Ester Vilarrubla, ministra d'Educació i Ensenyament Superior: "Agraeixo el consens que hi ha de no fer un ús polític de l'educació"

El nou curs s’iniciarà aquesta setmana encara sota els efectes de la pandèmia i amb l’ús preceptiu de les mascaretes a l’aula. Amb tot, el progressiu retorn a la normalitat es nota amb la represa d’alguns projectes, com ara el rellançament del banc de recursos pedagògics, que aquest curs serà una realitat.

Després de tot un curs en pandèmia, quines lliçons se n’han pogut extreure? Quines són les fortaleses del sistema educatiu que s’ha vist que cal potenciar?
Jo diria que una de les grans fortaleses és l’estructura digital de la qual disposàvem. Que tots els alumnes tinguessin un usuari i un correu electrònic dins d’una plataforma educativa com Xena i Educand ens va permetre reaccionar de manera molt ràpida i que de seguida es poguessin reprendre les classes encara que fos des de casa. És cert que també vam descobrir, i de fet ja en teníem la intuïció, que no tothom estava fent servir aquests recursos ni tothom sabia com utilitzar-los.

Quines serien, per contra, les mancances?
L’altra cara de la mateixa moneda: vam veure que havíem creat les eines digitals, però potser no havíem arribat prou a tothom o no havíem incidit prou en l’ús d’aquestes eines. Llavors el que vam fer de seguida va ser crear cursos en línia perquè tothom tingués les competències digitals per poder funcionar en cas d’un nou confinament i també en aquesta nova normalitat que combina més els dos tipus de comunicació, presencial i virtual.

Cal seguir treballant la capacitació digital dels docents?
L’estiu passat vam tenir una afluència increïble perquè no hi ha res com la motivació i la necessitat perquè la gent s’apunti a un curs.
Ara el que hem de fer és que els diferents nivells de competència digital tinguin una oficialitat. Hem fet ja la feina tècnica i properament la presentarem al Consell de Ministres perquè es pugui aprovar, via decret, la competència digital ciutadana. L’objectiu és que aquests nivells de competència digital s’integrin cada vegada més als requeriments laborals, que és el que realment crea la necessitat de voler aprendre. Igual que per a una feina pots necessitar un nivell B de català o un nivell C, doncs que també puguem dir que es necessita un nivell determinat de competències digitals.

Té el ministeri definits els diferents nivells?
Sí, ja tenim definit quin grau d’exigència en cadascuna de les competències digital equivaldria a cadascun dels nivells. Acabarem donant uns diplomes oficials, i esperem que les empreses i  totes les administracions puguin fer servir aquest llenguatge, que serà consensuat i serà comú per a tothom, a l’hora de fer els processos de selecció. 

Aquest reconeixement de la capacitació digital serà per als docents i també per a la resta de la ciutadania.
Hem treballat en dues línies: la competència digital docent i la competència digital ciutadana. És a dir, a nivell d’oficialitat, els docents no tindran una titulació diferent, però sí que entenem que els docents, a part de conèixer la tecnologia per al seu ús personal i professional, també han de saber aplicar-la a l’aula i ensenyar-la als alumnes.

Val a dir que tenim una gran part dels docents molt formats digitalment perquè tots recordem que vam introduir les tauletes a les escoles l’any 2012. Aleshores es va fer un gran esforç perquè els docents tinguessin les competències necessàries i perquè estiguessin al dia pel que fa a les aplicacions per poder treballar amb els alumnes.

Us vau trobar amb diferències pel que fa a la digitalització de l’Escola Andorrana i la de la resta de sistemes?
No tinc cap indicador, cap element, per poder-ho dir. És cert que el fet d’implementar les tauletes va fer que segur que tots els que les havien d’utilitzar les sabessin fer servir. El que dèiem de la necessitat. Això no vol dir que no hagi passat en altres escoles on no hi havia la necessitat d’aquest coneixement, però tampoc tens la garantia que sí que hagi passat.

Les famílies també han hagut de posar-se al dia molt ràpidament.
Justament els cursos que vam fer després del primer confinament van ser molt pensats per a les famílies. He de dir que la majoria de les famílies tenen l’eina, com a mínim un mòbil amb càmera i un correu electrònic, però no totes tenien les competències bàsiques per utilitzar aquesta eina en el context educatiu.

Pel que fa a les famílies que no tenien les eines, vam poder actuar molt ràpidament pel fet que som un país petit. Juntament amb Andorra Telecom vam donar connectivitat a unes quaranta famílies que no tenien wifi i, a més, vam repartir al voltant de 250 tauletes. En alguns casos eren famílies que potser tenien un sol ordinador i dos o tres fills.

Pel que fa a la digitalització de l’escola, el fet que tinguis els correus de tothom perquè saps que tothom té una adreça Educand i que no t’hagis de preocupar perquè saps que tothom rebrà la informació, això facilita moltíssim no només l’ensenyament, sinó la comunicació. Comunicació que ha estat clau en aquest període.

Ha estat fluïda la comunicació entre els diferents sistemes?
Molt. Aquest també és un dels punts forts que tenim com a país: tenim una xarxa educativa pública gratuïta de molta qualitat i amb una molt bona estructura que també és fruit de moltíssima gent que hi ha treballat molts anys anteriorment. Tenim uns canals de coordinació i de comunicació molt ben traçats, que ja es feien servir abans de la pandèmia i que funcionen molt bé.

Aquest bona coordinació, no caldria traslladar-la també al nivell del professorat i de les comunitats educatives?
Hi estic d’acord, no sabem aprofitar prou l’oportunitat de tenir tres sistemes tan propers i amb tantes riqueses diferents. Sovint marxem, de tots els sistemes, a altres països a escoltar experiències, i no som capaços d’escoltar el que fan a l’escola del costat. En aquest sentit, ja havia anunciat a la meva primera compareixença davant la comissió legislativa la voluntat de potenciar aquestes relacions dels tres sistemes, no només a nivell de comunicació i entre les direccions dels sistemes educatius, sinó de compartir les bones pràctiques pedagògiques.

No vam poder-ho fer perquè va arribar la pandèmia i vam haver de prioritzar altres accions, a banda que no es podien organitzar trobades de gaire gent. Sí que vam poder fer el curs passat la segona trobada de robòtica. Ara estem treballant en la primera jornada sobre l’assetjament i n’hi ha una altra prevista sobre l’ensenyament de la història, lligada a tot el treball que està fent el Consell d’Europa en aquest àmbit. En aquest cas aprofitarem com s’explica la història al nostre país, des dels tres sistemes educatius, i potser ho podrem explicar més enllà de les nostres fronteres. Per tant, jo crec que no és tant un tema de comunicació entre docents, sinó d’aprofitar més les riqueses educatives de cada docent i de cada escola i posar-les en valor.

A les xarxes socials hi ha professors que comparteixen experiències, però hi ha docents que són més reticents a fer-ho.
Hem decidit rellançar el banc de recursos pedagògics, un projecte que no va donar els fruits que esperàvem, però que ara hem reformulat i estem convençuts que afavorirà aquesta relació entre sistemes.

Estem en un moment de la història on tot es pot digitalitzar i compartir. Ara ja no hi ha un tema de distàncies o de temps per trobar-te: hi ha prou eines, i algunes de molt ben pensades, perquè tu puguis penjar i compartir una experiència que hagis fet a classe, una dinàmica, una unitat de programació o una activitat concreta. És cert que ens hem d’assegurar que allò que es pengi allà sigui d’una certa qualitat i que vagi d’acord amb les línies pedagògiques de cada moment.

Estem treballant en aquest sentit. Començarem amb una cosa molt senzilla amb l’objectiu de crear la facilitat i l’addicció a recórrer a aquests banc de recursos. Espero que l’any vinent aquest projecte pugui veure la llum i ofereixi uns bons resultats.

Any vinent o curs vinent?
Començarem a treballar-ho aquest curs 2021-22, però entenem que necessitarà el seu temps. No serà donar llum verda i que l’endemà ja hi hagi mil experiències compartides. Però, perquè funcioni, el primer que hem d’aconseguir és que l’eina sigui molt atractiva i fàcil, i després que tothom vegi que això té una utilitat. Quan tu ja has creat aquestes dues condicions, doncs després ja es va creant la cultura i l’hàbit. Sempre demanem que els alumnes comparteixin, però allò que demanem als alumnes també hauríem de ser capaços de fer-ho nosaltres.

Són gelosos, els docents, a l’hora de compartir?
Això és un tema cultural. Si tu veus que compartint hi surts guanyant perquè l’aportació dels altres és una millora i no una crítica, serà més fàcil que ho segueixis fent. Més que gelosos, diria que és més la por del què diran sobre la meva feina, la por de ser jutjat.

Els alumnes estan molt acostumats al fet que entri a l’aula gent de fora a observar, i veus que ells segueixen parlant amb la mateixa naturalitat. Penso que això també ho hem d’aconseguir amb els docents. Si són visualitzats per algú, per un director, un inspector o algú d’algun organisme internacional, no hi hauria d’haver una por que allò que s’estigui fent a l’aula s’estigui fent malament. És més, si s’està fent malament, s’ha de saber que es pot millorar. La crítica ha de servir, no per enfonsar, sinó per millorar.

Els docents s’han d’acostumar a ser avaluats?
Mira, a tall d’exemple: la setmana passada es va iniciar una formació en matemàtiques per als docents de l’Escola Andorrana de primera ensenyança perquè s’han revisat les unitats de programació de matemàtiques i ara s’han d’implementar aquests canvis. Doncs una part d’aquesta formació serà que es gravin a l’aula perquè després es pugui analitzar allò que han fet i què es pot millorar. Perquè és una pràctica de didàctica, no del contingut, sinó de com s’ensenya.

El com és més important que el què?
La valoració inicial d’aquesta formació és molt positiva. L’any passat es va fer tota una feina amb la Universitat d’Oviedo i ara hem pogut tirar endavant aquesta formació en viu amb els docents. Estem en un punt en què no es tracta de revisar els programes, les unitats didàctiques, etcètera, sinó de veure com apliquem tot això.  Per ser un bon docent has de conèixer bé la teva matèria, però amb això no n’hi ha prou. Cal saber explicar, saber transmetre, saber entusiasmar els alumnes, saber aplicar les dinàmiques, ser didàctic, trobar el nivell d’exigència en cada moment... Aquesta és, sens dubte, la feina més difícil d’un docent.

La formació sobre assetjament d’aquest curs respon a una major conscienciació vers el problema?
El tema és ara més públic, i ja va bé que sigui així, però el decret sobre assetjament és del 2016. És a dir, no és un tema nou per al ministeri. Que se’n parli més és molt bo perquè permet sumar els esforços de diferents col·lectius. 

D’altra banda, hi ha pràctiques que van més enllà dels plans d’assetjament: si en una escola vetlles per la convivència, per la mediació, per transmetre uns valors de respecte... finalment ja estàs treballant en contra de l’assetjament.

La societat és cada vegada més exigent amb l’escola pel que fa als valors que caldria transmetre als alumnes?
S’ha de trobar l’equilibri perquè no ho pots incorporar tot al currículum. Les hores són les que són i els experts tampoc no recomanen allargar la jornada escolar. Penso que el gran repte és veure com pots incorporar els valors que responen a les noves necessitats de la societat a partir de la pràctica pedagògica del dia a dia. El que passa és que hem de pensar que l’escola no pot estar sola, que l’acompanyament de les famílies és clau. Si l’escola fos l’única que transmetés valors, tindríem societats molt homogènies perquè tothom va a l’escola. La realitat és que tots som molt diferents, per moltes raons: l’escola, la família i els missatges que passem des de les televisions, les ràdios, les xarxes socials... Tots plegats hauríem de ser més coherents si realment volem transmetre uns valors als infants i als joves.

Andorra té un marc legal molt estable pel que fa a Educació. Quin ha estat l’encert d’aquesta llei?
Es va fer una llei molt ben feta i prou àmplia com perquè hi tingués cabuda tothom. Amb tot, sí que voldria agrair el consens que hi ha al voltant de l’educació, de no voler fer política amb segons quins temes. Això no vol dir que no es puguin tenir visions diferents ni que l’exigència política per part de l’oposició no hagi de ser la mateixa. Però penso que és importantíssim que no es faci un ús polític de l’educació perquè els perjudicats serien els nostres joves i, en definitiva, el país.