Com pinta la temporada? 
Pinta molt bé. Som un país que agrada als seus ciutadans i residents, n’estem orgullosos, i treballem perquè sigui un país d’excel·lència. En aquest cas, parlant de caça i pesca, tothom hi col·labora d’una forma molt important, i això fa que avui tant en pesca com en caça, torno a repetir, som un país d’excel·lència. A l’època dels nostres avis potser teníem 150 o 200 isards, com a molt. No hi havia cabirol, ni mufló, no hi havia porc senglar. I avui, gràcies al treball, a la gestió que s’ha fet, tenim més de 1.500 isards, un miler de cabirols, un miler de muflons, el porc senglar és una plaga, i això vol dir que alguna cosa s’ha fet bé a aquest país perquè s’hagi expandit de forma tan considerable la fauna. 

Potser hi ha una mala imatge al tomb de la caça i del caçador immerescuda. 
Totalment. A França diuen que el dia que no hi hagi caçadors no hi haurà fauna. Perquè el caçador treballa molt amb la fauna. A mi m’agradaria que les entitats ecologistes vinguessin a gestionar amb nosaltres, a ajudar-nos, perquè Andorra és de tots. Hi ha d’haver un respecte, tothom té el seu espai a la muntanya, i no hem de tenir enfrontaments d’aquest tipus. 

És com amb la gestió forestal. Cal tallar algun arbre perquè el bosc creixi més sa.
Hi ha una cosa claríssima. Si no fem gestió forestal hi ha espècies que desapareixeran, perquè no hi haurà menjar. El pi és un invasor total. Envaeix la pastura d’alta muntanya, els boscos, sobretot les obagues, i, si no s’aclareixen els boscos, arribarà un moment que no hi haurà gall de bosc, llebres, etcètera, perquè no hi haurà sotabosc, no hi haurà menjar. 

Dèiem que la cabana creix, tot i els caçadors. 
Sí. Hem buscat que les cabanes creixin, que tinguin una densitat important al país i després es gestiona. Amb l’isard l’any passat, per exemple, i això sí que és important que s’expliqui bé, teníem 202 atribucions a la setmana de l’isard, 202 anelles, i se’n van matar 169. És a dir, la Setmana de l’isard és una setmana de tradició, d’arrel i de gaudir de la muntanya, perquè si fos una setmana d’intensitat s’haurien mort 202 isards. Es va matar un 70% de mascles i un 30% de femelles. Si es respecten les femelles amb els cabrits, la cabana creix d’any en any de forma exponencial. Si es mata tot, no creix. La maduresa dels caçadors del nostre país es veu en fets com aquest. Si practiquéssim una caça abusiva, no selectiva, no creixeria la cabana. D’aquesta manera, respectant un percentatge molt gran de femelles i petits, i tractant bé el mascle, perquè el mascle pot muntar moltes femelles, es fa que les cabanes creixin. Passa el mateix amb el cabirol, amb el mufló, i, malauradament, el porc senglar, que és una plaga, que arrenca les muntanyes. I l’altra part és que hem aconseguit, gràcies al centre de cria que tenim a Certers, que tinguem gairebé les millors poblacions de perdiu xerra dels Pirineus. Després, no hem parat fins que hem trobat perdiu roja, la reina d’Espanya, que és realment una perdiu que s’aclimata al nostre país i que pugui reproduir-s’hi. El faisà avui s’està reproduint assíduament. Perquè hi ha un respecte absolut de la natura i el caçador és el primer, el més content, quan va a la muntanya i veu una pollicada de 15 o 16 perdius roges o xerres o faisans. És el plaer de gaudir-ho, és el plaer de treballar-ho, i, òbviament, després es pot gestionar. Però primer s’ha d’aconseguir que els col·lectius de cada espècie siguin abundants. 

En general, diríem que els caçadors del país són responsables. Però també hem descobert coses que potser... Es tenia constància d’aquest “frau” de passar-se anelles d’uns a altres? D’aquest mercadeig?
Sí. Però no confondre el mercadeig d’anelles, que és una mica l’avarícia de persones que en volien tindre 4 o 5 per a ells, per caçar més, però sempre dins dels límits permesos.

Les anelles no surten com els bolets al bosc. 
No. Era dins dels límits permesos. Hi ha aquell fanatisme, aquella obsessió de matar més animals, però dins dels límits permesos. Aquest any farem una prova pilot amb la Setmana de l’isard i hem dit que volem que tothom tingui una anella, no que un en tingui 5 i el pobre, el que potser no té diners per comprar-ne, no en tingui cap, sinó que tot caçador tingui la seva anella. Si no, els que aquest any no els toqui, l’any que ve seran prioritaris perquè la tinguin. Volem un país d’igualtat per a tothom. I això és molt important dins de la caça. 

Em comentava abans de començar que la Setmana de l’isard és més que caça. És convivència, amistat... Com afectarà aquest canvi?  
Nosaltres, la nostra colla, si un any, perquè hi ha una pandèmia de la cabana d’isards o pel que sigui, no hi ha la Setmana de l’isard, muntarem el campament igual per gaudir d’una setmana de muntanya. Primer és gaudir de la muntanya, i després, òbviament, de la caça i el paradís que tenim. I que també es pot pescar a la Setmana de l’isard. És una setmana que pots fer de tot. Pots fer pics, pots fer una travessa, tornar al campament a dinar... És una setmana d’andorranitat. L’única diferència és que hi haurà més gent que anirà sola, sense fer un campament, a buscar el seu isard, el seu, perquè màxim n’hi haurà un per caçador. Perquè volem que sigui un país d’igualtat i que tothom tingui les mateixes possibilitats, rics i pobres.

Em parla d’igualtat i em ve al cap que la muntanya és de tots i que tots hem de tenir un lloc i potser últimament, amb aquest auge del senderisme hi ha hagut una mica més de conflicte entre caçadors i altres usuaris de la muntanya. 
El que ha d’entendre tothom és que el caçador és el primer interessat que hi hagi molta fauna. I no parem de treballar-hi, de repoblar, i quan hi ha molta fauna ho gestionem. Gestionar vol dir fer prevaler alguns exemplars de cada espècie. Hi ha molta gent que diu que la muntanya està plagada de gent. Si la muntanya està plagada d’amants de la natura, de senderistes, d’ecologistes, el que sigui, i tenim el rècord absolut de fauna vol dir que tot és compatible. Tots hi cabem a la muntanya. No és que hem d’odiar perquè hi ha molta gent a la muntanya, perquè pugen quatre per quatres a Claror, no. Abans ja hi pujaven i no hi havia fauna. Avui pugen i hi ha rècord de fauna de tot, perdiu blanca, gall de bosc, etcètera. Tenim la població de gall de bosc més important dels Pirineus, i des de l’any 1977 que no es caça. S’hauria de caçar, perquè si hi ha massa mascles estan tot el dia lluitant entre ells i no munten les femelles i no hi ha reproducció. A mi no em molesta que hi hagi molta gent a la muntanya. Perquè hem aconseguit una convivència total entre l’ésser humà, quin sigui l’objectiu que tingui, i la fauna.

Normalment qui posa més pegues són els altres, que diuen que aneu armats i podeu suposar un perill per als que van a passejar. 
No. Les recomanacions sempre són les mateixes: no tirar al cel. Quan es dispara, saber on anirà la bala. No improvisar, no jugar-se-la. Un accident és un segon i ho lamentes tota la vida. Ja ho veiem a Espanya i a França, cada any hi ha morts. Aquí, toquem fusta, no n’hi ha. Una vegada més, gaudim de prudència. Jo, si un dia vaig a una batuda i surt un senglar, abans de tirar, el miro. 

Li veu la cara i els ulls. 
Sí. I si no el mato m’és igual, però he d’estar segur del que faig, que no sigui un gos, que algú que va a quatre potes perquè no pot passar... Un accident hi pot ser sempre, però la bala has de saber on anirà. I això és la primera premissa d’un caçador. Jo, als meus fills, quan van començar a vindre a caçar, sempre els repetia: heu posat el seguro? Porteu el seguro? L’escopeta a terra. El seguro? Cada dia. Perquè un accident és un segon. I això ho portes la resta de la teva vida. Ho hem d’evitar. Aquí estem tenint molta sort, però també la sort és de qui la busca, no de qui la troba. 

Li anava a dir, perquè la nova llei de caça i el reglament que la desenvolupa introdueixen coses que, potser eren òbvies, però ajudaran a evitar encara més accidents. I si tu portes una arma, alcohol 0,0%, com amb el cotxe.
0,0%, no 0,1%. De la nova llei de caça i el nou reglament, des de la federació n’estem molt orgullosos. S’ha treballat durant molts mesos, amb el ministeri de Medi Ambient, el col·lectiu de caçadors, amb la comissió de caça, que també hi ha la representació ecologista, i s’ha volgut assegurar la seguretat, s’ha volgut una llei fàcil d’aplicar, que no doni peu a interpretacions, concreta. S’han readaptat les sancions, en cas que n’hi hagi, perquè siguin justes, perquè abans potser eren una mica exagerades unes i fluixes les altres, i sobretot, independentment de tots els articles que fan referència a la gestió, la seguretat, i la prova és que s’ha introduït això de l’alcohol. Si estàs al campament dels isards i has begut, fes la migdiada. La pluralitat que hi ha hagut en el moment de treballar-ho i del consens que hi ha hagut, crec que ha sigut absolut, total. Una llei que ha estat ben rebuda pel poble i va ser aprovada pels 28 consellers generals. 

Hi ha un apartat dedicat als caçadors menors d’edat. Falta relleu per poder continuar amb aquesta gestió de...? 
Bé, entre 18 i 30 anys tenim molt jovent. Abans hi havia l’isard i la caça menor, la perdiu, la llebre, el conill i tal. Durant molts anys hi havia menys caça menor i més caça major. Ara ha augmentat la fauna, i llavors han trobat més atractiu fer un acostament d’un cabirol, d’un mufló o d’un isard. I molt jovent es dedica més a això. Ara, com que hem aconseguit que hi hagi molta fauna, perdiu roja, xerra, faisà i tal... Entre 16 i 18 anys en tenim pocs, perquè crec que se censura molt el fet que avui un infant parli de caça. Hi ha una pressió mal entesa, com dèiem abans, però si aquest jovent no continua, la caça no es gestionarà, els boscos no es gestionaran, perquè no s’entén sovint tallar arbres o caçar. Necessitem que hi hagi molt jovent que s’impliqui en la gestió de la fauna. 

Fins a quin punt és pressió o, no sé si dir-ne por, d’aquest jovent que avui en dia es pare de portar els seus fills i la responsabilitat d’ensenyar-li a fer servir l’arma... Entenc que fàcil no deu ser.
El que aprens de petit, sigui el que sigui, a la vida ho domines i ho fas bé. El que aprens de gran no és el mateix. La persona que realment s’hi dedica evidentment pot arribar als mateixos resultats, però ja tens altres ocupacions, tens altres objectius a la vida, i la caça ho fas de més a més. És molt important que de petits els infants vinguin a repoblar. Per tema petits, aquest any, per exemple, entre els menors de 16 a 18 anys se sortejarà un isard gratis a la reserva d’Enclar. No pagaran el permís de caça ni la quota de soci. És que necessitem relleu.

Jo ho deia en la línia que un accident és un segon, però el portes tota la vida. Si li passa alguna cosa al nen, aquest “tota la vida” és encara molt més. Potser com a pare costa més avui que ahir portar el fill a fer aquestes activitats. Potser és una idea preconcebuda d’algú que no hi ha anat mai. 
S’han d’ensenyar de molt petits, se’ls ha d’acostumar i se’ls ha d’ensenyar a estimar les muntanyes, la fauna i per què es gestiona i s’hi treballa. He explicat una mica amb el tema de fauna tot el que hem assolit. No sé si cap més país ho ha aconseguit. I aquí, en la gestió de la fauna hi ha un element indispensable, que és la tasca que està fent el Cos de Banders amb cooperació total amb la federació i tots els agents, pels comptatges i per la gestió de la millora. Està fent una tasca realment extraordinària. Però els petits ho han d’aprendre de molt petits perquè els agradi. 

El mateix suposo que passa amb la pesca.
Sí. Som molt afortunats, tenim 60-70 llacs d’alta muntanya, tenim uns rius extraordinaris. Tot el país ha treballat perquè tinguéssim les aigües netes, perquè tinguem un país net. I això ha contribuït molt positivament amb la tasca que estem fent. Avui també els petits tenen el seu espai, tenen el Llac del Cubil, que és una zona de pesca infantil, que ho vam fer juntament amb el Comú d’Encamp. Hi ha altres comuns que també hi estan treballant per poder ensenyar als infants a pescar de molt petits. Anys enrere es feien repoblacions massives de truita grossa, que és una mica carnassa, i ara ja hi ha molts llacs i rius que només es repoblen amb truiteta petita. La truiteta petita, que està 3 o 4 anys a fer la mida de ser pescable, ja és pràcticament salvatge i es reprodueix. Hem aconseguit també molta reproducció de salmó de font i de truita, als llacs i als rius. Tenim el Gran Valira, que és pesca sense mort, i és un dels rius amb una quantitat de truites més important d’Europa. Ve molt turisme de qualitat aquí a pescar sense mort al Gran Valira i als llacs. Hem volgut donar plaer a tothom. Com que tenim una superfície petita però important, hi ha zones de pesca intensiva, per a qui vol agafar truites per menjar cada dia, zones de pesca natural i zones de pesca sense mort. Tothom pot tindre el seu espai. Però sí que anem cada vegada tirant menys truita grossa, que és la truita que es tira per pescar, i anar-ho substituint per truiteta de 10-12 centímetres, justament per tindre qualitat. No obstant, tenim grans llacs, com poden ser Cabana Sorda, Juclà,  l’Illa, on la truita gairebé no es reprodueix, i podem tirar truita grossa amb abundància pel que realment vol anar a pescar. En canvi, els més petits, més rics en vegetació, en insectes, etcètera, hi tirem truita de qualitat, perquè qui vulgui realment agafar 200 truites en un matí sense mort, però de qualitat...

Més per gaudir. 
És veritat que, i m’he quedat parat, entre el jovent molts diuen que pesquen sense mort. Això ja és la repera.

Li anava a preguntar si entre els pescadors falta potser... Hi ha una tendència cada vegada més a això que en diuen ‘catch and release’, de pescar i alliberar, que és més per l’esport de la pesca que no tant per... 
Per menjar. Perquè a l’origen es caçava i pescava per menjar, perquè es fotien de gana.


Ara no sé si, igual que els caçadors són més responsables, el col·lectiu pescador ho és tant. 
Sí, també, molt. La gent pateix molt quan agafa una truita que no fa la mida i l’ha d’alliberar. Se la miren a veure si viu, si va panxa enlaire... Hi ha una sensibilització brutal. I cada dia ens truca gent fent propostes per tenir-ne més, per millorar, a tal lloc hem vist això, o allò... I després també, no ens oblidem que és un atractiu turístic molt important. Gairebé el 50% dels pescadors que tenim, podem estar al voltant de 4.000, són turistes d’alt nivell. I uns 500 són infantils. 

Està més assegurat el relleu.
És diferent. Perquè, per exemple, al Llac del Cubil es porten infants que es pugen pel Funicamp, i allà hi ha monitors, pesquen sense mort i els tornen a portar a casa. És més complicat agafar aquests nanos que tenen menys de 14 anys i fer-los tirar tiros, donar-los una escopeta. La caça és més evolutiva al llarg del temps, has d’acompanyar el pare o la mare, has d’anar a la muntanya, has de tocar la sang, has d’aprendre tot. Quan vas d’excursió i trobes un animal ferit, l’has de curar. És la teva obligació ajudar-lo, trucar als banders, perquè visqui. I ets caçador. Ets el tio més feliç del món quan recuperes un animal. La pesca és més fàcil per als menors. Per això hi ha aquesta diferència tan brutal.