Dades d'aquesta setmana:  a tot Andorra hi ha quinze pisos de lloguer entre els 500 i els 1.000 euros, tots o gairebé, estudis al Pas i Canillo. Quinze. Què passa?
El que tots sabem, el que és una evidència i el que el Govern mai ha negat. Tenim una problemàtica amb  l'habitatge de lloguer a preu assequible perquè hi ha una manca absoluta d'oferta i això en dispara el preu. Però això no ve d'ahir. Fa anys que ho patim i és el que ha motivat que el Govern, aquest Govern, per primera vegada hagi engegat una política omnicomprensiva i ambiciosa per trobar solució a les causes que provoquen aquest problema, des de les mesures de protecció fins a les d'estímul. Som plenament conscients que el problema social més important i el que té un impacte directe en bona part de la ciutadania és la manca d'habitatge a preu assequible.

Com diu, el problema no és d'ahir. Però està lluny de resoldre's.
Miri, i amb això no estic defugint de les meves responsabilitats: ni el Govern d'Andorra ni el de cap altre país té una vareta màgica per resoldre la totalitat dels problemes. El que hi ha d'haver és consciència que existeix el problema, mobilització de recursos i esforç compartit per mirar de resoldre-ho. No voldria que se'm malinterpretés, però el problema que patim a Andorra l'estan patint altres ciutats i altres països governants per partits d'ideologies molt diverses. El que això ens diu és que no té una solució fàcil. Encara menys en un país com Andorra, on històricament no existia un parc públic de lloguer i on, a més, en som conscients, les conseqüències de la manca d'habitatge es manifesten amb més cruesa que en altres països, perquè si tu no pots viure a Barcelona potser pots trobar un pis més econòmic a Terrassa, i segueixes vivint al mateix país i amb unes comunicacions relativament adequades. En el nostre cas, quedar-te sense pis pot significar haver de marxar a un altre país amb els problemes fiscals, de mobilitat i logístiques que això comporta. El Govern hi està plenament compromès, i  de fet, estem fent un esforç que si vostè fa un exercici comparatiu de la inversió que s'ha fet en habitatge i la trasllada a d'altres països, difícilment trobarà res de remotament similar.

Hi ha trampa, deixi'm dir-li, perquè aquí no s'havia fet res fins fa tres anys. Tot el que es faci serà infinitament superior al que hi havia.
Precisament per això hem de ser més comprensius a l'hora de valorar els resultats. És més fàcil avançar quan parteixes d'una situació en marxa que quan comences de zero.

Insisteixo: han passat tres anys i hi ha quinze pisos de lloguer entre 500 i 1.000 euros. I quinze més fins a 1.500.
Pensi que els efectes de moltes de les mesures que hem engegat els veurem d'aquí a un temps. Per exemple, els apartaments turístics: ja n'hi ha un bon gruix que han pivotat del mercat turístic al residencial, però el període transitori encara no ha expirat. Pel que fa als pisos buits, la mesura serà plenament operativa a partir de l'any que ve. Ara tot just estem enviant les cartes i  avisant dels terminis perquè els propietaris puguin justificar per què tenen el pis buit. Les mesures per restringir la inversió estrangera en habitatge desplegaran plenament els efectes a principis de la pròxima legislatura.

Però la descongelació del lloguer començarà l'1 de gener.
La gestió de Govern té uns ritmes diferents a la comunal, on els efectes concrets es poden veure de forma relativament ràpida. En el cas del Govern i sobretot en un àmbit tan transcendental i tan delicat com l'habitatge, cal tenir paciència. 

Pel que fa als apartaments turístics, ja n'hi ha 300 que han passat al mercat del lloguer. I no s'ha notat.
Perquè la suma de totes les mesures encara no ha desplegat completament els efectes. I per un altre element que és important: si la població creix any rere any, cada any entren més treballadors, més residents passius i més treballadors per compte propi, i tot això ho combines amb el nou model familiar...

 A què es refereix?
L'altre dia em va arribar una estadística que ajuda a entendre la situació actual: el 2000, una família andorrana estava formada de mitjana per 3,5 persones; avui la mitjana és d'1,5. Això vol dir que fins i tot en el cas que no haguéssim crescut en població, necessitaríem el doble de pisos, o més, per acollir les  mateixes persones. Potser els efectes de les mesures que hem començat a aplicar encara no es veuen, però si no féssim el que hem fet, segurament la situació seria encara pitjor.

M'està parlant de pegats perquè la situació no empitjori. Més enllà dels pegats, té solució?
Crec que té solució, sí, però que podria no tenir-ne si tots volem mantenir la situació actual. És a dir, si el que pretenem és que en matèria d'habitatge les coses siguin com eren fa 15, 20 o 30 anys, em temo que aquest problema no tindrà solució.

Llavors?
Podem disposar d'habitatge a preu assequible, però potser no serà a 50 metres del lloc de treball, ni hi podrem destinar només el 20% dels ingressos. Això, des de la perspectiva del llogater. Però des de l'altra banda, potser ja no serà possible decidir lliurement el preu del lloguer. Un altre problema afegit i que encara dificulta més l'acció pública en aquesta matèria és que, com en tantes altres qüestions, en l'habitatge també estem caient en la polarització. En certes manifestacions públiques detecto una preocupant falta d'empatia per la realitat de l'altra part. Des de persones que pensen –legítimament, ep– que en els pisos de la seva propietat ells han de tenir la llibertat absoluta per decidir si els lloguen o no, i a quin preu, fins a determinats arrendataris que han entrat en una dinàmica en què es discuteix que l'habitatge pugui ser de propietat privada, i que per tant els propietaris no hi tenen res a dir. Trobar un punt d'equilibri entre dues visions tan polaritzades és complicat. La solució existeix, n'estic  convençut, i l'hem de buscar en un punt d'equilibri, no en els maximalismes que només satisfan els interessos d'una de les parts

Admet per tant cert grau d'intervencionisme estatal en el mercat del lloguer.
Si ens n'anem cap a un mercat absolutament regulat, que és el que demana una part de la ciutadania, el que fem és desincentivar completament l'oferta nova de lloguer i, per tant, no solucionarem el problema. Estarem posant tiretes a la ferida, però la ferida no cicatritzarà. Però tampoc ho farà si busquem la solució en la liberalització absoluta, perquè llavors estaríem expulsant de casa seva una part de la ciutadania que també contribueix  al creixement econòmic i que es pot veure obligada a marxar del país. I això no ho volem. Per tant, la dificultat rau a trobar aquest punt d'equilibri sabent que no satisfarà plenament ni els uns ni els altres. Però governar és satisfer l'interès general, no els interessos sectorials. I la suma d'interessos sectorials no és mai l'interès general.

En aquesta relació la part dèbil és per definició la del llogater: és qui corre el risc de quedar-se al carrer.
Absolutament.

Entendrà la inquietud dels llogaters davant la imminent desregulació. I d'aquí la mobilització de dilluns passat.
Comprenem, respectem i empatitzem amb la preocupació i l'angoixa que poden patir algunes famílies davant d'un mercat que s'anirà desregulant, sí, però a poc a poc. Sempre hem tingut en compte que en un contracte d'arrendament hi ha una part que requereix un plus de protecció, perquè és més vulnerable. Per això no hem sucumbit a la temptació de desregular completament el mercat de lloguer a partir de l'1 de gener. Ni tan sols ens hem plantejat la solució fàcil i còmoda: el 2027 expira la legislatura; per tant, que decideixin els que vinguin.

Còmoda i cínica.
Aquesta hauria estat segurament la solució que ens hagués donat més rèdit polític. Però no ho hem volgut fer. Hem volgut buscar des del diàleg, des de l'equilibri d'interessos, una solució a mitjà i a llarg termini. Perquè sabem que un mercat completament regulat com el que tenim ara acaba sent perjudicial per a tothom perquè no genera oferta de lloguer ni aconsegueix, per tant, que els preus es moderin. I també perquè volíem una solució que aportés seguretat jurídica i un horitzó clar i definit als llogaters. Amb el benentès que els llogaters que hauran de marxar de casa seva per decisió del propietari tindran una solució alternativa a través del parc públic de lloguer. 

Hi haurà per tant llogaters que es quedaran al carrer.
Creiem que serà una minoria. El que crec és que cal un exercici de pedagogia per part de tothom. És respectable i legítim que els ciutadans es manifestin, però han de ser conscients que a partir de l'1 de gener el mercat no queda completament desregulat: seran entre un 20 i un 25% dels contractes avui vigents els que quedaran desintervinguts al llarg de l'any que ve. Amb mesures clares per esmorteir el cop: si el propietari vol canviar d'inquilí, no podrà incrementar el lloguer per sobre del que li podria haver apujat a l'anterior, amb uns increments d'altra banda progressius. I insisteixo: per a les persones que malgrat això es quedin sense pis, tenim el parc públic de lloguer.

M'inquieta especialment la 'trampa del fill': tots coneixem el cas d'un llogater que s'ha vist obligat a marxar amb l'excusa que el propietari volia recuperar el pis per al seu fill, i que aquell pis acaba tornant al mercat al doble del lloguer original. No és un cas acadèmic.
No ho és, no. I la prova és que ja hem posat sancions. I bastant dissuasòries.

N'han posat una. I que un trampós se surti amb la seva té un efecte devastador en la confiança en el sistema.
El que no podem fer és immiscir-nos ni fiscalitzar totes les relacions arrendatàries del país. El Govern no té vocació de Gestapo ni de Stasi.  Hi ha d'haver una actitud proactiva dels afectats per activar l'Administració i fer ús del marc jurídic vigent. Efectivament, hi ha hagut només una sanció... de moment. Hi ha expedients a tràmit, que han de seguir el seu curs processal amb totes les garanties, perquè no serviria de res posar sancions si acaben sent recorregudes i la Justícia ens diu que no hem respectat el procediment legalment establert. Per tant, el que compta és que tenim un marc jurídic complet i suficient que permet perseguir aquests abusos. Però els afectats han d'activar els mecanismes legals que s'han establert precisament en defensa dels seus interessos. I d'això n'han de ser conscients.

Tenim la garantia que les polítiques d'habitatge es mantindran més enllà d'aquesta legislatura?
El que li puc dir és que això només és el principi del camí, i que si alguna cosa tinc clara és que el problema de l'habitatge ha deixat de ser un problema conjuntural, cosa que fins no fa gaire encara sentíem a dir. És un problema estructural. Ja no està lligada, com ho podia ser fa quinze anys, a una situació de crisi econòmica. Encara que marxés població continuarem patint aquest problema. Per tant, això ens obliga a fer el que durant 50 anys no es va fer a Andorra, que és anar creant a marxes forçades un parc públic de lloguer –i també de compra– que doni sortida allà on el mercat no arriba. Per tant, si de mi depengués –i ja sap que no serà així– aquest compromís hauria de continuar amb la mateixa intensitat.

Fins ara el parc públic més que assequible ha sigut social. I està bé que sigui així. Però hi ha una classe mitjana que se sent amenaçada però que tampoc pot aspirar a beneficiar-se del parc públic perquè no està en una situació prou precària.
Els pisos que estem assignant darrerament, amb la flexibilització dels requisits que hem introduït, cada cop arriben a una part més important de la ciutadania. El que passa és que lògicament hem de començar per les rendes més baixes. De fet, els possibles beneficiaris de pisos socials ja no entren en les convocatòries de pisos a preu assequible. Crec que a mesura que anem incrementant el parc públic, la classe mitjana hi anirà accedint amb més facilitat.