Biennal de Venècia: tindrà  sentit tornar-hi el 2028, perquè l’any que ve ja no hi arribem, quan farà quasi deu anys de l’última vegada?
Si hi tornem serà amb la col·laboració d’altres petits estats, això ho tenim clar. Sols no podem per motius pressupostaris, estem parlant de 300.000 euros a cada cicle. I tindrà sentit si els artistes  pensen que en poden treure profit. Fins ara ens ho han manifestat així. Però és cert que les gestions amb San Marino són lentes i que al 2026 no arribarem.

La fórmula per escollir comissari i artistes, s’ha decidit?
Si decidim tornar-hi, serà amb San Marino i compartint espai expositiu, així que començarem de zero perquè caldrà consensuar com seleccionem els artistes i com repartim l’espai. 

Acabarem la legislatura sense saber on posarem el Museu Nacional.
El concepte de Museu Nacional o d’espai cultural, perquè potser anirà més enllà del museu de tota la vida i això és en el que estem treballant ara, s’adiu molt amb el projecte d’Espai Capital. Hi pot haver sinergies amb els espais que ells defineixin. Quan acabem la feina de conceptualització i tinguem clares les necessitats d’espai, sigui museu o sigui espai cultural, veurem si cap en aquests metres quadrats de plaça pública. Sempre han estat receptius.

El suport del Govern al Thyssen va més enllà del trasllat del Node? Perquè el conveni per deu anys firmat el 2016 expira el curs que ve.
La continuïtat del projecte la tenim tots molt clara. El Govern en el seu moment va fer una aposta per la col·lecció Thyssen, que té un valor indiscutible i reconegut a tot el món. Nosaltres volem continuar amb aquesta col·laboració. Això no es qüestiona.

Llei del català: des de l’inici ja va advertir que l’objectiu no era sancionar, però també que si calia sancionar, se sancionaria. A l’hora de la veritat s’ha imposat una multa en un any i mig. 
El règim sancionador de la llei estableix un termini raonable perquè els presumptes incompliments puguin ser esmenats. I això és exactament el que estem fent. Hem obert 55 expedients, quinze dels quals s’han resolt. Però el procediment és el que és. Quan el departament de Comerç rep una queixa hi anem a comprovar si realment constitueix un incompliment. Si és el cas se’ls dona el termini que marca la llei per esmenar-lo i el cert és que moltes vegades l’empresari o el comerciant ho acaben fent. Per això molts expedients no acaben en sanció.

Molts, no, la immensa majoria.
La voluntat del ministeri és que els empresaris siguin conscients que han de garantir l’atenció en català. Som un país que rep molts turistes i que per això mateix necessitem personal per atendre’l i hem de donar aquest marge de temps perquè aquests treballadors s’adaptin.

Creu que en aquest any i mig de vigència de la llei ha millorat la situació? Que a botigues, bars i restaurants tens garantida l’atenció en català?
Si aquest estiu, en ple agost, ens passejàvem per l’eix comercial d’Andorra la Vella i Escaldes i entràvem en un establiment, tots som conscients que no rebíem l’atenció en català que ens agradaria. Però també crec que podem entendre que a l’estiu es contracta un treballador temporer que només ve a treballar aquests mesos. Crec que s’ha d’entendre que hi hagi treballadors que no t’atenguin en català. Hem de ser pacients i també conscients que serà difícil que a tots els comerços ens atenguin en català. Ho serà, però  l’objectiu és aquest, no que tot el personal que treballi en un comerç hagi d’atendre en català, però sí que l’atenció en català estigui garantida. Això és el que els demanem.

El nivell mínim que van començar exigint als assalariats, quan l’estendran als altres col·lectius, assenyaladament el dels residents passius?
Amb el reglament de quotes recentment aprovat ja han canviat els criteris sobre el nivell que cal acreditar. Fins ara s’estaven demanant 30 hores de català. En endavant, a totes les persones que entrin amb el nou reglament se’ls demanarà l’A1 si volen renovar el permís de residència al cap d’un any, i al cap de dos anys, l’A2. Hi ha aquí un canvi substancial. I a partir del 2029 se’ls aplicarà aquest mateix criteri a totes les altres residències. Incloses les passives.

La Llei del patrimoni s’ha convertit en l’obra de la Seu. La seva antecessora l’havia anunciat per al 2022. I a l’inici de la legislatura vostè parlava del primer semestre del 2025.
Quan vam entrar al ministeri ens vam marcar com a objectiu revisar tot el marc jurídic. I ho estem complint: hem aprovat la llei del dipòsit legal, i abans que acabi l’any entrarem a tràmit parlamentari la llei d’arxius. La següent serà la llei del patrimoni, que estem treballant en paral·lel a la d’arxius. La voluntat és que el 2026 sigui una realitat.

Disculpi que insisteixi,  havia d’estar aprovada el 2022.
Puc parlar des que he arribat al ministeri, no puc parlar pels anteriors.

Formen part del mateix partit i per tant haurien d’assumir-ne l’herència amb totes les conseqüències. És cert que a la nova llei desapareix la figura de l’entorn cautelar?
Passarem de protegir conjunts arquitectònics singulars a protegir conjunts històrics i itineraris culturals, com podria ser la Ruta del ferro. Els plans especials seran clau en aquesta nova etapa. Al final és el que ens està demanant la societat: que anem més enllà del monument. Això era una voluntat expressada en la legislatura passada i la nova llei rema en aquest sentit. L’entorn cautelar? Hem d’acabar de decidir com l’articulem, si és que el mantenim, però anirem en la línia de preservar els nuclis històrics, no tal o tal altre monument concret. 

En 22 anys s’ha aprovat una quinzena d’entorns. Des de la reforma del 2014 s’han aprovat amb comptagotes i en queden mig centenar de pendents.
Ara ens hem centrat en els monuments que formen part de la candidatura dels testimonis materials de la construcció del Coprincipat. Després continuarem  amb els altres, però amb la nova llei, insisteixo, anirem més enllà del monument en qüestió. Un dels eixos és buscar la corresponsabilitat dels comuns. La protecció del patrimoni és responsabilitat del ministeri, sí, però no només del ministeri. Per protegir aquests nuclis històrics, aquests conjunts, aquests itineraris culturals, és imprescindible la participació dels comuns, que són els que tenen les competències urbanístiques. Hem de veure com els involucrem en aquest objectiu.

L’entorn de Casa de la Vall, avui a la Batllia. Són conscients que amb l’entorn que vostès proposen el nou Consell General hauria sigut impensable? 
Aquí hi ha un malentès. L’entorn el fem amb el que ens trobem. Ja no podem fer marxa enrere. I no per això hem de deixar de fer els entorns. La nostra obligació és fer-los. En el cas de Casa de la Vall i Sant Esteve ens hem trobat un entorn urbà òbviament molt construït. L’únic que podem fer és que aquelles construccions que superin l’alçada marcada pel pla d’urbanisme, que no és ni el ministeri…

El POUP parla de 14 metres d’alçada, que vostès han traduït  en planta baixa i tres pisos, l’alçada estàndard de l’arquitectura que diuen vernacular.
Nosaltres el que hem dit és: tot el que ja està construït es queda. No els estem demanant que enderroquin res. Simplement, els diem que no podran aixecar aquell edifici per sobre d’aquesta alçada i que si en endavant volen fer obres majors, s’hauran d’adaptar al que diu el reglament del pla d’urbanisme. No els obliguem ni molt menys a enderrocar, insisteixo, però si enderroquen i construeixen un nou edifici, no podrà superar aquesta alçada considerada vernacular, aquesta planta baixa i tres pisos. Crec que això es pot entendre.

Els propietaris veuen com els han retallat un dret que fins ara tenien, segons la normativa urbanística vigent quan van aixecar aquell edifici. També s’entén que no hi estiguin d’acord. 
Els edificis que tenen una alçada superior al que hauria de ser desitjable per salvaguardar les visuals s’hauran d’adaptar en el cas que facin obres majors –això és fonamental entendre-ho– al que diu el Comú al POUP. Nosaltres no ens hem inventat res. I hi haurà excepcions, per exemple si són obres per motiu d’accessibilitat: instal·lar un ascensor, per exemple.

Els demandants opinen que aquest nou gravamen hauria de ser en última instància compensat amb una indemnització.
Però és que això la llei no ho preveu. 

En qualsevol cas, tant al Govern com al Consell General i fins i tot al Comú ja els ha anat bé que l’entorn de Casa de la Vall arribi ara, i no fa vint anys, quan encara s’havia d’aixecar el nou parlament. De fet, el retard no deixa de ser altament sospitós. Demanen als particulars adaptar-se al nou text per preservar unes visuals ideals que el nou Consell General –assenyaladament la plaça– va liquidar per sempre més.
Treballar un entorn de protecció és una feina d’anys. Si el vols fer bé, és clar, perquè s’ha de parlar i en la mesura del possible consensuar amb els propietaris i amb el Comú, perquè si el Comú no el vol integrar al seu POUP, simplement no ho fa.

La candidatura dels testimonis materials de la construcció del Coprincipat:  en quin punt estem?
Al setembre vam entrar l’examen de complaença, un control tècnic sobre el dossier, perquè ens diguin si falta o no algun detall administratiu i poder-ho esmenar en temps i forma. Al gener haurem d’entregar el projecte definitiu… amb tots els entorns dels béns que la conformen com a mínim publicats. Per això ens hi hem centrat els últims dos anys. Abans pensàvem que no era imprescindible tenir els entorns aprovats per a l’èxit de la candidatura i que era preferible esperar a la nova llei. Però la Unesco ens va advertir que calia tenir-los aprovats i ens hi hem  focalitzat. Al gener l’entrem, deia, i a l’estiu vindran els tècnics de la Unesco a visitar cadascun des monuments. Per això estem fent treballs integrals als monuments de la candidatura. L’examen final serà el gener del 2027.

Després descansem o hi ha altres candidatures en cartera?
Tenim altres propostes sobre la taula, però que ens han arribat de fora: des de la sardana fins a les escudelles, tant d’entitats locals com de territoris i estats veïns. 

L’art a l’exterior: vist el retorn dels frescos de Sant Esteve, hi ha possibilitat d’activar alguna altra operació, i penso en el fragment mural de Sant Cristòfol d’Anyós localitzat fa un parell d’anys a França.
De moment, no hi ha cap contacte directe. Però el que sí que puc dir és que en el moment que el ministeri sigui coneixedor que la propietat d’algun d’aquests béns té intenció de vendre, ens activarem amb l’objectiu d’adquirir-los. I ells ho saben. I parlo del cas concret de Sant Cristòfol. Però ara per ara no tenen intenció de vendre.

Pel que fa als murals que es conserven al Prado i sobretot a l’MNAC, alguna possibilitat que tornin?
Sempre han mostrat tota la predisposició a col·laborar, com ja han fet en el passat. I quan tinguem el Museu Nacional potser serà el moment de parlar-ne.

Cap màping més en perspectiva?
El que estava previst a Sant Esteve es va descartar perquè finalment hem tingut els originals, i no semblava oportú replicar el model de Santa Coloma. Hi ha una altra proposta de mapping, de moment en estat molt incipient, a la basílica de Meritxell. Ho estem estudiant.