Diari digital d'Andorra Bondia
Antoni Martí, cap de Govern d'Andorra de 2011 a 2019.
Antoni Martí, cap de Govern d'Andorra de 2011 a 2019.

Antoni Martí: “quan el mercat es desboca, l’Estat ha de saber corregir-ho”


Escrit per: 
E. A. A. / FOTO: Facundo Santana

Va ser elegit cap de Govern l’any 2011, després que la llista de Demòcrates per Andorra que encapçalava obtingués una victòria contundent de 22 consellers generals sobre 28. Aquell primer mandat va ser de signe clarament reformista. El segon mandat, del 2015 al 2019, va començar marcat per la crisi de BPA que es va allargassar els quatre anys.

Què està fent Antoni Martí en l’actualitat?
La meva dona em deia que hi ha vida més enllà de la política i tenia raó. Ara estic gaudint d’aquesta vida, i la veritat és que estic molt millor. No tinc cap responsabilitat ni en desitjo cap més per al futur. També veig les coses de manera molt més senzilla. Visc feliç en aquests moments.

I a què es dedica?
He muntat una altra vegada el meu despatx d’arquitectura i em dedico a refer-lo perquè he de tornar a tenir clients. Hi ha molta gent que em para i em diu: “vostè rai que té un sou de per vida”. La gent es pensa que els caps de govern tenim un sou vitalici o almenys durant un temps i no és així, cosa que celebro. Ara bé, si se’m permet, això també fa molt difícil que algunes persones es puguin dedicar a la política. Qualsevol cap de govern ha de dedicar-se a la seva responsabilitat amb tota la intensitat de què sigui capaç i el despertar de després, quan has de tornar a guanyar-te la vida, és dur.

No hi ha portes giratòries a Andorra?
En tots cas jo no n’he agafat cap. Soc dels que penso que els càrrecs que ocupes, almenys els importants, te’ls has de guanyar a les urnes. També penso que, quan has acabat de fer política, el poble no et deu res ni tu li pots reclamar res. Per tant, totes aquestes històries de portes giratòries ni les entenc ara ni les he entès mai.

Quin balanç fa dels seus mandats? Si li sembla, comencem pel primer.
El més significatiu d’aquell primer mandat és una feina col·lectiva que era obligatòria de fer i per a la qual ja s’havia traçat un camí amb anterioritat. Andorra no podia continuar estant fora d’un estatus homologat des d’un punt de vista internacional i parlo, és clar, de la nostra situació com a paradís fiscal. Amb això sempre he intentat ser molt just: el camí el va obrir el senyor Albert Pintat amb la declaració que va signar a París, amb el compromís d’aixecar el secret bancari, i el senyor Jaume Bartumeu va començar a desplegar-ne una part. A nosaltres ens va tocar desplegar el gruix més important de la fiscalitat, prendre les mesures per poder sortir més endavant de la llista de paradisos fiscals i signar els acords per evitar la doble imposició que encara avui són vigents.

Van ser molts canvis en molt poc temps.
És cert que es va haver de fer amb celeritat i jo, que he fet molts anys política, he d’assumir la meva part de responsabilitat. Perquè els deures, certament, s’haurien pogut fer de forma més tranquil·la i en canvi es van haver de fer de forma molt accelerada. Això evidentment va ser un xoc i, encara que eren decisions polítiques inajornables, van tenir també un desgast electoral evident. Però penso que si l’Andorra del futur té futur, valgui la redundància, és perquè es va fer tot això que acabo d’explicar.

Una altra cosa de la qual el Govern que encapçalava pot estar satisfet és la Llei d’obertura econòmica, que era del tot necessària perquè la nostra economia reeixís. Però l’obertura econòmica no es podia fer si no acabàvem amb la més absoluta falta de transparència i amb la figura dels prestanoms. Això també es diu molt de pressa, però recordem que era una pràctica bastant corrent

Totes aquestes accions van suposar un desgast polític?
Igual com altres decisions complicades que vam haver de prendre. Vam ara congelar sous perquè la situació econòmica no era bona. Faig un recordatori: nosaltres arribem el 2011 i la branca malaltia de la CASS entra en dèficit. El dèficit de l’Estat també estava disparat. Hi ha coses que potser no vam gestionar bé, jo el primer, però vam prendre decisions que feia temps que no es prenien i que era urgent prendre. Però hi ha moltes altres coses d’aquell primer mandat. Penso que un dels encerts va ser negociar el primer conveni de no doble imposició amb França, que era el garant real de la transparència des d’un punt de vista europeu i que ens va obrir la possibilitat de signar més tard el conveni de no-doble imposició amb Espanya. Aquell conveni va marcar la línia de tots els altres convenis internacionals.

Penso que es van fer moltíssimes coses. També som el primer govern que va apujar per decret el salari mínim. Que per apujar el salari mínim no fan falta majories absolutes, n’hi ha prou amb la voluntat del consell de ministres. Aquell va ser un mandat molt reformista i, tot sigui dit, també és cert que teníem una interlocució al Consell General que no era crispada com la del segon mandat. Hi havia com a cap de l’oposició el senyor Jaume Bartumeu, una persona amb qui podíem parlar de tu a tu i amb qui teníem uns debats que jo crec que eren interessants. Aquest és el mandat que recordo amb satisfacció. El segon tothom sap que va estar marcat per l’afer BPA i ja va ser una altra història.

Des del primer dia.
Abans del primer dia. Malauradament tot aquest assumpte va esclatar al cap d’una setmana d’haver-hi hagut les eleccions i encara no hi havia ni el Govern ni tan sols Consell General constituïts.

Creu que les reformes del primer mandat van fer que Andorra estigués millor preparada per a la crisi que va venir després?
No voldria llegir les reformes que vam fer des de la perspectiva de l’afer BPA. Andorra està millor des de tots els punts de vista per afrontar el que sigui. Quan no estàs en el punt de mira internacional, quan no estàs sota pressió, és molt més fàcil moure’t. Per tant, no és que Andorra estigués millor preparada amb el tema BPA, sinó que ho està amb tot el que pugui passar en un futur. Tinc l’esperança que Andorra continuarà fent els deures com penso que ho està fent amb aquest Govern.

Com valora el segon mandat més enllà de l’‘afer BPA’?
Al segon mandat DA ja no tenia aquella majoria tan absoluta de 22 consellers, sinó que en teníem 15 i hi havia cinc forces a l’oposició. Els debats als Consell General eren punyents, cosa que s’ha de respectar perquè és el que va votar el poble andorrà. Si d’una cosa podem estar tots plegats contents és que els últims anys hi va haver un impuls i una voluntat política molt clara de girar-nos cap a França. Vam signar a París la COP21 i, des del punt de vista de les energies renovables, hem de ser conscients que si avui dia parlem de parcs solars o de cogeneració també és gràcies a la col·laboració amb una empresa estatal francesa. Perquè és molt important que hi hagi interessos francesos més enllà dels històrics com ara l’educació. Per mi també és un fet rellevant que signéssim amb el ministre Bernard Cazeneuve un acord per a la millora de la carretera RN-20.

Però permeti’m mirar-me els vuit anys en conjunt i tornar als temes fiscals i d’homologació internacional. Perquè es poden veure només des d’un punt de vista econòmic, però jo també els vull veure des d’un punt de vista institucional. Tothom sap per què el senyor Albert Pintat va haver de signar la declaració de París. Gràcies a l’esforç de tots, avui dia estem en una situació de transparència i estic convençut que així consolidem el coprincipat. Avui ningú no els pot dir als nostres coprínceps, ni a l’un ni a l’altre, que són caps d’Estat d’un país que no té una homologació clara a nivell internacional. 

Vostè és un defensor ferm del coprincipat.
Les coses que funcionen bé durant tants segles, per què canviar-les?

Pensa que el debat de l’avortament pot desestabilitzar el coprincipat?
En la línia del que declarava el cap de Govern, el senyor Xavier Espot: aquest no és un problema de constitucionalitat, sinó que és un problema institucional. A mi no em calia ni em cal cap informe de constitucionalitat perquè vaig entendre perfectament allò que se’m va dir a la meva visita al Vaticà.

Va ser un cap de govern proper a la gent?
Sí i no. Vaig ser un polític molt proper a la gent quan vaig ser cònsol d’Escaldes-Engordany i encara ho vaig ser bastant durant el primer mandat. Al segon mandat em vaig allunyar molt del que havia sigut la meva manera de ser. Per ser honest, els últims quatre anys del meu govern hauríem pogut fer les coses millor. Hi ha temes en els quals no vam reeixir: no vam reeixir amb l’heliport, no vam reeixir amb el Cloud, no vam reeixir amb moltes coses. Em quedo amb el fet que ara torno a ser el Toni Martí d’abans, proper a la gent, perquè no tinc les responsabilitats que tenia i perquè no estic sota pressió. Vist amb perspectiva, moltes vegades penso que si hagués sabut com seria el segon mandat, m’hauria pogut estalviar de ser cap de govern dues vegades.

Quins són avui els reptes d’Andorra?
Penso que l’actual Govern ha gestionat molt bé la pandèmia i ha fet un esforç per ser molt proper a la ciutadania. Prova d’això és que, més enllà d’algunes polèmiques, hi ha una gran satisfacció de part de la població i som un dels països amb un percentatge més alt de persones vacunades. Això ha marcat el començament d’aquesta legislatura, però sé que el senyor Xavier Espot té la voluntat de continuar fent reformes. A tots ens pertoca fer un bocí de camí en una línia que no hi ha cap dubte que és la bona línia: l’homologació, les bones relacions, la participació internacional, un bon veïnatge amb Espanya i amb França. Aquests són els dogmes que han de presidir qualsevol acció d’Andorra.

Ens hem quedat a mitges amb la diversificació econòmica?
Vam fer la llei, que era necessària perquè hi pogués haver inversió estrangera, però és veritat que no estem diversificant els nostres sectors productius. És evident que nosaltres no construirem avions ni res de similar, però hauríem de tenir una indústria perquè la nostra economia no siguin només els serveis i el turisme. Per això s’ha de continuar picant pedra. Jo estic molt esperançat amb el futur d’Andorra, però hem d’estar atents. Ara estem davant de torres que es construeixen, en el que sembla un nou procés especulatiu, i hem de vigilar després de la crisi que vam viure el 2007 i el 2008. Aleshores va haver de marxar moltíssima gent. Vull creure que ara el sector  és més curós.

Caldrà pujar la pressió fiscal?
Andorra no pot augmentar la pressió fiscal, però al meu parer les cotitzacions s’hauran de tornar a apujar sí o sí. Nosaltres les vam apujar dos punts, però s’hauran de tornar a apujar. Sé que això són decisions complicades, però en aquesta legislatura o en la pròxima el Govern ho haurà de fer perquè estem parlant de les pensions futures. 

Al mateix temps, tenim els diners que tenim i crec que caldrà tornar a revisar la llei de competències i transferències als comuns. Hem de ser solidaris entre nosaltres i hem de garantir que, en un país tan petit com el nostre, tothom tingui les mateixes prestacions independentment d’on hagi nascut.

Pateix per la cohesió social a Andorra?
Hem d’estar molt atents amb el problema de l’habitatge. Amb tot aquest moviment de la construcció, els preus s’estan disparant. Sé que el senyor Espot n’és molt conscient i que té una sensibilitat amb aquest tema, però hem de vigilar que no s’estigui creant una societat en paral·lel, que no hi hagi andorrans que sentin que s’estan quedant al marge. Quan això passa hi ha una pèrdua d’identitat perquè hi ha també una pèrdua de sentiment de pertinença. Sempre he dit que el problema més greu que hi pot haver a Andorra és un problema social. En països més grans no sé què passa. Aquí, quan hi ha un problema al riu Runer, el ressò del problema arriba fins al Pas de la Casa.

Caldria regular el mercat de l’habitatge?
Tot i que nosaltres vam intentar coses, el mercat és el mercat. És cert que s’estan fent polítiques per pal·liar el problema de l’habitatge, però hi ha un sentiment de la classe mitjana que veu que li serà impossible tenir un habitatge d’ús propi. D’altra banda, vull trencar una llança a favor dels propietaris perquè no és veritat que tots els andorrans abusin dels lloguers. Molts propietaris tenen preus més que raonables. Evidentment també hi ha gent que no és tan raonable.

Què cal fer en aquests casos?
Seria molt fàcil per mi donar solucions que no tinc, però el problema hi és. No tothom pot comprar o llogar un habitatge d’alt estànding. Suposo que al final la solució passa per un cúmul de petites iniciatives. Jo no soc dels que penso que el mercat s’hagi d’intervenir, però quan el mercat es desboca i no hi ha cap classe de control, sempre hi ha l’Estat que ha de saber corregir-ho.

Antoni Martí

Compartir via

Comentaris: 1

Comentaris

vergonya t'hauria de donar obrir la boca, lo que vas montar tu i el teu amiguet Cinca amb BPA, espero que no ho portin a Europa, perquè sino, al final pagarem entre tots la vostra actuació

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Formulari de contacte