N’hi ha hagut prou amb onze edicions per convertir el Sax Fest en referència mundial de la disciplina. Aquest any, amb desembarcament oriental inclòs. El concurs ha tocat sostre, no està previst créixer, i la mala notícia és que tampoc veu un intèrpret nacional competint al Solo Sax a mitjà termini. No es pot tenir tot.

Alguns ens temíem una invasió xinesa, amb mig centenar de concursants, un de cada tres. Però no n’hi va haver cap que passés a les semis.

Eren molts, però el nivell encara no és prou alt. En el saxo tot just ara comencen. S’hi han posat una mica tard, a diferència del piano, del violoncel i altres disciplines. Però estic segur que els resultats arribaran més aviat que tard. En tres o quatre anys tindrem xinesos a la final.

Hem de tremolar?
El que sabem és que els xinesos, quan s’hi posen s’hi posen. Sigui en esports, mira els resultats als Jocs Olímpics, o en música clàssica, Yo-Yo Ma i Lang Lang són la punta de llança d’un estol de primeríssimes figures de nivell mundial. Són tants que és inevitable que n’acabin sortint virtuosos. Però encara tenim uns anys de marge.

De moment, els que copen la final són saxofonistes russos, japonesos i espanyols. 
L’habitual dels últims anys, amb algun francès. I tots venen d’allà mateix: l’escola francesa, d’on han mamat la resta de les escoles nacionals. Tots hem estudiat a França. Jo mateix vaig estudiar a Montpeller. És el camí que hem fet tots.

Seria capaç de distingir l’escola pel so?
Precisament perquè tots ens hem format a l’escola francesa és difícil parlar d’escoles nacionals. Les diferències es deuen abans a l’instrument que toques, un Yamaha o un Selmer, que no a l’escola. Amb una excepció.

Ah, sí!? Quina?
Els xinesos. Toquen igual que parlen, a batzegades, no a la francesa. Però fins i tot els russos, tan temperamentals, toquen a la francesa, com la resta dels saxofonistes europeus.

Aquest any s’han batut rècords de participació. Es tracta de créixer indefinidament?
L’edició passada ja vam tocar sostre, amb 140 inscrits que finalment es van quedar en 105 participants. Aquesta, amb igual nombre d’inscrits, n’han vingut 120. No podem créixer més, si no ampliem el format i afegim una jornada més en primera ronda. De moment no està previst. 

Entre els divuit semifinalistes hi havia només quatre noies. Hi ha diferències físiques que expliquin aquesta desproporció? Hi té a veure la força física, potser la capacitat pulmonar?
Penso que és una qüestió estadística: hi ha més nois que noies que toquen el saxo. I no sabria dir ben bé per què, perquè hi ha més noies flautistes que no nois, i en el piano està bastant equilibrat. Amb el saxo, no. De moment és més masculí, fins i tot a l’aula de l’Institut, on ens devem moure en una proporció de 60-40. No té a veure amb una qüestió física, perquè no cal especial força. És una tema cultural. Precisament nosaltres ens esforcem que surtin també noies en les imatges promocionals. 

Quant trigarem a tenir un saxofonista nacional a les semifinals?
La pregunta és quan tindrem un saxofonista al concurs professional. És complicadíssim, perquè tots els concursants cursen com a mínim el grau superior. Si ho comparéssim amb l’esquí, participar al Sax Fest equivaldria a obtenir la mínima per als Jocs Olímpics. Aquí només arriben els millors. Però els millors del món. Si ets prou bo i et pots preparar les obres que s’han de tocar potser passes el llistó. O potser no. I els nois que tenim aquí just acaben el grau mitjà i la majoria ja no continua els estudis. Ho torno a dir: és una qüestió de massa crítica. Som molt pocs. 

La tècnica se’ls pressuposa, als concursants. Què marca la diferència entre els bons i els genis?
Dos cotxes poden tenir el mateix motor i no tirar igual. Amb la música passa el mateix: assajant les mateixes hores, resulta que n’hi ha que són bons, n’hi ha que són excel·lents i n’hi ha que són genis. Per unes condicions físiques i intel·lectuals superiors, per l’habilitat manual, per la sensibilitat... Són molts factors no necessàriament evidents ni quantificables.

Quantes hores d’estudi calen per arribar a aquest nivell?
Sis diàries, mínim, és el que necessita un músic professional per mantenir-se en aquest nivell, que poden ser vuit en moments puntuals per preparar un concert o un concurs. I la mentalitat és també decisiva: un escaquista és millor com més jugades és capaç de preveure anticipadament. Amb la música també passa això. Hi ha gent molt ràpida que és capaç d’intuir el moviment següent i a la vegada tocar amb certa expressivitat. Una cosa és parlar de forma maquinal, tècnicament correcta però mecànica, i l’altra, parlar posant al seu lloc la puntuació, l’entonació...

A quina edat se sap que un músic serà o no un dels elegits?
Ben aviat. Als set, vuit anys es veu qui té unes facilitats innates de retenció, per captar les coses i per posar-te davant del públic amb tota naturalitat.

Tots aquests nois que venen al Sax Fest, quina carrera tindran?
La majoria acabarà donant classes, i en paral·lel tindran una carrera de concertista, especialment complicat en el món del saxo, perquè no està l’orquestra, i això és una dificultat afegida. També hi ha molts violinistes, però hi ha moltes més places disponibles.