Iñaki Rubio, novel·lista: “No ens hem de fustigar pel cas Areny, no hi érem i no en som responsables”

Un any i mig després de donar la campanada amb ‘Morts, qui us ha mort?’, els Gastons tornen avui als aparadors, ara en castellà, amb la fotografia icònica de Claverol a portada i amb Medusa decidida a convertir-lo en el llançament de la temporada. L’autor especula el que hauria pogut passar si li haguessin commutat la pena i reclama que l’ajut a la traducció es converteixi en línia estratègica del ministeri en matèria editorial.

La portada, amb la foto de Claverol que no va ser possible a Comanegra: millor auguri, impossible.
Doncs és així. És indiscutiblement la millor portada que podíem imaginar, tot un reclam fins i tot per als lectors que ja el tenen en català. Amb una definició estupenda. I el millor de tot és que també hi ha les fotografies del fons Pomares, formidables.

No és l’únic afegit: també hi ha l’arma del crim, un fusell de càrrega amb percussió d’agulla que s’ha conservat a casa Bartoló.
Era l’oportunitat d’enriquir el text amb imatges que ajuden a fer-se una composició exacta dels fets. Crec que els editors l’han aprofitat i el resultat és rodó.

Li he de demanar: de veritat que no hi havia cap títol millor que ‘Muertos, ¿quién os ha muerto?’, traducció literal de la fórmula tradicional?
L’alternativa era canviar totalment de registre, recrear un títol que no tingués res a veure amb l’original, que és molt potent precisament per l’estranyesa que causa en el lector. Fins i tot el lector de casa, que coneix la fórmula però a qui sorprèn el plural. És cert que pot costar acostumar-s’hi, però no hi volíem renunciar.

Un lector sorprès proposava un titular alternatiu: ‘Muertos, ¿quién os dio muerte?’
Sona bé. El que ens va fer decidir és que vam trobar un precedent en aquella obra de teatre que el 2012 va estrenar la companyia extremenya La Linterna Mágica. A més, vam fer un altre raonament: a oïdes d’un lector madrileny o mexicà sonarà tan estrany Muertos, ¿quiens os ha muerto?, que per a un de barceloní, Morts, qui us ha mort?

No hi va haver cap altre títol sobre la taula?
Un, però molt fugaç i que vam descartar de seguida, no va arribar ni a ser una opció: Crónica de dos muertos. Les referències a García Márquez eren massa evidents i perdia tota l’eficàcia.

El lector hispà, connectarà amb aquesta història tan idiosincràtica com va connectar-hi el lector català?
Ho plantejo a la inversa: que connectés amb el lector català, per a qui l’Andorra dels anys 40 sonava a cosa remota, és la prova que pot funcionar amb un públic que no tingui res a veure, cap coneixement ni cap vincle amb aquella Andorra ancestral, que tenia més a veure amb la del segle XIX i anteriors que amb la que coneixem avui.

Però per si de cas, han esquitxat el text amb una munió de notes que expliquen al lector profà conceptes bàsics del nostre sistema legal i institucional, com ara hereu, cabaler, Corts, parròquia, batlle i anar fent.
Un lector català potser no sap ben bé què és el cap de casa, però en pot intuir el camp semàntic. Com que hem mantingut les denominacions en català d’aquestes institucions, que evoquen la cosmogonia d’aquella Andorra ancestral, semblava oportú detallar-ne el significat, perquè sonen estranyes –i això és el que buscàvem mantenint-ne la fórmula original– i hereu, per exemple, no és el mateix que heredero. 

Igual que existeixen una Espanya i una Catalunya profunda, existeix una Andorra profunda que tot just ara comencem a descobrir gràcies a autors com vostè, Villaró, Lacueva i companyia.
Potser sí, tot i que personalment intento en tot moment fugir de la morbositat. Però és evident que el lector forà hi descobrirà una Andorra que probablement no s’hauria imaginat mai. També he de recordar una vegada més que Morts... parteix d’uns fets reals, és una crònica que es manté sempre que és possible fidel als fets documentats i als testimonis de primera mà que he pogut recollir.  I el que acaba per sorprendre és que en una Andorra que als primers anys 40 exercia com a refugi d’evadits del nazisme, que era el paradís per a fugitius de tot Europa, poguessin passar episodis tan brutals com la condemna i execució de Pere.

Hi ha altres crims que esperen un Iñaki que els converteixi en crònica.
Si la pregunta és si hi tornaré... No m’ho he plantejat, però et diré que no m’agrada repetir-me. Ni estiraré el fil  del cas Areny. El que estic escrivint ara és també una mena de crònica, hi passo pel sedàs literari certs episodis, però no té res de negre. I quan penso en el que escriuré, no hi veig lloc per a una cosa en la línia de Morts...

De fet, no s’ha escrit encara la crònica negra del nostre país. Que estrany.
Es podria fer, i possiblement caldria fer-la, segur que de material n’hi ha. Però difícilment seré jo qui s’hi posi.

A banda de ‘fitxar’ Claverol i afegir-hi aparell de notes, ha retocat el ‘Morts’ original? Ha tingut la temptació de ‘millorar-lo’?
En absolut. L’ha llegit molta gent, alguns que tenien certa memòria personal o familiar dels fets, inclosa la lectura de la sentència, i ningú no m’ha demanat ni suggerit que rectifiqués o matisés alguna de les parts més especulatives, i això que hi cito molta gent amb noms i cognoms. Al contrari, hi ha hagut lectors que m’han confirmat anècdotes com la dels pares que van portar els fills a la plaça i que en el moment de la lectura de la sentència que els van clavar una plantofada perquè no se n’oblidessin mai.

Està alerta de l’inèdit d’Antoni Morell que va aparèixer entre els papers que va llegar a la biblioteca de la Massana i que, quina casualitat, es titula ‘Mort, qui t’ha mort?’ Què passarà, si mai es publica?
No ho sé. D’una banda és una novel·la, i no té res a veure amb el cas Areny. De l’altra, Morell manté el singular de la fórmula jurídica. Així que no hi veig cap problema. En el pitjor dels casos pot passar que algú vagi a la llibreria buscant el meu llibre, o el de Morell, i se n’acabi enduent els dos. 

La traducció al castellà era el repte pendent per als autors nacionals. Per fi el ministeri ha entès que cal que la nostra literatura parli idiomes.
És just i necessari, i en aquesta línia van subvencions a la traducció obertes aquest curs. Arribar al lector en espanyol costa, has de tenir una traducció ben feta i una edició amb l’ambició de trencar fronteres, com és el cas de Medusa. La distribució és essencial, i el suport institucional és decisiu per potenciar tots aquests elements. Una novel·la que s’ha comprovat que funciona i un segell capaç de fer arribar el seu producte a llibreries de tot Espanya. Explotem-ho, perquè al final el que estem fent, i això em satisfà enormement, és exportar Andorra més enllà dels tòpics.

Per què ha costat tant adonar-se’n?
Abans de contestar deixa’m afegir-hi que el que val per al castellà val també per al francès, són dos mercats enormes que tenim al costat, renunciar-hi no té cap sentit, i requereix tan sols una inversió molt moderada. Amb l’afegit que poden servir de porta d’entrada al mercat anglosaxó, dificilíssim, això ja són figues d’un altre paner.

Li demanava per què ha costat tant?
Calia tenir aquesta visió estratègica: al final estem exportant Andorra. Calia també tenir confiança en els autors, que una novel·la escrita per un autor andorrà pot competir de tu a tu amb les principals novetats del mercat. I no ens oblidem del boom editorial dels últims anys, des de la refundació d’Anem a l’aparició de Trotalibros, Marinada i Medusa. La feina ben feta els ha donat credibilitat. La confluència de bons llibres i bons editors ha fet que el ministeri obrís els ulls i parés atenció a la traducció. Amb pocs recursos es poden obtenir grans resultats, però això sí, la visió ha de ser estratègica, a llarg termini, sistemàtica i continuada.

I sabent que no sempre una traducció anirà acompanyada de l’èxit.
També seria important buscar la complicitat dels editors estrangers, perquè els segells locals tenen les dimensions que tenen. Cal atreure editorials de fora, i crec que aquí pot estar la clau a llarg termini. No tot comença i s’acaba amb la traducció: una vegada traduït i publicat, hi ha d’haver un suport i un acompanyament.

Traducció al francès a la vista?
Algú s’ha interessat ja a traduir-lo. El complicat serà trobar l’editorial capaç de fer el que ha fet Medusa, que a més l’ha convertit en una de les grans apostes de la temporada.

Fem un exercici de ‘true crime’ ficció: si li haguessin commutat la pena de mort, com hauria acabat, Pere?
Hauria complert la pena en una presó franquista o en una de francesa, a l’època sota ocupació alemanya. Ni en un cas ni en l’altre crec que hagués sobreviscut gaire temps. Amb l’agreujant, en el cas francès, que un reclús com ell hauria tingut molts números per acabar deportat.

I quina hauria sigut la sentència apropiada per al cas?
El temps ens ha donat la resposta: l’internament en un centre de salut mental, que és el que va passar amb la germana, Antònia, que estava molt més deteriorada i va viure fins al 1980. Desconec les condicions dels manicomis de l’època, però qualsevol cosa sembla millor que acabar davant de l’escamot d’execució. Mentre ets viu hi ha alguna esperança.

Cal una reparació judicial? Repetir el judici? Anul·lar-lo? Demanar públicament perdó?
Crec humilment que el llibre constitueix una mena de reparació pública. Tothom ha entès que tot i que Pere va matar el seu germà el judici no va ser just i la condemna a mort, encara menys. Hem aixecat el vel de silenci que durant decennis havia mantingut el cas amagat al cap de casa. Però tampoc no ens hem de fustigar. Al final, nosaltres no hi érem  i no en som responsables, d’aquell judici i d’aquella sentència. Conèixer el cas ja és prou reparador.

Vostè venia a dir que era un silenci sospitós, quasi culpable. Però el cert és que cap altre crim d’aquesta magnitud perpetrat entre nosaltres ha merescut tanta llum i tants taquígrafs com precisament el dels Gastons.
El que el fa especial és l’impacte que la lectura pública de la sentència i la immediata execució va deixar en tots els que ho van presenciar o en van sentir a parlar.