències que té l’addicció a la família i des de les tècniques motivacionals perquè arribi el moment en què acceptin que tenen un problema i que han de fer un tractament. Cada pacient té el seu timing i el que fem és respectar-lo molt.

Fa un temps també es va impulsar un programa per a casos de violència de gènere.
Vam crear un programa per a aquelles persones que, a més a més de l’addicció, que en un percentatge elevat eren pacients alcohòlics, havien tingut a la família una situació de violència de gènere. En aquest cas vull dir que eren persones agressores. Vam contactar amb l’equip de violència domèstica, però està destinat a les dones maltractades. Davant d’això vam veure que hi havia una mancança en relació amb els maltractadors. Amb aquest programa, si ens arriba un pacient amb alguna addicció i a més és maltractador, l’atenem des d’aquesta globalitat. També podem treballar amb entrevistes individuals les situacions d’agressió.

¿Està donant bon resultat?
Tampoc hem tingut gaires malalts, però vam veure la necessitat que existís el programa. I, del petit nombre que hem tingut, la nostra avaluació ha estat favorable. En el procés de tractament de l’addicció, poder també treballar la impulsivitat i l’agressivitat.

¿S’està desenvolupant altres programes d’aquest tipus?
Els programes els anem des­envolupant en funció de les necessitats. En el moment en què detectem unes necessitats ens posem a treballar. Un altre programa que tenim és un projecte d’acompanyament en la recerca laboral. Per als pacients que poden estar ingressats a hospital de dia tenim tallers de recerca laboral i fem un acompanyament en el procés de recerca. També si són pacients de consulta ambulatòria, els derivem al programa i els acompanyem en tot el procés. Perquè és molt important fer un acompanyament.
Si trobem alguna oferta laboral a través de la premsa, els la donem perquè hi puguin anar, els ajudem a fer el currículum, que aprenguin a presentar-se, a sentir-se més còmodes en el moment de l’entrevista. Nosaltres no els podem donar feina, però sí que els podem acompanyar.

¿És més interessant crear programes ocupacionals específics per als pacients o que trobin una feina en el mercat de treball?
En aquests moments crec que la gran majoria dels nostres malalts es poden integrar en feines normalitzades. Sí que podem tenir malalts que presenten patologia dual, en què hi ha un trastorn mental. Després de passar una avaluació de la Conava, en el cas que considerin que hi ha un menyscabament, nosaltres estem integrats en el programa Agentas.

Les addicions poden comportar malalties mentals. ¿Es dóna en molts casos?
Un 70% dels nostres pacients presenten patologia dual. Això vol dir un trastorn per dependència a una substància però també un trastorn psiquiàtric, que pot ser un trastorn de personalitat, un trastorn bipolar, un trastorn esquizofrènic, ansiós-depressiu.

¿Quin balanç es fa d’aquests quasi deu anys de l’UCA?
Jo venia del programa Pausa, d’atenció als drogodependents, on teníem 50 malalts. Des del 2003 hem fet un salt qualitatiu. Aleshores pràcticament només ateníem persones amb addicció a l’alcohol. El primer programa que vam crear va ser per a malalts amb dependència a l’heroïna i les previsions de pacients que teníem en aquell moment eren de deu persones. Aquest any hem tingut tretze pacients, però n’hem arribat a tenir 28.
En drogodependències és molt important treballar en equips. L’important és el treball interdisciplinari i no veure el malalt com un addicte sinó la globalitat. Ara l’important és que puguem continuar treballant i que puguem continuar treballant amb qualitat.