Diari digital d'Andorra Bondia
Carles Jordana: “Tenim una sanitat de cinc estrelles però la paguem al preu d’una sola”
Carles Jordana: “Tenim una sanitat de cinc estrelles però la paguem al preu d’una sola”

Carles Jordana: “Tenim una sanitat de cinc estrelles però la paguem al preu d’una sola”


Escrit per: 
M.S. / Foto: Jonathan Gil

El conseller general del grup demòcrata Carles Jordana insisteix en la necessitat de tirar endavant la reforma de la sanitat per garantir la viabilitat del sistema i recorda que cal ser conscients que si es volen més serveis cal finançar-los d’alguna manera. El president de la comissió legislativa de Sanitat i Medi Ambient retreu al PS que no signi el pacte d’Estat quan set de les propostes eren al seu programa electoral.

¿Quin balanç es pot fer d’aquest ja més d’any i mig de legislatura?
Molt dura. Sens dubte és una legislatura que podem batejar com a legislatura BPA. Sí que és cert que a final de juny, principis de juliol, en el moment que es va poder salvar el banc en el sentit que es van poder salvar els estalvis i els diners sense fer una quitança, al grup es va respirar una mica i pensàvem que potser començaríem de veritat la legislatura. Després va haver-hi la famosa declaració del 18 d’agost, que ha revifat les brases de mala manera i ha agafat una empenta de manera molt diferent al primer any, ara ja amb joc brut, amb atacs molt directes i concrets. Ja tenim bastant assumit que serà tot el calendari. 

¿El ciutadà pot tenir la sensació, precisament perquè ha estat una legislatura molt marcada per aquesta qüestió, que s’ha fet poca feina?
D’una part ens retreuen que hi ha massa legislació i de l’altra que no fem prou. Una cosa és que hagi quedat eclipsada per un arbre que tapa el bosc, però la feina es fa i s’ha fet. Ara tenim una sessió de Consell General per al dia 30 que durarà dos dies, perquè disponibles per al ple hi ha una gran quantitat de lleis i el debat de moltes esmenes a la totalitat. En l’àmbit legislatiu s’està treballant molt. Una altra cosa és el joc parlamentari, i que el reglament preveu, que els grups puguin demanar pròrrogues. A més, a diferència de la legislatura passada, amb un sol grup a l’oposició, ara es pot dir que n’hi ha tres, i cada un pot demanar pròrrogues.

Parlava de legislatura dura. ¿Les dimissions de Mateu primer, i d’Alcobé després, poden ajudar a rebaixar una mica aquesta tensió?
De moment no se’ns pot retreure no haver comès un acte d’honradesa política. S’ha anat a filar molt prim en si s’havia trigat més o menys, però la qüestió és que s’ha actuat en els dos casos. Però això és un afegit, el rerefons el tenim, i aquest atac constant no para. Una cosa és que ara hi hagi atacs personals a membres del Consell i del Govern. Perquè recordo que també es va atacar Xavier Espot, que va posar una querella a Espanya per revelació de secrets, ara torna a revifar l’atac contra Jordi Cinca, amb una querella que pel que m’ha arribat és un copiar i enganxar de la presentada a Espanya. És un setge de no parar. I aquí estem. Nosaltres estem units, i això és molt important tant a nivell de grup parlamentari com de Govern.

¿Pot haver-hi algun gest per rebaixar la tensió i també, ja anant més enllà, perquè no hi ha la doble majoria necessària per aprovar determinades lleis?
Quan d’una part el grup parlamentari liberal diu i anuncia a la premsa que farà una moció de censura i encara no sabem si això es farà o no, això no hi ajuda. Tampoc hi ajuda quan des del Partit Socialdemòcrata en el darrer Consell es va insinuar novament accions penals per la qüestió del SAAS. Això em recorda anys passats, amb l’afer del forn i les querelles contra les ministres. I és clar, aquest tarannà... Entenc que s’està fent tots els possibles, i també que una part de l’oposició fa el seu rol, tot i que segons el meu parer una mica molt a l’extrem. Molt al límit, i crea una tensió que a més a més no és al carrer. La crispació que vivim al Consell no és al carrer. I aquest debat de preguntes al Govern s’ha convertit en un tribunal inquisitorial. Això és un joc i tampoc s’havia vist abans. Tres grups a l’oposició, perquè el mixt compta per un però són dos partits, i no sé si hi ha com un concurs a veure qui surt més ràpid a la foto, qui fa la pregunta urgent més tard per ser el primer a agafar el micro..., i arriba a un punt que s’està desnaturalitzant el rol de la funció de control, però és el joc parlamentari democràtic i no podem fer més que seguir-lo.

L’oposició es queixa molt de la manca informació. ¿Pot explicar això el perquè de tantes preguntes?
Això ho puc entendre, però també entenc la feina que suposa contestar certes preguntes. Perquè també ens arriba de part del Govern que a vegades s’ha de mobilitzar departaments sencers per contestar les preguntes, perquè a vegades es demana una informació tan concreta i tan rígida que no es pot contestar amb una simple frase. També entenc que certa informació, sobretot si s’està en un procés de negociació, no es pugui donar perquè podria perjudicar. Entenc també que els consellers són persones jurades, però per això la llei de què s’està parlant, què és transparent i que no, les coses secretes durant quants anys... L’última vegada que hi havia tantes preguntes al Consell General va ser amb el Govern Bartumeu i perquè en aquell moment també hi havia una situació de crispació, i les preguntes són també un mitjà de fer una pressió efectiva.

Des d’LdA i PS ja s’ha dit que no al pacte per a la reforma sanitària. ¿Es podrà reconduir d’alguna manera?
El ministre ha estat molt clar. La reforma es farà tant sí com no. S’ha donat l’oportunitat però tampoc acceptem que se’ns digui que no tenim voluntat de pactar. Sembla que el PS tingui el monopoli del que és afers socials i sociosanitaris, que sigui una exclusiva seva i que ningú més ho pugui tractar tan bé com ho farien ells. Però ens ha sobtat molt que en el programa electoral del PS, en els punts que parlaven de sanitat, em sembla que en desglossaven deu, n’hem comptat set que són al pacte d’Estat i ara el PS diu que no ho vol firmar perquè són massa genèrics, quan ho porta al programa. I si no ens diuen que és massa executiu i que ells no hi volen entrar, però pels horaris de les baixes de la CASS, que sí que és una qüestió executiva, en van fer un cavall de batalla. ¿En què quedem? Quan ho fan ells està molt bé i quan ho fem nosaltres no. El tema sanitat és molt complicat, i es parla molt del model. Però de model només n’hi ha un, que és donar el millor servei. Tenim una sanitat cinc estrelles però la paguem al preu d’una. No crec que hi hagi un interès polític que el PS ens doni suport. I per part dels Liberals, encara no entenc per què no. En el cas d’Europa va quedar molt clar perquè no els interessa, però en aquest... És una oposició de no sistemàtic que no entenc.

Es parla que la reforma és cada vegada més urgent i necessària, i els números així ho avalen. ¿Com es pot explicar al ciutadà que s’hagi avançat tan poc? 
Per a l’usuari no hi ha hagut cap modificació. No hi ha hagut una degradació del servei. El problema és el que deia abans, l’usuari té un servei i unes prestacions de cinc estrelles però no està pagant el preu que toca, i a partir d’aquí hi ha un desequilibri importantíssim i s’ha de veure com ho paguem. Perquè ningú vol renunciar a la possibilitat de la lliure elecció del metge, o per un conveni amb Espanya o França que es vagi a operar per l’especialista que vulgui. I hi ha una cosa que s’ha d’entendre: estem arrossegant una motxilla de fa 50 anys. Al moment d’iniciar el sistema tot era bo, però les condicions és evident que han canviat, i és complicat. I és una qüestió molt sensible.

¿La llei de drets i deures del pacient, ja a tràmit, és la que dóna l’inici una mica a tota la reforma que va presentar el ministre?
Sí, perquè és una mica la clau. I ha tardat una mica perquè el que no ha fet el ministre és tirar pel dret, sinó que ha anat a consultar els diferents sectors per afrontar les modificacions.

En el pressupost per al 2017 el dèficit sanitari segueix creixent.
El que es pot fer és contenir-lo. Però per altra part el ciutadà és molt exigent. Per exemple, en la qüestió de l’ictus, l’Amida demana a la CASS més prestacions, i això vol dir més diners. Entenc la sensibilitat del col·lectiu, però és clar, com ho paguem. Estic d’acord a ampliar la cartera de serveis i mirar què hi entra i que no, però hem de ser conscients que això s’ha de pagar.

Hi ha també la campanya de recollida de signatures per ampliar la baixa per maternitat.
S’ha calculat que ampliar-la costaria uns tres milions d’euros. ¿D’on els traiem? Perquè hi ha la part social, en què podem estar d’acord, però després hi ha la vessant econòmica.  La iniciativa és bona i interessant però falta una part, que és com es finançarà. Perquè, és clar, es van apujar les cotitzacions i els actors més socials ho han criticat.

Potser més pel repartiment de l’increment que no pas per la pujada.
D’acord, però venim d’un context molt complicat de crisi i no podem carregar només la part empresarial. Però independentment del detall del repartiment de les cotitzacions, d’algun lloc s’han de treure els diners i s’ha d’assumir. No cal arribar als nivells d’altres països com França, i a Andorra, que veníem d’un sistema sense impostos, s’ha fet tota una feina per implantar un model fiscal. ¿Arribar a un extrem on tot s’hagi de finançar de manera tributària? No, però també hem de ser conscients que si volem serveis s’han de pagar. I això la població ho ha d’entendre.

¿És aquest com es paga tot la discussió que encara no s’ha fet? Es parla de metge referent, drets i deures dels pacients, historial clínic..., mesures, però, que ajudaran a finançar el sistema.
No estem solucionant res. El que sí que hem de fer és exigir-nos a nosaltres mateixos, en el moment que hàgim fet aquest treball de posar ordre. Un cop hàgim aplicat el rigor i la gestió sigui l’adient, la correcta, i podem dir que no hi ha cap fuga, cap disbauxa ni cap disbarat, serà el moment de mirar de buscar les vies de finançament. Molt sovint el que ens diuen els experts és que és la xocolata del lloro. Perquè, per exemple, no serà que un control estricte i rigorós de les baixes salvarà el problema del forat, però s’està fent. Però quan es fa et surt el PS dient que això no està bé. 

Des de la mateixa CASS en algun moment s’ha admès que més tard o més d’hora s’hauran d’apujar les cotitzacions, tocar el preu del punt o incrementar el copagament.
Per això no volem crear ni alarmisme ni dir coses que no podem saber. De moment tenim feina per millorar la gestió i quan la tinguem feta veurem com ho enfoquem, però s’haurà d’enfocar ja que això és inevitable.

L’oposició ha criticat durament les irregularitats trobades al SAAS. ¿Com es pot explicar als ciutadans que s’ha pagat, per exemple, dues vegades per les mateixes ambulàncies?
Aquí és on la gent ho barreja tot. L’important és que l’usuari té a disposició una ambulància que l’ha pogut portar a fer-se un tractament fora d’Andorra. Si no hi hauria la queixa de l’usuari, si no li han pogut fer el trasllat perquè no hi havia ambulància. Aquí el cap de Govern  ja va incidir que és una cosa molt sensible. Del que sí que estic convençut és que es tracta d’irregularitats administratives, que no hi ha hagut delicte i que no cal anar a buscar la cosa tan lluny. I que no és això el que fa perillar la viabilitat econòmica del sistema. ¿Que s’hi ha de posar remei? Sí, i s’hi està posant. S’ha creat aquesta comissió amb el doctor Piqué i el doctor Martínez Benazet i s’hi treballa. 

¿Algunes decisions s’han deixat de prendre o s’han retardat per no tocar col·lectius sensibles com poden ser els metges o les infermeres?
S’han de prendre decisions. He estat molt en contacte amb el doctor Piqué i he vist que és una persona respectada i respectable en el sentit que crea unanimitat. Ningú li discuteix l’autoritat, i això és important. Ningú amb qui he parlat qüestiona les seves decisions en el sentit que són coherents. S’ha posat ordre. Per exemple, no sé si recordes que a l’inici de la legislatura va haver-hi el problema amb El Cedre i ja no se’n sent a parlar. Fins i tot hem rebut felicitacions  d’usuaris. Va haver-hi puntualment un problema de gestió, que s’ha resolt. És a dir, que s’han pres decisions i de mica en mica s’ha posat ordre.

Sembla que la UE acceptaria un període transitori de deu anys per al tabac.
Cal deixar clar que és una negociació i no s’està dient que això sigui el que es farà. També cal pensar que les negociacions són llargues i que la situació és molt diferent de quan es va negociar l’acord duaner. El que hem d’entendre és que, malgrat que l’acord duaner sembla una cosa inamovible, no ho és. En qualsevol moment ho poden denunciar, i amb la crisi del sucre això va estar a punt de passar. S’ha de negociar i s’ha d’entendre que cal aconseguir un acord més sòlid i amb més drets. Perquè també estem parlant del fet que un andorrà pugui circular per Europa com un europeu i pugui estudiar com un europeu, un fet que no es produeix. I això, quan passi, farà ressorgir el debat de la doble nacionalitat. El que és important és arribar a un acord, i després, un cop tancat, que el poble andorrà el voti, però estem molt lluny d’aquesta fase per dir si seran cinc, deu o vint anys. A més hem de tenir clar que estem parlant i que quan es negocia no es treu el bo i el millor al minut u. I el cap de Govern i el ministre d’Afers Exteriors ja van dir que segurament s’aniria més enllà d’aquesta legislatura. 

¿El fet que no hi hagi unitat afebleix la posició d’Andorra?
Precisament per això es va oferir el pacte d’Estat. I s’està criticant des de l’altre costat de la barrera, amb els inputs des de fora i no des de dins, coneixent com va la negociació.

¿Els partits polítics, però també els agents socials i econòmics, s’han queixat de la falta d’informació?
Cal fer un esforç de comunicació, però si estàs negociant ¿com vols comunicar la negociació? No és tan fàcil dir que s’ha parlat d’això o d’allò altre, perquè es pot perjudicar la mateixa negociació. Entenc la demanda d’informació, però el debat s’ha de situar en un altre plantejament: estem tots d’acord o no que cal tenir un acord amb la Unió Europea. Entenc que els canvis fan por, que tenim un acord de fa gairebé trenta anys que ha funcionat, però torno al d’abans, si fos inamovible seria perfecte, però això no és així. També et diria que el cas BPA ha mostrat la vulnerabilitat d’Andorra. El país, fins que no va passar el cas BPA, ens pensàvem que era intocable.

 

 

 

Carles Jordana
Comentaris: 1

Comentaris

Aixó aquí passa sovint. Tenim un país de cinc estrelles amb polítics d'una estrella, alguns fins i tot, estrellats.

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic