Diari digital d'Andorra Bondia
La psicoanalista Claudia Luján.
La psicoanalista Claudia Luján.

Clàudia Luján: “He rebut consultes per atacs de pànic per la incertesa sobre el futur”


Escrit per: 
M.P.A./ Foto: C. L.

Comencem la quarta setmana de confinament. I no tothom l’afronta de la mateixa manera perquè cadascú “està subjecte a la història que carrega i a les marques que l’identifiquen”. Així ho expressa la psicoanalista Claudia Luján, de l’Institut de la Ment, que insisteix que s’ha d’aprendre a conviure amb la incertesa i el sofriment.

Què significa per a cada persona quedar-se a casa?
Si féssim aquesta pregunta a deu persones, segurament obtindríem deu respostes diferents. Per això hi ha reaccions tan variades davant d’aquesta restricció: hi ha qui ho respecta sense més dificultats, hi ha qui es rebel·la, qui ho nega, menystenint la seva seriositat, qui s’angoixa o es deprimeix. D’altra banda, si bé no podem negar la importància de les “condicions” en les quals es viu aquest “aïllament” (espai, confort, etc.) això es podria relativitzar. Les dimensions del temps i l’espai s’acostumen a trastocar en aquests casos.

Com afronta cadascú aquesta situació de confinament?
És molt important diferenciar el confinament de l’aïllament. Estem en un moment d’aïllament social perquè el nostre organisme pot contraure o transmetre el virus; però el cos no és l’organisme. Tal com ho conceptualitza la psicoanàlisi, el cos està enllaçat a tres dimensions: la real, la imaginària i la simbòlica. És un cos que per sentir-se bé, vital, necessita dels altres -la trobada, el contacte, la paraula-. El cos del subjecte és un cos parlat, i com a tal necessita de la paraula. És la paraula la que ens enllaça als altres. És per això que se’ns torna necessari i fonamental per no desvitalizarnos, estar en contacte amb els altres. Quedar-nos a casa no vol dir perdre el contacte amb els altres.

Per això les reaccions que suscita són tan diferents? 
Hi ha persones que poden desplegar la creativitat o aprofitar el temps en coses que el gratifiquen, com ara gaudir de la pausa, de la família, fins i tot de la solitud; produir alguna cosa en aquest temps lliure. En canvi, n’hi ha d’altres que el pateixen i s’ho passen malament. Hi ha persones que poden fer alguna cosa amb això, i viure malgrat tot; i n’hi ha altres per a les quals el “tancament” implica alguna cosa de mortífer.

Com es pot mostrar la intolerància al confinament?
Sota forma d’avorriment, angoixa, depressió, fòbies, hipocondries, desgana, conflictes vinculars i ansietat, entre d’altres. Això es dona no només perquè ens enfrontem al tancament, sinó a quelcom més complex encara, que és la incertesa i el desconcert.

Quins quadres clínics poden aparèixer?
A més de la depressió, l’ansietat i l’angoixa, per als pacients amb  problemàtiques addictives el confinament acostuma a ser perillós. El temps lliure, l’absència de responsabilitats o de contacte necessari amb els altres, o l’avorriment poden augmentar el consum. També hi ha qui no sap com ocupar el temps lliure, no sap conviure amb la soledat, o  simplement qui sent temor davant la incertesa provocada per la suspensió d’un ingrés  econòmic per haver perdut la feina  o per no estar generant ingressos. Això pot derivar en tota  una sèrie de manifestacions angoixoses, fins i tot els anomenats “atacs de pànic”. He rebut consultes per atacs de pànic aquests dies, manifestacions corporals greus de l’angoixa desencadenades per aquesta incertesa sobre el futur. 

Podríem dir que el confinament ens fa vulnerables?
Sí. Aquest virus no discrimina estrat social, econòmic, ubicació demogràfica, sexe, religió, raça, sinó que ens toca a tots per igual, ens torna a tots vulnerables. És impossible que no ens arribi en algun moment, alguna notícia d’una nova mort, un nou infectat, una xifra que creix. La mort es presenta en la realitat de la nostra vida quotidiana. És a dir, a més del tancament, cadascú se les ha de veure amb la mort. És per això que és “normal” i esperable -com signe de salut mental-, cert nivell d’angoixa.

Si bé escolto en les sessions clíniques el malestar que genera la incertesa, podem dir que habitar la incertesa forma part de la vida mateixa. Viure implica en si la incertesa. Encara que intentem aferrar-nos contínuament a qualsevol “certesa” o a la il·lusió d’alguna “seguretat”, això és només una manera de fer front a l’insoportable de la finitud de la vida i la lleugeresa de l’ésser. Aferrar-se a certes certeses més aviat condueix, moltes vegades, a la inhibició, la paràlisi o la inacció.

Per què ens costa molt conviure amb l’angoixa?
Vivim un temps on s’intenta controlar tot o garantir resultats, saber-ho tot anticipadament i no perdre res. Aquesta  pandèmia ens diu que és impossible viure sense riscos. Estar vius comporta aquest grau d’incertesa que en aquests moments es posa en relleu i ens afecta particularment. Llavors, donar el seu lloc a l’angoixa i respectar els temps de cada persona per veure i comprendre què està passant i què ens està passant és una proposta diferent a omplir buits. És fonamental posar paraules a aquesta angoixa, poder parlar sobre el malestar i fer un abordatge simbòlic del sofriment.

El Col·legi de Psicòlegs d’Andorra ha proposat un sistema d’atenció psicològica gratuïta i  virtual per atendre a qui ho necessiti. 

És una manera d’estar presents i oferir un espai d’escolta i contenció a qui ho necessiti i ho demani. Avui contem amb mitjans  tecnològics com skype, whatsapp, i altres aplicacions que ens possibiliten atendre i ser  atesos respectant la quarentena. Això ens permet brindar a la comunitat un espai  per sobrellevar d’una manera millor el confinament. 

Es pot donar resposta als pacients només amb eines virtuals?
La situació ens hi obliga, però no tots els pacients poden  ser atesos a través d’una pantalla. Hi ha casos que requereixen la trobada, el cara a cara amb el pacient; és a dir, la “presència”, sobretot   si són pacients que ja estan en  tractament. Per això és fonamental contemplar la particularitat de cada cas: l’estructura psíquica, l’entramat simbòlic, imaginari i real de cada subjecte, els  seus recursos subjetivos i la gravetat  de cada cas. 

Per exemple, un pacient psicòtic amb una presentació paranoica podria al·legar que no és  un mitjà segur per a la seva intimitat; o algú que té una depressió greu potser necessita de la presència de l’analista allà mateix, el cos de l’analista fent de suport narcisístic. I donat que hi ha un tractament en curs, tampoc no és viable una derivació. Dir que hi ha un tractament en curs significa que està establert aquest vincle singular amb el terapeuta anomenat “transferència”, que té a veure amb la confiança, i que és el que fa possible una cura.

 

Claudia Luján
Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic