Diari digital d'Andorra Bondia
Carme Moreno.
Carme Moreno.

Carme Moreno: “Recordo els calçotets de Tortugues Ninja d’aquell nen mort de cinc anys”


Escrit per: 
P.G. / Foto: Jonathan Gil

En poques entrevistes he plorat i he rigut tant amb l’entrevistada. Qui la coneix pot imaginar-se el perquè. Viu la seva professió amb una intensitat i sentiment que contagia. El 16 de juliol penjarà la bata blanca per posar-se un barret de capitana del seu vaixell. Va veure néixer el departament que ha dirigit. 25 anys després es jubila amb dues espinetes clavades però satisfeta d’un treball que ha fet de la millor manera possible.

El 16 de juliol compleix 65 anys, el dia d’abans es jubilarà després de tants anys al capdavant de l’àrea de Medicina Legal i Forense. Qui és Carme Moreno?
Mira, vaig pel tercer marit. Semblo una mata hari (riu). És perquè la meva professió és un tipus de vida. Molts dels que ens dediquem a aquesta professió, en la vida personal som un desastre, perquè la feina és la nostra vida. Gestionem molt bé el treball però no sabem gestionar la nostra vida personal. Quan fem una valoració d’una patologia, i entra algú a la consulta i ja estàs pendent de com camina, dels gestos, de si fa olor o no. En la vida personal, com desconnectes de tot això, doncs no. 

Però a més, és mare.
Sí, tinc dues filles, una de 38 i la petita de 36 anys. Tinc tres nets, el gran té set anys, una nena de cinc i un nen de quatre. Que són la meva vida. El meu marit té dos fills més i dos nets més. Així que en realitat són cinc els nets que tinc.

Com li neix la vocació de ser forense? 
No tinc cap metge forense a la família. Hi ha molts metges però cap forense. El que sí que tinc són antecedents de gent que ha sigut militar, policia. El meu pare era metge però va passar a ser comissari en cap. No ho sé d’on m’ha nascut, perquè la meva germana petita és advocada i també és policia, ara ja prejubilada.

I aleshores decideix estudiar Medicina? 
Sempre he volgut ser metge. Era la típica repel·lent. D’aquella que arribava als exàmens sempre i que deia que no sabia res i després treia matrícules d’honor. Així tota la vida. No ho puc evitar, soc una empollona. Però els meus defectes els converteixo en virtuts. Soc molt tossuda, i ho converteixo en constància. 

Quan podem dir que l’àrea de Medicina Legal i Forense comença a desenvolupar-se? 
Com a plaça creada i amb edicte, farà uns 10 anys que compto amb un altre metge forense. Abans jo feia aquesta feina i d’altres. Ara ja tinc en plantilla el doctor Herrero, amb qui estic encantada, és un gran professional que es va incorporar fa set anys i té la plaça, i la doctora Prió, que es va incorporar l’octubre del 2018 i passarà l’edicte el 27 de juny perquè és molt responsable i fa la feina molt bé. 

Tres metges són suficients? 
La xifra ideal seria un equip de quatre forenses i el cap. En faltarien dos. 

Segur que ja s’ha reunit amb el nou ministre d’Interior i li ho ha dit. 
Sí, i ho ha apuntat i s’ha mostrat sensible al que jo li explicava. Tenim un seriós problema de personal. 

Sobretot perquè aquest departament aquí a Andorra és més peculiar que altres llocs.
Sí. Hi ha una peculiaritat afegida. El metge forense als països llatins treballa al seu jutjat o està a l’Institut de Medicina Legal de Catalunya, i hi ha un metge que fa lesionats. L’autòpsia no la fan ells perquè la fa el servei de patologia forense. Cada metge té una feina establerta. Només treballen de matí i poden treballar d’una altra cosa que no interfereixi en la seva feina. Aquí tenim dedicació exclusiva, treballem fins més tard de les cinc de la tarda i fem de tot. 

I el sou, hi ha molta diferència entre el que cobra un metge forense a Catalunya amb el que cobra aquí?
Et diré que un metge de l’hospital cobra el doble que un metge forense. Amb la responsabilitat i les grans competències que té. Quan fas lesionats, si dubtes en alguna ho consultem i tots tenim el mateix criteri. Però quan estàs de guàrdia i un està de vacances, estàs més sol que la una. La decisió és immediata i les conseqüències del que decideixis poden arribar a ser molt greus, fins al punt que segons el que tu diguis, el que deixes per escrit, pot enviar una persona a la presó o no. Som els assessors de la justícia.

"No és una cosa que quedi bé dir-la, però hi ha denúncies falses d’abusos"

Ja veig que no em vol comparar els sous amb el dels seus homòlegs catalans.
Només et diré que a baix un forense cobra més de 300 euros per guàrdia. Aquí hi ha un reglament que els dies de cada dia es cobren 120 euros i els festius 200. Actualment està impugnat aquest reglament. 

Què li sembla que diguin que la guàrdia d’un informàtic o un operari és la mateixa que la d’un forense?
És una barbaritat. Crec que hi ha un error de concepte. En la feina de tota aquella persona  que hi hagi implícit el fet que ha de fer guàrdies, aquella guàrdia és una cosa estructural a la seva feina i s’ha de pagar a part. Dutxar-se i anar mirant si s’encén el llum del mòbil perquè no ho sentiràs, s’ha de pagar. En el que no estic d’acord és amb el preu. La guàrdia d’una persona que es dedica a tapar un forat d’una carretera no pot ser la mateixa que la d’un metge, que ha estudiat  sis anys de medicina, més quatre de medicina forense, i no te’n dic quants més d’altres especialitats. El que s’ha de pagar és que quan tu necessites una persona per a aquella feina específica sigui el millor possible i et doni la resposta exacta i acudeixi al segon. No és tampoc la mateixa responsabilitat. No és  el mateix tapar un forat que no està pla del tot que dir en un informe, això és una violació o no hi ha cap signe, perquè la llibertat d’una persona depèn del que escrivim en aquest informe. 

Se’n va satisfeta d’aquest departament? 
No. Me’n vaig amb dues espinetes clavades. Sempre havia dit al meu equip, que som com una família, que la meva il·lusió era deixar com a mínim tres metges a part del cap, tot i que se’n necessitarien quatre per anar amb més tranquil·litat. Perquè treballem sota tanta pressió, que la probabilitat de cometre una errada és més alta. També em queda un altre interrogant, el local. Crec que Medicina  Legal i Forense es mereix uns locals amb condicions i que estiguin ubicats al més a prop possible i  al mateix edifici que la Justícia. 

En un inici es va dir que s’ubicaria a la nova seu de la Justícia. 
Hi anava, però em van dir que no cabíem. Vaig proposar fa temps que necessitaríem un mínim de 250 metres quadrats per tenir un arxiu, per poder tenir les secretaries en condicions, i no com estan ara. 

Tret d’aquestes dues espinetes... 
Me’n vaig amb la satisfacció d’haver fet la feina ben feta i me’n vaig deixant l’àrea amb dos metges supercapaços, molt responsables, objectius i treballadors. Però falta gent i espai. És que a més facilitaria molt la feina a la Justícia, que ens requereix contínuament. 

"Marxo satisfeta de la feina, però a l’àrea fan falta més metges i més espai"

De tots aquests anys, expliqui una anècdota que recordi de manera molt positiva.
(Emocionada i amb llàgrimes als ulls) Les felicitacions que rebo, algunes per escrit, o de pacients que et diuen: “Doctora cap metge m’ha fet una visita com la que m’ha fet vostè.”  I venen per un accident. Crec que la medicina s’està desvirtuant, s’està deshumanitzant. És la teva professió i treballes per guanyar-te la vida, però no pots perdre la teva humanitat. Te n’explico una. Un dia vaig anar a una botiga de roba i la dependenta em diu “Carme, ja fa temps que volia parlar amb tu, i volia donar-te una abraçada i donar-te les gràcies perquè em  vas tractar tan bé quan va morir el meu fill”. Era una mort sobtada d’un nen que tenia menys de dos anys. I quan em va dir el nom, jo de seguida vaig saber qui era, tot i que havien passat molts anys. No tinc la sensació de fer un esforç per fer les coses bé. És el tarannà. La gent es mereix un respecte.

El moment més trist.
(Torna a emocionar-se) Nosaltres no només fem autòpsia. Ens demanen les circumstàncies de la mort. Aquell nen francès de cinc anys havia portat una vida desgraciada, amb uns pares erràtics. Estava amb el seu pare, sense escolaritzar, sense anar al metge, sense vacunar. Fins que els avis paterns van aconseguir-ne la custòdia. T’ho explico perquè fa més de 15 anys. El nen va començar a tenir una vida normalitzada per a un nen d’aquella edat. Tenia il·lusió de veure la neu. La seva àvia tenia un germà que vivia a Andorra. A l’estiu el van portar perquè a dalt a la muntanya encara hi quedava neu. Van pujar a la muntanya en cotxe i van parar per agafar una bossa de plàstic per guardar neu. Van agafar la neu i de baixada van tenir un accident del qual ningú es va assabentar fins l’endemà. El senyor va morir a l’acte. Ni va patir. Però el nen, va aconseguir sortir per la finestra, va anar arrossegant-se per la muntanya durant uns quatre o cinc metres i se’l van trobar allà. L’única lesió que tenia era una fractura de fèmur. Va morir d’hipotèrmia. El nen anava amb la seva bosseta amb la mà. Recordo els seus calçotets de Tortugues Ninja i els cromos dels mateixos dibuixos animats a la butxaqueta. Em va afectar molt.

Fins a quin punt ha de saber tant de la vida d’aquell que atén?
Ho saps perquè vas de la mà de la investigació. Fas la teva feina i t’oblides d’aquests detalls. Però aquell dia de tornada a casa, dins  el cotxe,  no podia parar de plorar pensant en la vida d’aquell nen. Aleshores et planteges què és la vida. 

Digui’m ¿què és la vida, vostè que veu tant mort?
La felicitat és la serenitat, és viure amb tranquil·litat. Això és la felicitat i la vida. Nosaltres estem en continu contacte amb el patiment. El patiment dels morts és el mínim perquè tampoc en tenim tant. Però cada dia tenim persones que han patit un accident i persones a qui retirem el permís de conduir perquè tenen una malaltia tant orgànica com psiquiàtrica. Fem la part lletja de la medicina. Els metges assistencials per Nadal tenen bombons, nosaltres mai. Podem rebre bufetades de pacients psiquiàtrics, amenaces amb ganivet d’algun borratxo. 

Els darrers anys, la medicina legal i forense també ha evolucionat amb un increment d’abusos sexuals.
El que destacaria de l’evolució de la feina és que he notat que abans una lesió era una lesió. Actualment  la gent arriba a inventar-se coses i a exagerar molt, pot ser perquè tenen una expectativa econòmica que abans no existia. 

Parlem de baixes laborals, d’abusos sexuals. Ara no queda ve dir allò de les falses denúncies, però existeixen.
No és veritat tot el que es diu. Soc dona i em tiraré un gerro d’aigua freda sobre mi mateixa. Però moltes vegades sento vergonya aliena quan veig una persona que diu que ha estat agredida, o abusada, i el fet és que se n’ha anat al llit amb algú que no era la seva parella  i el nòvio se n’ha assabentat ella s’ha inventat això. I l’altre, d’entrada se’n va a la presó, i després ja ho veurem. N’hem tingut alguns casos. No és una cosa que quedi bé dir-ho, però hi ha denúncies falses. Això no vol dir que no existeixin els abusos. Clar que existeixen. 

He vist a la pantalla de l’ordinador que té un compte enrere. Espera la jubilació.
Sí, ja he canviat el xip i vaig començar a delegar cada cop més coses de gestió al doctor Herrero, que és com la meva mà dreta. He començat a organitzar-me la meva vida a fora. M’agrada molt el mar i em vaig treure el títol de patró d’embarcació d’esbarjo i em vaig comprar una llanxa. L’estiu passat només vaig sortir un dia. I ara estic desitjant poder-ho fer. Anar amb els meus néts. 

Canvia la bata blanca pel barret de capitana. 
Canvio la bata blanca  per un altre tipus de vida. M’encanta la música, m’encanta llegir. Em dedicaré a viatjar. Ja tinc la vida programada fins al febrer de l’any que ve.

“El 4 de desembre del 1994 es va crear l’àrea Forense i el dia 6 va ser l’accident del Monsa”

Expliqui la seva trajectòria formativa.
Vaig entrar a Medicina amb una nota d’un 9,2 sobre 10. Com que podia elegir vaig triar el Sant Pau de Barcelona. Des del primer dia de carrera ja em vaig posar d’interna, i a segon ja assistia a les anatomies patològiques. Vaig fer quart, cinquè i el rotatòria l’Hospital del Mar. Em passava dia i fins i tot nits a l’hospital. Portava malalts des de tercer i quart de carrera. Feia sessions clíniques. Sempre he estat una persona molt activa i ambiciosa, però per adquirir coneixements. Això m’ha permès tenir una vida relaxada a nivell mental i dormir tranquil·la, perquè sé que tot el que he fet ho he fet amb tota la documentació que tinc, tot ho he explorat i de la manera més neutral i objectiva possible.

Acaba la carrera, i quan comença a treballar? 
Acabo el 30 de juny i l’1 de juliol ja estava treballant com a metge generalista a Sabadell. Ho compaginava amb una altra plaça d’urgències a Cerdanyola. Després vaig entrar a fer medicina del treball, la diplomatura en medicina d’empresa, vaig entrar a fer pediatria, però la vaig haver de deixar perquè no tenia anticossos antirubèola. Vaig estudiar farmàcia, per donar-li un caprici al meu pare, que volia que la filla gran fos farmacèutica. Som tres germanes, la mitjana té paràlisi cerebral i la petita és advocada i policia. Vaig deixar farmàcia perquè les pràctiques eren incompatibles amb la meva feina, i ja tenia una filla i va ser el meu primer fracàs matrimonial. Vaig muntar un centre mèdic amb unes amigues a Barcelona i m’ocupava de la medicina del treball de l’ajuntament de l’Hospitalet. Arriba un moment que volia sortir de Barcelona. M’havien ofert plaça com a cap del servei mèdic de l’aeroport de Sevilla. Però jo tinc un caràcter molt andorrà, molt català, molt del nord. La feina m’apassionava però en aquest impàs se’m va presentar l’oportunitat de venir aquí a Andorra. El 1987, als 33 anys.

Què li proposen? 
El ministre de Salut era el Magí Maestre. I els meus principis a Andorra van ser una lluita constant. El ministre de Salut em va dir de fer revisions d’immigració que abans eren de la CASS i anaven a passar-ho al SAAS. Després d’entrevistes, vam quedar que m’incorporaria l’1 de setembre. Vaig vendre la meva part del centre mèdic i vaig matricular les meves filles al Col·legi Janer. Vaig venir 15 dies abans per veure com funcionava. Em presento a l’hospital, i de director hi havia el senyor Portella. No li va sentar bé que vingués dirigida des del ministeri i em va dir que molt bon currículum “però no tens perfil”. Com que tenia convalidat el títol d’infermera, em va oferir que fos infermera, però no metge. Jo vaig pensar, aquest senyor no em vol a l’hospital, i com que no em vol, jo cap a dins.

I va començar com a infermera? 
Només uns mesos, al Nadal el doctor Badia, cap d’urgències, em va proposar treballar i el dos de gener ja vaig començar a urgències a l’hospital de Santa Coloma. Nou homes i jo. Als sis mesos el senyor Portella em va proposar entrar al servei d’immigració, que era al que jo havia vingut. Després d’entrevistes i mèrits vaig agafar les regnes de cap del servei de revisions mèdiques. 

Com arribem al departament forense? 
En aquells moments no existia, i qui s’encarregava dels temes forenses era el doctor Duró i estaven formant un metge andorrà que era el doctor Rozas. Aquest metge va fer una mort sobtada molt jove i em van encarregar de fer tot el que feia el doctor Rozas, amb carnets de conduir especials, i continuant amb les revisions mèdiques. El 94 es crea el servei de Medicina Forense, el dia 4 de desembre, i el dia 6 va ser l’accident del camió del Monsa. Nou dones mortes que amb l’ajuda d’un metge de Barcelona vam identificar-les. Teníem cossos sense cames, sense caps. I un munt de ferits. El gener del 95, el Marc Forné em va proposar fer-me’n càrrec. Al final del 95 es va crear la secretaria d’Estat d’Interior, i l’àrea Forense va passar de dependre del ministeri de Salut, que no tenia sentit, a Interior. El 96 es va crear el departament de Medicina Legal i Forense. 

Carme Moles
Número de vots: 171
Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic