Aquest és l’últim mes en què es podrà visitar al Museu de l’Electricitat de FEDA l’exposició fotogràfica ‘Un planeta submergit pel plàstic’. El fotògraf nord-americà explica les repercussions del plàstic per al canvi climàtic i com ha sigut el procés creatiu i de documentació per donar forma a l’exposició fotogràfica.

 

Quin és el propòsit de l’exposició ‘Un planeta submergit pel plàstic’?
S’ha de comunicar a la gent la quantitat de plàstic que fem servir al llarg de la nostra vida i  les conseqüències que això té. 

Què el va motivar fer aquesta exposició?
Un dels motius és que visc al Japó, un lloc on es pot comprar pràcticament de tot, i tant els utensilis com els embolcalls són de plàstic. L’altre és que a Àsia hi ha països preciosos, i buscant més llocs per descobrir als afores del centre, vaig adonar-me que hi havia moltíssima contaminació, gran part d’aquesta per culpa de la brossa de plàstic.

Per què ha escollit centrar-se en el plàstic i no en la contaminació en general?
M’agrada parlar sobre el plàstic perquè penso que és un problema i una solució. És a dir, el plàstic és un material molt versàtil perquè pot ser dur, suau, resistent... i això el converteix en un material molt útil. La qüestió és com ens en desfem, ja que s’està convertint en un problema molt important i hem de posar-hi remei.

De quantes fotografies està formada l’exposició?
La sèrie està formada per unes 200 fotografies, però exposades a Andorra només n’hi ha una trentena. He de dir que m’agraden les fotografies que he escollit per exposar aquí perquè mostren el consumisme tal com és avui dia a Europa, a Nord-amèrica i al Japó. I això ens connecta amb el que passa a l’altre costat del planeta.

Què passa a l’altre hemisferi del planeta?
Gran part del nostre plàstic s’envia als estats del sud d’Àsia o a la Xina.

Quins països ha fotografiat?
Una vintena de països diferents, d’entre els quals hi ha Filipines, Malàisia, Índia, Perú, Bolívia, Tailàndia, Cambodja, Vietnam, Indonèsia, Xina, Japó... 

I l’illa de plàstic?
No he pogut fotografiar-la perquè està al mig del Pacífic i és difícil arribar-hi. Ara bé, si tingués l’oportunitat, m’encantaria anar-hi. Però cal tenir en compte que l’illa de plàstic és més aviat com una sopa, ja que està formada per microplàstics.

Com va ser el seu treball de recerca per fotografiar com el plàstic es menja la vida del planeta?
Al començament fotografiava el que veia d’un punt A a un punt B. En un moment em vaig adonar que la història que volia explicar era la contaminació. I vaig considerar que la millor manera de comunicar el missatge era mostrant la connexió que hi ha entre les nostres decisions de consum i l’efecte que han tingut en tots els països. Per això, tenia clar que havia de fotografiar els països afectats com el país on visc, Japó, i països pobres del sud-est asiàtic per mostrar com el nostre consum afecta altres llocs. 

Precisament, vostè és un artista que ha fet molts projectes sobre els drets humans, el medi ambient i la cultura.  Com ho veiem en aquesta exposició?
En tota la història de la humanitat mai s’havia vist tanta destrucció ambiental al sud-est d’Àsia. Aquesta destrucció la viuen els indígenes i afecta els seus drets humans, el seu entorn natural i la seva cultura, tres elements que sempre he considerat que estan connectats.

Com?
Si s’hi fixa, les persones indígenes són pobres i depenent molt del medi ambient. És a dir, quan perden l’entorn natural, perden la seva cultura i la seva autonomia. 

Un exemple.
Malàisia és una terra de pobles indígenes. Aquests no tenen documents ni títols de les propietats de les terres. Quan els roben les terres, ells no en són conscients i compleixen el que els demanen: talen els arbres de la selva destruint el seu medi natural, la seva cultura i els seus drets i, com a consegüent, perden la seva manera de viure.

Considera que és difícil viure avui dia sense plàstic?
Seria difícil. Hem d’aprendre com podem desfer-nos del plàstic. Recordo que cap al 1970 pràcticament no hi havia plàstic, però en un moment, entre els anys 80 i 90, tot es va convertir en plàstic.

I ara té algun altre projecte entre mans?
Sí, ara marxaré cap al Marroc per fotografiar els últims oasis de palmeres que es troben en perill d’extinció per culpa del canvi climàtic.