La Fundació Privada Tutelar treballa en el projecte de vida independent i la gerent, Ester Fenoll, defensa que haurà de facilitar que les persones puguin tenir el dret a escollir on volen viure.

En la presentació de la darrera memòria vau constatar un increment de la feina i dels usuaris. ¿Quants en teniu ara i quines tasques realitzeu?
Entre el que són tasques purament de tutela, és a dir, tuteles, curateles i pretuteles, estaríem en unes quinze i en tenim quinze més a les quals estem fent orientacions familiars, assessoraments, és a dir, que estem tractant qüestions que no estaven dins dels objectius fundacionals, però res no podia fer preveure un creixement tan ràpid. El que passa és que la tasca del dia a dia et va orientant cap a altres tasques complementàries que estan dins l’àmbit de la protecció de les persones més vulnerables o en risc d’exclusió social.

Inicialment, ¿pensàveu que tindríeu tanta demanda?
La veritat és que no. Teníem un escenari a llarg termini d’unes vint persones, aproximadament, i ens ha sobrepassat una mica la realitat. És positiu perquè acabes de reafirmar que la fundació era necessària, i és un orgull pensar que al país es compta tant amb nosaltres. Algunes de les persones que ens arriben vénen per compte propi, però d’altres, derivades de Batllia, de serveis socials, del ministeri… i no només les que estan incapacitades judicialment sinó també altres casos, com persones que necessiten una orientació o un suport.
Per tant, per a nosaltres és una gran satisfacció haver consolidat d’aquesta manera la fundació i veure que es confia en nosaltres. És cert que estem una mica sobrepassades de feina davant aquesta demanda, perquè tenim la treballadora social que ve dos dies a la setmana i tenim dos professionals fixos més, i per tant hi ha moments amb un important volum de feina.

Un dels projectes que esteu
treballant és el de vida independent.
Sí, l’hem prioritzat perquè s’ha d’implantar i hi ha moltíssima feina. Estem treballant amb la Fundació Catalana de Síndrome de Down, per establir un conveni entre totes dues fundacions, i ells ens faran tot el procés d’implantació del programa a Andorra. Ja hem anat a Barcelona un parell de vegades i ells ja han vingut, i també hi ha la previsió que el ministeri pugui fer una visita allà i vegi com funcionen els pisos que tenen de vida independent.
Fa tretze anys que tenen aquest programa. És una qüestió complicada però no ha de ser un factor inhibidor perquè les persones hi tenen tot el dret i ens hem d’esforçar per poder implantar el projecte amb les màximes garanties possibles. El fet de comptar amb el suport d’aquesta entitat ja és un factor per garantir una part de l’èxit del projecte.
Nosaltres serem els impulsors del programa, però cal que hi hagi una continuïtat amb el Govern i també creiem que la junta de l’escola Meritxell s’hi ha de veure implicada, perquè seran programes que també aniran adreçats als seus usuaris.
Quan estigui més establert el conveni entre la fundació i el Govern preveiem una sèrie de reunions amb la junta de l’escola per establir convenis, interaccions… El que és important és que els agents hi estiguin tots implicats i que es treballi de manera transversal.

¿Quantes persones heu pensat que podrien tenir cabuda en aquest projecte?
Inicialment hi hauria una previsió de set usuaris, que tant serien persones que estan en institucions com algunes que viuen soles i que necessiten urgentment un recurs de suport, perquè algunes poden ser persones que no han volgut anar a una institució però que necessitarien un suport per fer el seu dia a dia amb èxit. Se’ls donaran pautes d’hàbits, de comportaments, sobretot per fomentar la seva autonomia, ensenyant-los a fer una vida independent amb èxit, sense angoixes, minimitzant els problemes.

¿Què diferencia aquest projecte d’altres que ja hi ha en marxa al país, com els pisos tutelats?
Cal destacar que ben bé de tutelats no n’hi ha, al país. Hi ha dos pisos que són de la Fundació Aurora Fornés, que són per a malalts mentals i són compartits. La idea que tenim és que els pisos siguin individuals o que la persona pugui triar amb qui vol viure, amb la parella o amb un familiar... És un plantejament diferent del que hi ha ara, que són pisos compartits de nois i noies i només per a malaltia mental. Nosaltres agafarem persones amb qualsevol tipus de problema o discapacitat.
El tipus de suport que donarem també és diferent perquè serà més intens ja que hi ha determinats tipus de menyscabament que necessiten un suport més gran i el que volem, sobretot, és fomentar l’autonomia i la integració a la comunitat. És a dir, que les persones no hagin de viure en un lloc que no han triat elles i que està apartat, que sigui un entorn normal.
El que volem és normalitzar, que a la teva escala hi pugui haver una persona amb discapacitat, i que això no sigui estrany, que formi part de la nostra vida quotidiana.

Aquest projecte es tira endavant gràcies a la donació del copríncep francès, ¿però com se n’assegura el futur?
Es pot considerar que la fundació és la impulsora del projecte, que a més fa temps que el teníem al cap i que buscàvem plasmar-lo, gairebé des del començament de la fundació, però el més important és que tingui continuïtat. Seria una qüestió a planificar conjuntament amb el ministeri i la junta de l’escola Meritxell, perquè som els que tractem les persones amb diversitat funcional i som partidaris que hi hagi col·laboració.
Nosaltres tenim la dotació de 100.000 euros, però quan s’acabi els drets de la persona continuaran vigents i al dret a viure de manera independent s’hi ha de donar continuïtat, un fet que es referma amb la ratificació de la Convenció de Nova York, ja que en un article especifica el dret a la vida independent i que la persona no sigui institucionalitzada si vol optar per un altre tipus de vida.

Parlant de la convenció de drets de les persones discapacitades, ¿què comportarà?
Moltes millores. Primer que és la primera declaració de drets humans que es fa al segle XXI i això és molt important. Després, aquesta convenció és un instrument jurídic que reconeix uns drets que es poden reclamar prop dels tribunals. És a dir, no és una declaració d’intencions, és un instrument que passarà a formar part del nostre ordenament jurídic i es podrà invocar als tribunals. Per qualsevol vulneració es podrà anar a la Batllia a reclamar.
No només això, com que s’ha ratificat el protocol addicional, permetrà, un cop esgotats els nostres recursos, anar a les Nacions Unides i denunciar la vulneració que es faci d’aquests drets. A més, hi ha comitès de seguiment de la convenció i els països que la ratifiquen han de fer un informe cada quatre anys en què exposin les millores, com s’ha adequat la llei... i també hi pot haver visites perquè es pugui constatar com està la situació i si es compleix o no. Ens permet tenir veu prop de l’ONU.

¿Quines són les principals mancances del col·lectiu? Perquè sovint es parla de les pensions massa baixes com un dels esculls.
La persona discapacitada, de punt de partida, ja està uns metres més enrere. I el que s’ha de pensar és que tampoc les coses han de ser igual per a tothom, perquè potser una persona amb discapacitat necessita una mica més i el criteri d’igual per a tothom no és suficient. Ho seria que tots estiguéssim al mateix punt de partida, perquè si em dónes el mateix potser amb això no arribo, perquè una persona amb discapacitat té un greuge econòmic del 30% segons els estudis. Necessita una sèrie de coses, de suports, que la resta no necessitem.
La persona discapacitada té dret, però a part li has de facilitar l’exercici d’aquest dret, que no sigui només una qüestió sobre el paper. S’han de donar totes les accions necessàries perquè aquest dret es pugui exercir, i llavors parlarem d’igualtat.
Les persones discapacitades normalment no poden exercir feines ben remunerades, tenen més despeses i sovint no tenen entorn familiar i depenen de les ajudes que reben de l’administració, i no sempre són suficients. No es preveu tampoc l’ajuda per a l’oci, perquè puguin fer una sèrie de coses de lleure a les quals tenen dret. Amb les ajudes que es donen només
es contemplen les necessitats bàsiques.
Aquesta qüestió de l’oci és un altre dels aspectes que
volem fomentar, ja que creiem que s’ha d’expandir perquè ara mateix és limitadíssim i cal potenciar-lo, no només per als nens, sinó per als adults, perquè ara com ara no hi ha una oferta adequada.

¿Com valoreu els canvis perquè el procés de tutela sigui més ràpid?
Es va impulsar aquesta modificació de la llei perquè en el dia a dia et trobes amb mancances. Vam posar en comú amb la  Batllia, la fiscalia, la Cambra de Notaris i advocats quines mancances i quines millores hi veia cadascun. Vam anar treballant i es va arribar a un projecte de llei de modificació del text, que en el moment que s’aprovi realment suposarà una millora per al justiciable enorme, perquè limita a sis mesos el procés i fins ara hi havia processos que s’allargaven més d’un any.
Una altra cosa molt important és la unitat d’acte, ja que en el mateix moment en què s’incapacita la persona es podrà nomenar tutor i fins ara eren dos procediments, amb la qual cosa durant mesos podies tenir una persona incapacitada però sense tutor. Això permetrà donar una resposta de manera ràpida i, sobretot, protectora per a les persones més vulnerables.
També és important que es podrà rehabilitar la pàtria potestat. Abans, si incapacitaves un fill quan tenia més de 18 anys no podies rehabilitar la pàtria potestat, judicialment se’t nomenava tutor i a més només a un dels pares.

Un altre dels projectes amb què compta la fundació és el destinat a recollir fons per als usuaris, ¿com està funcionant?
Es tracta d’un projecte que sempre està en marxa i sempre hi ha un degoteig de donacions constant, però molt modest, la veritat. També entenem que la situació és complicada, però és una manera de tenir uns recursos sense demanar un gran esforç a ningú, perquè es pot fer per 20 euros a l’any. Aquesta quantitat a l’any no suposa un esforç gaire important, però, per a nosaltres, és un gran suport perquè són diners que destinem íntegrament a les persones tutelades. Com més suport tinguem, millor.