S’acosta el resultat final de la intervenció al que tenia al cap?
Un projecte així ha de ser dinàmic i t’has d’adaptar a molts imponderables, tant tècnics com conceptuals. Per exemple, la solució de la barana, que inicialment havia de ser un mur de formigó. Per problemes estructurals no era possible, pensa que està a l’extrem del voladís i posar-hi tot el pes no era viable. Així que vaig optar per un mur de reixa, que d’altra banda fa referència a altres obres meves com Sòlids aparents. És un recurs més. L’important era el volum que necessitava per fer-hi serpentejar les canonades.
Més canvis?
Els accessos. Inicialment, els havíem resolt amb escales, però per motius d’accessibilitat els vam haver de substituir per rampes. Excepte al tram final del passeig quan arriba a la placeta del Madriu: l’escala anava de costat a costat, però l’hem retallat a la meitat per deixar espai a un elevador per a persones amb dificultats de mobilitat.
Els safareigs?
També es van incorporar a posteriori. No hi figuraven, al projecte original, a diferència de la bassa, que hi és des del primer moment. Els vaig afegir perquè feia referència a aquest element tan característic de l’Andorra de no fa tant.
Canonades, aixetes i safaretjos, quin sentit tenen, a banda del purament estètic?
Les canonades són les artèries, sempre he imaginat aquesta plaça del Madriu com el cor del sistema. L’aigua termal surt de la terra i s’expandeix per la parròquia, i amb ella, la prosperitat. Utilitzo l’aigua amb tres finalitats: la primera i més òbvia, la lúdica i estètica, amb les aixetes i els rajolins; però també té una utilitat, les basses són per refrescar-s’hi, i l’aigua de les aixetes és de boca, es pot beure. Però hi ha una tercera funció més metafòrica, les onades que dibuixa el paviment, com si sortissin de l’aixeta. Les canonades, al descarregar, van inundant la ciutat, creant espais i creant prosperitat. Com si les pedres de granit sortissin de les aixetes.
Què hi fan quinze banyeres penjant de la font de la placeta del Madriu?
Remeten al moment inicial del termalisme, són banyeres estil art déco, dels primers anys 20, tot i que no són d’època. En realitat primer pensàvem en banyeres de veritat que poguessin ser reciclades i reutilitzades com a element escultòric, però també aquí ens vam haver d’adaptar: era més funcional fer-les de nou en nou. Era molt difícil, era impossible trobar la banyera que encaixés als espais de l’estructura que les sosté. Per això són totes iguals, només canvia el color, que d’altra banda també em va fer dubtar. Primer eren totes blanques, i al final n’hem pintat la meitat de negres. Estic content de la decisió. Però no va ser fàcil. I desborden precisament per representar l’abundància d’aigua que és en l’origen de la prosperitat que va portar el primer boom turístic, que va ser el termalisme.
Tot en aquest projecte tendeix al gegantisme.
Són les proporcions que han de ser. Les aixetes no podien ser més grans per les canonades, ha de ser harmònic i si augmentes molt l’escala el que tens és un patracol. S’ha de veure en conjunt.
La intervenció comença a la placeta del Madriu i desemboca al pont d’Engordany. Però el projecte inicial preveia allargar-la fins al Comú i fins a Caldea. De fet tendeix a expandir-se.
Arribava fins a Caldea, seguint el passeig del riu i connectant els dos pols que han marcat la prosperitat de la parròquia, el termalisme a principis del segle XX i Caldea a finals. I de passada recuperar i reivindicar el passeig del riu, que és un gran desconegut i que en la meva opinió té un grandíssim potencial com a element de la xarxa urbana. Òbviament, aquell plantejament inicial era molt ambiciós, però al concurs ja em vaig limitar al tram actual, del pont d’Engordany a la placeta del Madriu.
Estem malbaratant litres i litres d’aigua?
No hi ha cap mecanisme elèctric, cap bomba que bategui. La prenem del riu i torna al riu. No era una decisió evident. Però m’amoïnava que la solució final fos com menys intervencionista millor. Que no calgués una gran instal·lació. I la solució va ser fer-la circular per gravetat: l’agafem 400 metres més amunt, la fem passar per una canonada connectada a totes les aixetes. Quan obrim la porta a la captació, l’aigua circula. Sense motor, ni bomba ni res. L’únic que hi ha són unes vàlvules per regular la sortida de cada aixeta, perquè ens arriscàvem que hi hagués molta pressió als trams a l’inferior i poca als del superior. És l’única trampeta: la vàlvula perquè totes les aixetes tinguin el mateix volum de raig, uns quatre litres per segon.
M’amoïna el manteniment: que d’aquí a dos anys les aixetes deixin de funcionar i que acabi com l’antic CIAM, que no tenia ni deu anys i estava ple de goteres.
Les aixetes ni s’obren ni es tanquen i per tant no es poden espatllar. Que hi circuli l’aigua depèn de la comporta de la captació principal. Se’t pot fondre algun fanal, és clar, però si s’hi fa el manteniment habitual del mobiliari urbà, i això és cosa del Comú, no s’ha d’espatllar més enllà del desgast per l’ús ordinari i el pas del temps. Com passa amb tot, incloses les persones.
Això que és: art, instal·lació, intervenció, mobiliari urbà?
Un híbrid, una intervenció artística en l’espai urbà. La diferència, i en la meva opinió el plus d’aquest projecte, és que el concepte artístic és el que determina com ha de ser l’espai urbà.
Per exemple?
La solució a la plaça dels safaretjos sota l’edifici Caldes. El paviment té aquesta forma ondulada perquè emanen dels raigs d’aigua que surten de les aixetes. Les solucions d’accessibilitat havien de ser coherents amb aquesta idea. Hem primat el concepte artístic sobre el purament funcional. Diguem que hem buscat solucions que s’avinguessin a la idea. Les aixetes, les canonades, les fonts, les basses i els safaretjos no omplen un espai preexistent, sinó que el configuren i el delimiten. Ha pres forma a través del concepte artístic. Per això es titula L’art i la forma, cosa que poques vegades es diu, d’altra banda.
Una escultura convencional vostè la crea i una vegada creada que cadascú la interpreti com vulgui. Però aquí busca obertament la interacció, i de fet tot plegat arrenca de la idea del Comú de revitalitzar la part alta donant-li una excusa per pujar-hi. L’excusa és la intervenció que vostè ha projectat, que culmina amb la font de la placeta del Madriu.
El més interessant i també la més gratificant d’un projecte com aquest, veure com el ciutadà no només mira sinó que el viu, que el fa seu. Veure nens i grans posar els peus en remull a la bassa o fer xip-xap a la font a les 10 de la nit, com he vist moltes vegades aquest estiu, és molt agraït. No és una obra d’art destinada a un museu, tampoc no és estrictament decorativa ni tampoc conceptual. És una escultura de gran format que intervé en la trama urbana i que té una decidida vocació utilitària. Pot incitar a la contemplació, però la idea és sobretot que sigui una obra viscuda, fer-hi coses, utilitzar-la.
Viure-la. Un altre debat, interessantíssim d’altra banda és fins a quin punt l’art utilitari, si es pot dir així, deixa de ser art i es converteix en disseny.
La diferència, com et deia abans, rau en el fet que aquesta obra no neix per omplir un espai, sinó per crear-lo. En el cas de la placeta del Madriu això és literalment així: l’hem creat de nou. I aquesta dualitat fa aquest projecte especialment interessant i especialment singular.
La recepció: o agrada molt o li tens una mania visceral.
El pitjor de tot és la indiferència. Però deixa’m dir abans que si bé creem l’espai, més aviat el reformulem i el reubiquem, l’espai és el que és. Hi ha també qüestions de normativa, l’altura a la qual han d’estar les canonades, entre els 30 i els 70 centímetres no n’hi pot haver cap perquè si no podries escalar per la barana i abocar-te perillosament. Tot això condiciona el resultat. L’aigua dels safaretjos, com que és del riu, no s’ha de poder tocar. Això t’obliga a posar les aixetes de tal manera que siguin inaccessibles. Per això també els safaretjos estan tan a baix. Però l’aigua de la font i la de la bassa està tractada, estigues tranquil.
Pesa sobre aquest projecte tant la inversió, que ha sigut superior als 4 milions, i la responsabilitat que se li ha adjudicat des del primer moment d’exercir de ganxo de la part alta. És excessiu?
És una intervenció artística en l’espai urbà. No farem miracles, i crec que s’ha de veure com a part d’un pla integral que ha de preveure altres accions i altres serveis. Per què no un bar-terrassa a la placeta del Madriu? El Comú va tenir l’audàcia de tirar endavant un projecte que no era evident ni fàcil, era aleshores gairebé un acte de fe. Ara el comencem a visualitzar i jo mateix soc testimoni de la molta gent que les nits d’estiu s’ha enfilat fins a la part alta d’Escaldes per remullar-se a la font o simplement contemplar el joc de llums de l’escultura. Només cal tenir una mica de memòria: com era fa només dos anys la placeta del Madriu? Hi havia vist mai ningú passejant-hi, asseguda o badant? Jo, no. I pel que m’arriba, tant els veïns com els comerciants estan satisfets amb el resultat.
Dificultats tècniques?
Els safaretjos van ser molt fotuts, són de formigó i estan just a la punta del voladís. La solució no era fàcil. Però el que potser ha portat més maldecaps és que en realitat no es tracta d’una obra, sinó de la reforma d’un espai preexistent. Sempre surten coses inesperades: t’hi has d’adaptar o resoldre-les.
Si hagués estat a la seva mà, hauria tret l’antic CIAM i hauria deixat aquella estupenda plaça diàfana?
Sens dubte. Molt probablement hauria millorat el projecte. Però ja que hi és, aprofitem-lo bé. Com? Jo sempre l’he imaginat com el centre d’art contemporani que incomprensiblement no tenim en un país com Andorra. Hauria sigut la cirereta del triangle artístic que formaria amb el Thyssen i el CAEE, cadascun molt diferenciat. Però hauria calgut reformar-lo a partir d’un projecte específic.
Com va començar el projecte, quina va ser la primera visió?
La consigna del Comú que tingués l’aigua com a protagonista. Des del primer moment hi veia aixetes, safaretjos i banyeres. Molts anys enrere havia fet a Cuba una obra que es titulava Canonades, però no crec que tinguin cap relació amb això. D’on surt la idea primigènia? Circules pel passeig del riu i moltes façanes tenen serps de canonades que pugen i baixen. Hi ha també les canonades que no es veuen, aquesta xarxa oculta als murs, com el sistema sanguini del cos, que connecta tots els veïns, i que desemboca en una aixeta. La canonada és per on circula l’aigua, que ha ajudat a construir la identitat d’Escaldes des del mateix nom, les Caldes. Diguem que és la part poètica de tot plegat.
Acostumat a treballar sol això de tenir un equip –des de paletes a enginyers– i uns supervisors, perquè al final és una feina d’encàrrec, com ho ha gestionat?
Ha sigut... diferent. Treballar amb l’Administració és un món a part. Hi ha qui es pensa que els artistes no sabem ni cordar-nos les sabates, però no és el meu cas. El cert és que entres en un cercle on les coses ja no depenen només de tu, i tots sabem que quan algú et fa una cosa mai no ho farà com tu ho faries ni tan bé com tu. I al revés, ep. Has de fer equilibris, fent concessions on creus que pots transigir però mantenint-te ferm en l’essencial.