Eduard Jordi: “La verdadera crisi que té el país és la dificultat de trobar personal qualificat”

El degà del Col·legi Oficial d’Economistes d’Andorra repassa els tres primers mesos al capdavant del col·legi i les principals línies d’actuació. Eduard Jordi comenta la situació actual i defensa que més enllà de la inflació o dels tipus d’interès, la crisi més important és la manca de treballadors formats, professionals sense els quals no es pot créixer.

Tres mesos al capdavant del col·legi com ho valora?
És una junta de continuïtat que hem ampliat en un moment que és important per al sector. De fet crec que és important per a tots els professionals del país sigui quina sigui la seva professió, en part per l’acord d’associació. La junta anterior ja havia iniciat un camí de treballar molt més del que s’estava fent i per això hem hagut d’ampliar amb més gent perquè al final les mans són les que tenim.

En l’assemblea van presentar un pla estratègic, per quines línies passa?
Hi ha diferents blocs, però bàsicament els podríem resumir en tres. Un és tot el que és posar ordre en la professió. Partim de la pitjor de les situacions. No som el germà petit dels col·legis professionals perquè tenim un volum significatiu de col·legiats i crec que en tindrem més, però no tenim les professions regulades i això fa que al final ve qui vol, quan vol i fa una mica el que vol, i això ens està començant a comportar una problemàtica dins el sector i també a d’altres sectors.

Quins problemes?
Ens trobem que hi ha gent que fa activitats en el sector que no acaben de ser tan professionals com haurien de ser. El Govern ens ha tramès que ells també veuen una dificultat, sobretot al registre de dipòsit de comptes, on acaben arribant comptes que no només no acaben de complir la legislació, sinó ni un mínim de presentació.

Hi ha dificultats per acotar les professions a regular.
Fa uns anys hi havia Economia i Administració i direcció d’empreses, amb moltes assignatures troncals i alguna especialització. Ara si mirem qualsevol universitat al departament d’economia o empresa hi ha multitud de graus i especialitzacions diferents i que deriven en professions diferents, i algunes d’elles bastant diferents. Així que un dels reptes era veure quines professions calia regular. N’hi ha una que ja portem gairebé quinze anys, que és la d’auditoria, que ja té un text de fa anys, adequat i treballat aquesta legislatura i que esperem que es pugui aprovar.

I ja hi haurà temps?
Esperem que sí, però com que hem tingut més d’un desencant amb aquesta llei intento ser caut. Després, i en el  marc d’un treball amb els col·legis professionals, es va prioritzar una sèrie de lleis i n’hi ha una que estem treballant i que serà una mica òmnibus, per regular totes aquelles professions lligades al nostre sector. I es va parlar de la figura de l’expert comptable, bastant estesa a tot Europa, el tema de l’assessoria fiscal, i vam valorar també el tema de l’assessor financer, que s’ha de parlar amb l’AFA perquè hi ha una regulació però no hi ha una titulació o una experiència associada. I després, evidentment, en algun moment aquestes professions requeriran un tall, que encara s’ha de discutir i parlar. No volem deixar fora ningú, hi ha tota una sèrie de gent que treballa i bé tot i no ser economista i per tant aquí enllaçaria una mica amb la figura de gestor administratiu que està treballant Govern.

Quant a l’acord d’associació treballaven amb una comparativa amb Liechtenstein.
Vam fer una mica de benchmarking i no només amb Liechtenstein, sinó amb diverses tipologies de països. Les regles de joc d’Europa són clares: tu no pots posar unes regles diferents als de fora que als de dintre. Nosaltres posarem les regles dels de dintre i quan vinguin els de fora que les compleixin. I quines són? Doncs de titulació, d’experiència, de comunicació...

La llengua, un dels filtres.
No parlaria de filtres, sinó de reciprocitat. Si vas a Alemanya què parlaràs, català? Et diran que aprenguis alemany. Cap problema que es doni un període d’adaptació a la gent, però és que a més tenim lleis i els ciutadans d’Andorra tenen el dret de ser atesos en català. I en la nostra professió hi ha molta lectura de legislació, sobretot, i de contractes i documents, i si no saps català tampoc podràs fer la feina amb professionalitat. Forma part del sentit comú, tot i que es veu com una amenaça que pugui venir aquí tothom. A veure, qui vol venir ja ha vingut, i en el nostre cas, no només ha vingut, sinó que ha vingut sense cap problema. Hi ha col·lectius que han estat sempre molt més protegits i els fa més respecte, però nosaltres estem acostumats a competir. I quan parlem d’intrusisme parlem d’intrusisme, no de competència, que a vegades es confon.

Són optimistes amb el resultat de l’acord d’associació?
Una cosa és des del punt de vista del nostre col·lectiu, que s’ha pronunciat envers una predisposició perquè l’acord només ens genera oportunitats perquè les amenaces ja les tenim, però després evidentment tots els ciutadans, i també el nostre col·lectiu, haurà de decidir sobre el conjunt de l’acord. També vivim en aquest país i ens preocupen d’altres aspectes, com ara la lliure circulació de persones, de capitals i com afectarà la resta de pilars. Espero i desitjo que sigui un bon acord i que es recullin totes les especificitats que ens diferencien i ens fan ser un país amb personalitat pròpia.

I quines oportunitats ofereix un acord com aquest?
El Govern té un repte molt important perquè el que perdem queda molt clar i fins i tot hi ha coses que es poden quantificar, el que guanyem no ho hem vist encara, perquè no ho tenim. Podem intuir-ho però no quantificar-ho i aquesta és la gran dificultat, a part d’haver-ho d’explicar bé.

Parlava a l’inici de tres blocs, quin seria el segon?
Donar més serveis als nostres col·legiats. Donar eines, models d’informes, manuals de prevenció de blanqueig, una comunicació més escaient, per exemple ara volem fer una presentació específica per al nostre col·lectiu sobre quines possibilitats genera el Tribunal d’Arbitratge i com poden participar-hi, hi ha tot el tema digital... 

I el tercer pilar?
És tenir més presència a la societat en general, donar a conèixer més la nostra professió, participar més en les decisions empresarials i econòmiques, i després també intentar oferir algun servei a la ciutadania. Per exemple, una de les coses que crec que tothom hauria de fer és almenys una petita formació de què és una hipoteca, els riscos que porta... perquè segurament és la principal despesa.

Com veu la situació econòmica del país?
A la presentació de l’altre dia de la Cambra de Comerç, que va fer un excel·lent treball no només de presentació de dades sinó que va fer un diagnòstic molt clar, vam veure que tot tira, no només el turisme, sinó tot. El problema d’això, i ho he dit més d’una vegada, és que pots morir d’èxit. Parlem de la inflació, de tipus d’interès... però per a mi, en aquest moment, la verdadera crisi, i més important, que té el país és la dificultat de trobar personal format professional. No podem créixer si no tenim treballadors i avui no hi ha treballadors. A més, amb la dificultat que no poden venir, o els és molt difícil, perquè no hi ha habitatge.

També hi ha els salaris que perden competitivitat.
Sí, però això... Les empreses necessiten els treballadors, els empresaris saben que necessiten els treballadors i si no en tenen què fan? Intenten cuidar-los al màxim apujant salaris i el que faci falta. Això es veu amb les estadístiques, en les darreres publicades per la CASS, el salari mitjà s’ha incrementat un 9% aquest any. Els empresaris ja actuen i mentre hi hagi una falta de recursos seguiran actuant perquè per atraure la gent s’hauran d’apujar salaris, no cal que els ho digui Govern. Moltes vegades l’empresari té una mala imatge, però és qui mou, és el motor i els treballadors, òbviament, també mouen el país, i aquest és el verdader problema. Independentment que hi ha una situació global mundial que, per ara, a nosaltres no ens ha afectat excessivament però que acabarà afectant d’alguna manera.

La crisi energètica.
Exacte. A veure, els mercats financers són un indicador avançat del que passarà, si els hem de fer cas serà una hecatombe. Andorra, evidentment, es veurà afectada per la crisi, però tenim prou atractiu i una economia cada cop més diversificada i amb nous sectors. Ara bé, compte que morirem d’èxit, ja hem viscut situacions de creixement exponencial i on després hi ha una caiguda. És molt significatiu per exemple el comunicat del Col·legi d’Arquitectes, que és la seva feina, demanant més restriccions a la construcció, vol dir alguna cosa. Ja vam veure el 2007 un creixement brutal de la construcció i després tot de cop va caure en sec, van tancar empreses, morositat, va haver-hi gent que va haver de marxar... No és millor un creixement més sostenible, que puguem assumir i no aquestes dents de serra?

El país té les dimensions i els recursos que té.
És un tema de reflexió. Em deixa preocupat quan l’altre dia el cap de Govern deia que les depuradores estan al límit, que tot i les ampliacions de FEDA hem de veure si podrem subministrar... Calia una reflexió. Una altra cosa és si calia abans o després o si la manera de fer és o no adequada. 

Els primers plans d’urbanisme, si es desenvolupaven del tot, ja projectaven un país de prop d’un milió d’habitants.
Com a societat el que hem de fer és dir quin país i què volem. Avui tots volem ser rics, i quan ens toquen la butxaca tots tirem cap a casa i cada vegada que surt alguna cosa uns tiren cap a una banda i uns cap a una altra. I encara que diguin que no, tots ens movem per la riquesa, quan hi ha coses molt més importants: aquesta qualitat de vida, seguretat ciutadana, medi ambient, patrimoni cultural, valors de les persones... Això  està per sobre i és el que hem de pensar a posar en una balança la ciutadania. 

Parlava de les dificultats de trobar habitatge, com es pot resoldre i quina influència ha tingut en aquesta manca la inversió estrangera?
Ho volem tot. Com deia, el que hem de decidir és quin model de país volem. No crec que sigui un mal model aquesta inversió estrangera. Qualsevol país voldria atreure la gent amb més capacitat adquisitiva i que visquin i gastin aquí, perquè no només compren pisos i generen dificultats, compren ulleres, van al supermercat i fan altres coses que generen riquesa en el conjunt del país. Una altra cosa és la velocitat, perquè ningú ho preveia. Fa anys que tenim el model fiscal que tenim i es va obrir la inversió estrangera i ha estat els darrers dos anys que amb la pandèmia ha canviat el món, i, especialment, els empresaris digitals han vist en el país una oportunitat. És dolent això? No és dolent el creixement, el que és dolent és quan les coses es desequilibren o és excessiu. Ha crescut la població en 10.000 persones en molt poc temps i per fer pisos i cases es necessiten tres anys, però el parc de pisos hi serà.