Gerard Alís, que torna a la primera línia política després d’haver estat proclamat cap de llista del PS de cara a les properes eleccions generals, defensa la vigència del projecte socialdemòcrata, l’acord que s’està gestant amb altres formacions d’àmbit progressista i el camí per resoldre l’encaix amb Europa que suposa l’acord d’associació.

Retorn a la primera línia política després de vuit anys però quin retorn.
Sí, i tant. He estat fora de la primera línia vuit anys perquè vaig estar a la legislatura 2015-2019, tot i que sí que és veritat que em vaig presentar en una territorial de Sant Julià, que és una parròquia complicada, i llavors vaig estar fora de primera línia, efectivament. Però des d’allà igualment m’he mantingut com a membre de l’executiu, i he estat treballant tots els temes candents i polítics.

Com es va gestar tot plegat?
Ja després dels resultats de les darreres eleccions, que no va ser l’esperat perquè realment creiem que, com a primer partit de l’oposició que havíem estat a l’anterior legislatura, el projecte i l’alternativa era possible en aquell moment. De fet, sempre hem dit, que el resultat global és que DA no va guanyar les eleccions com a tal, perquè més del 70% dels vots van anar cap a altres partits, però en tot cas, el sistema és el que és i fa que per sistema territorial tinguin la majoria. En tot cas, la qüestió és que, efectivament, després del resultat sí que tenim una mica de debat intern i ja es planteja com ho hem de fer de cara a les properes eleccions, qui podrà liderar el projecte i qui tirarà el carro.

Van ser els més joves els que van agafar les regnes.
És veritat que en aquell moment, el Pere, la Maria i la Marta tiren una mica del carro, per dir-ho així. Lideren l’executiva per continuar tirant endavant el partit. El PS té base, veiem que hi ha jovent i es continua gestant la idea de qui podrà ser. El Pere, que semblava el candidat natural ho hem dit sempre, però tampoc havia postulat mai com a tal, simplement va anar tirant el carro, i crec que està fent una bona feina de presència i de defensa del projecte dintre del Consell General. I aquí és on va néixer, parlant amb el partit, a veure qui podria, una mica, fer la transició.

El nexe entre els joves que tiren el carro i els militants històrics.
Jo sempre dic que soc l’enllaç generacional. Exacte, i els militants històrics, els fundadors del partit. I aquí hi ha com un consens de dir. Jo és veritat que també em postulo. És una cosa que surt naturalment, anar parlant amb qui pot ser, tu tens experiència, però també, no és que no es plantegi a diverses persones, qui porta anys, qui pot fer aquest enllaç. Jo, evidentment, com deies abans, he estat a la política, és una cosa que també m’agrada, que hi crec i em fa il·lusió, però també s’ha de compatibilitzar amb la vida personal i professional. I va arribar aquest moment que dic, mira, crec que per l’edat dels meus fills, per la meva situació professional que puc combinar, crec que és el moment. I a partir d’aquí m’interessa, fa consens i, de fet, per això només hi ha d’haver una llista. 

Quina és la salut del PS?
Crec que la salut és bona, tenint en compte que estem d’acord que la situació de les darreres eleccions ens ha afeblit, en som conscients. El PS, estem en un país conservador que sempre ha sigut, quan parlo de militància, tot i que crec que hi ha força militants i força afiliats, sempre ha sigut una situació, per la controvèrsia que fa que tenim una estructura petita, perquè molta gent diu que ens vota, però no vol donar la cara. Tenim molta gent jove, tenim afiliats cada mes, perquè fem un balanç cada mes d’afiliats, hi ha gent que continua creant el projecte i sobretot hi ha una base jove, de gent que creu en el projecte, que a més estan veient la situació social del país i que pensen que el projecte del PS és el que podria equilibrar aquesta situació amb aquesta línia que estem dient aquests dies. Un projecte que defensa un creixement econòmic regular o, diguem, no exponencial, que doni riquesa però que alhora sigui compartit per a tothom i que tothom se’n pugui beneficiar. 

Com es sedueix novament els votants?
Crec que aquest és el gran repte. I aquest no només és nostre, sinó de tots els partits polítics que hem d’aconseguir que aquesta abstenció canviï i que la gent realment vagi a votar. Perquè és curiós, en tot cas ho veiem que hi ha una manifestació, com hi ha hagut per l’habitatge, amb molta gent reivindicant això, però que després veiem que hi ha aquest desinterès en anar a votar i potser anar a votar i dir confio en aquest projecte o en aquest altre és el moment important perquè aquestes persones que sortiran d’aquí són les que faran les polítiques que repercutiran a la vida. Per tant, crec que aquest és un primer repte que tenim, que ja hem tingut en darreres eleccions, però que tenim tots els partits d’aconseguir que l’abstenció baixi i que la gent es pronunciï.

I en el cas concret del PS?
El repte nostre en aquestes eleccions és com explicar a la ciutadania el projecte que tenim. Jo segueixo pensant que és un projecte sòlid i que és el projecte més equilibrat pel país. Explicar, passar el missatge perquè coneguin el projecte i que tornin a confiar en nosaltres i que ens vegin com realment una alternativa amb voluntat de governar i de fer el canvi de govern.

Aniran sols a la nacional i  buscaran una gran coalició o un acord molt ampli a les territorials. Com estan totes aquestes converses?
No és fàcil però van avançant, però evidentment estem encara a... Bé, no sabem la data exacta de les eleccions, però tenint en compte que nou mesos ben bé hi són encara, i per tant això és un camí que va fent. Però en tot cas, també he de dir que ja porta molt temps treballant-hi, i per tant, tot i això creiem que es pot aconseguir. Per això hem parlat de fer aquestes llistes, candidatures, plataformes, com hem dit, territorials. És veritat que el sistema electoral t’hi obliga, perquè hem de ser clars, les eleccions es guanyen en les territorials, i per tant això és clar. I crec que això cada dia està més entès per tothom i per tant és on hem d’anar. Però alhora també és veritat que compartim una sèrie de punts, i per tant el que hem treballat precisament, i tenim avançat, és aquests punts claus que compartim, dintre de la diferència que hi pot haver PS, Concòrdia o altres, que evidentment hi són i per això en llista nacional defensarà cadascú el seu projecte. Però hem vist que podem acostar postures en moltes coses, que podem inclús més endavant consensuar punts que puguem estar una mica distanciats, però en tot cas que tinguin punts molt clars vista la situació actual, vista la fractura social que hi ha actualment que necessita aquestes solucions, i jo ho veig molt positivament que s’ho pot tirar endavant. 

No sé si dins de tot això hi tindria cabuda Progressistes-SDP.
No sé això. Nosaltres, a les últimes nacionals, vam anar amb ells. Jo soc dels que vaig defensar que era una manera d’agrupar les forces progressistes en aquell moment, de donar aquesta alternativa progressista que creiem que feia falta, no va sortir bé del tot, i és veritat que aquest trencament que es produeix a les comunals, on me’n vaig cap allà per tenir una cadira, diguem-ho així, fa una mica de distanciament. Per tant, bé, el que hem de fer és que SDP vulgui donar suport a un projecte progressista, però a partir d’aquí tampoc sabem què faran. Però no sé si per ara hem de comptar vist això, perquè potser seria contradictori també per nosaltres anar-los a buscar després d’aquest canvi.  

Qüestions com l’acord d’associació o  la despenalització de l’avortament poden dificultar aquest acord?
Amb Europa tenim una posició contraposada, però no allunyada en el sentit que Concòrdia també són europeistes, també creuen que Andorra ha de trobar el seu encaix dins de la Unió Europea i per tant dins d’Europa. Nosaltres portem treballant aquest tema fa molt més temps, ja portem 20 anys buscant parlar de l’encaix, després això ha evolucionat dient que el millor encaix seria aquest acord d’associació, de fet en el seu moment també s’havia plantejat si no havíem d’entrar... Per tant, aquest encaix el tenim bastant madurat i creiem que avui hem arribat a un acord d’associació que ja hem dit que no és perfecte, quan mirem detalls bé veiem que hi ha imperfeccions, però és que amb tot acord, amb tota negociació hi ha un equilibri que hem d’anar a la major i la menor a vegades no és la que voldríem. Però en tot cas pensem que l’acord és favorable que és el que necessita Andorra i tenim aquest recorregut fet. A partir d’aquí, Concòrdia, que pensen que també són una força política amb vocació de govern,  hauran de donar també les explicacions i dir quines són les alternatives que hi veuen.

I com ho explicaran això?
Nosaltres tenim molt clar que amb les posicions que ens arriben que la Unió Europea ha dit molt clar que si aquesta ocasió passa no hi haurà possibilitat, hem de tirar això endavant. Creiem que l’acord assolit malgrat les imperfeccions és el camí i creiem que no hi ha altra via. Com ho explicarem això? Bé, ho explicarem amb una cosa que tots tenim clara que és que hi ha d’haver un referèndum i el poble haurà de decidir. I a partir d’aquí els dos o totes les forces polítiques d’Andorra s’hauran de sotmetre a la voluntat popular. La qüestió potser serà quan ho hàgim de fer, si s’ha de fer aquesta campanya per l’acord, bé, haurem de defensar cadascú els nostres posicionaments.

La lentitud del procés de conclusió de l’acord sembla que dificulta una mica precisament la celebració d’aquest referèndum. 
Correcte, a veure, l’escenari ideal fora que s’hagués pogut fer el referèndum aquesta legislatura abans de les eleccions i vista la situació en què estem que s’hagués pogut fer a principis de tardor, però és veritat que aquesta situació que dins de la Unió Europea es provoca pels processos interns fa que no tinguem el text realment final. Estem parlant de matisos però el que no podem fer és un referèndum d’un text que realment no és el tancat tot i que les coses essencials no canviaran, però en tot cas, efectivament això fa que es pot solapar això i que no sigui l’escenari ideal. Però també hem de ser realistes, vist com estan les coses i el funcionament, jo no sé a quan es desencallarà això i però potser sí que pot semblar complex que això no se solapi.

Hi ha el risc que si se solapen es voti més per castigar o premiar la gestió de Govern que no pas per l’acord en si?
Crec que tots haurem de ser prou madurs per tenir en compte que és una qüestió prou important d’Estat i que quedi una mica al marge del debat de les eleccions si s’acaben solapant. La clau és que ha de ser diferenciat, és a dir, una cosa les eleccions, el cap de Govern del país en els propers quatre anys on ens hi juguem molt perquè estem parlant del model de país, del projecte per als propers deu-quinze anys i per tant serà important, i altra cosa és un acord que és transcendent dintre d’aquesta visió de deu-quinze però que s’ha de votar a part perquè té una transcendència important.

Com veu tots aquests moviments que estan sortint alguns ja hi eren, a la dreta de govern i que estan, diguem, mimetitzant maneres de fer discursos més propis als països veïns que no d’aquí?
Hi ha com un creixement de l’extrema dreta i aquestes forces més conservadores. Això també mostra aquest descontent que hi ha amb DA. Demòcrates es va crear, de fet podem dir-ho clar, com una unió contra el govern del PS en aquell moment, i unia un ampli ventall del centre cap a la dreta i després ja s’ha anat fragmentant. Els liberals han tornat a sortir, hi ha aquestes forces locals, i ara està tornant a donar lloc a unes forces més conservadores, més defensores del territori i això mostra que la dreta es va fragmentant.

Aquesta fragmentació de la dreta pot afavorir el canvi si l’esquerra és capaç d’articular-se? 
Crec que pot afavorir l’alternança però això dic que és un bon moment. Hi ha un desgast important de DA, hi ha una clara exposició d’una fi d’un model, d’una fi de manera de fer i és l’ocasió d’anar cap a aquesta transició i aquesta fragmentació pot ajudar a afavorir això.

Quins són els principals eixos del programa del PS? 
No varien gaire del programa de fa quatre anys, les línies essencials i els temes prioritaris són clars. La crisi de l’habitatge no ha variat, fa anys que denunciem que hi ha hagut manca d’anticipació però és que ja en el darrer programa portàvem mesures perquè dèiem que això seria una problemàtica, de fet ja era una problemàtica, que s’havia de resoldre i no s’ha fet. Quan dic no s’ha fet no estem dient que no s’hagi fet res des de Govern perquè efectivament hi ha hagut mesures, però...

No s’ha fet prou o ha faltat valentia política?
No s’ha fet prou o no s’ha fet amb prou de decisió per resoldre més definitivament i per tant aquí tenim un problema. Tenim un problema també de poder adquisitiu i per tant hi haurà mesures per una mica minvar aquesta pèrdua de poder adquisitiu que de fet ja teníem en el programa del 2023 i que haurem d’acabar de completar. Tenim el problema de les pensions que és un problema que ha quedat a calaix i després seguim tenint la defensa de drets i llibertats que són problemes que no acabem d’avançar que també n’hem estat parlant aquests dies i continuarem amb això a banda del programa estructural bàsic. 

Quines mesures fan falta per afrontar el problema de l’habitatge?
Han de ser múltiples. Nosaltres ja portàvem al darrer programa que s’ha de tendir que un 20% de les noves promocions que es facin haurà de ser obligatòriament i per llei destinat a habitatge a preu assequible. Un promotor podrà fer una promoció amb aquests pisos i d’aquests pisos el 20% haurà de ser a preu assequible. Com? Amb urbanisme hi ha sessions de terreny quan s’urbanitza ha de ser d’un terreny el 15% en segons quins llocs, els vials, en aquest cas no serà una cessió perquè finalment serà del promotor qui ho podrà explotar o ho podrà vendre però haurà de tenir un preu assequible. Haurem de trobar la fórmula perquè això quedi gravat, la solució està en un registre de la propietat que permeti tindre un gravamen que aquells tipus d’habitatges estan gravats i no hi pot haver plusvàlua ni especulació que i sempre han de tindre un preu que està molt per sota del mercat.  Això permetria que es vagi incrementant l’habitatge públic i que es generi com un mercat podem dir-ho que hi hagi com dos mercats Andorra, un mercat lliure que potser ha de ser la tendència que funcioni del lliure mercat, de l’oferta i la demanda, i un mercat controlat per la mida de país, per la necessitat, pel fet que fa falta habitatge, que els joves han de poder accedir, per l’increment del cost de vida que provoca el creixement una mica descontrolat, que hi hagi sempre aquest mercat i que la gent que viu i treballa aquí no hagi de marxar per tenir un habitatge assequible.