S’esperava que li acceptessin ja la renúncia?
A veure, a la que poses la renúncia, ja saps que pot ser en qualsevol moment. Llavors, enviat ja qui serà el relleu, dius quan ho creguin convenient. Amb una mica més de temps sempre pots aprendre aparentment més, però també, si se li preguntés al bisbe Serrano, potser ens diria que ja ho coneix i es veu capaç de tirar endavant. A l’Església ens semblen que són molt joves, però en la vida civil, els 48 anys són molts anys, una edat respectable i bona.

Porta 24 anys a la diòcesi d’Urgell, dos com a coadjutor i 22 com a bisbe titular i copríncep. Pensava que estaria tant de temps?
 Sí.

Els qui fan càbales diuen que vostè venia aquí de pas i que després aniria a una altra diòcesi.
Ara també ho estan dient del nou bisbe. A veure, des de fa 100 anys, des del bisbe Guitart, tots els bisbes d’Urgell han acabat aquí. Abans no. Abans és veritat que hi havia el trasllat. Aquest temps coincideix amb l’etapa de modernització, de desenvolupament, de creixement d’Andorra, que culmina amb el bisbe Martí Alanis amb la Constitució de l’any 93. Però sí, també del bisbe Martí hi va haver rumors, que si anava a Barcelona, a Tarragona... Hi va haver rumors que jo anava a Barcelona. Hi haurà rumors sobre el bisbe Serrano. Potser tindran raó i anirà a un altre lloc, perquè tot bisbe pot ser canviable. Però aquest és un bisbat complex per tot el tema de la successió. No es pot deixar sense bisbe. Pot passar, clar, un es pot morir de cop, i llavors no hi ha bisbe i s’han de buscar altres mecanismes.

 
Quins moments han estat els més difícils d’aquests anys? 
Va ser complicat l’accident del túnel de les Dos Valires. Hi va haver molts morts i molts ferits. Ho va ser per a tots, però sobretot per als que anàvem davant del país i havíem de donar la cara. Jo vaig intentar ajudar molt el cap de Govern i el síndic d’aquell moment, i vam estar molt a prop dels portuguesos. I recordo que vaig dir tot el funeral, homilia inclosa, en portuguès. 

Després hi ha hagut moments amb polèmiques perquè les van centrar massa en la meva persona, quan era injust.  Temes com la despenalització de l’avortament o declaracions meves a favor de la vida s’han atribuït a un problema meu. I això vol dir no entendre que per a l’Església catòlica, la defensa de la vida és un pilar, i ho és per a tot home i dona de bona voluntat, crec jo. 

I després algunes altres incomprensions. I jo crec que vaig estar molt atent durant la pandèmia, però molts han estat interessats a destacar que no és així. Hi va haver molt treball a l’ombra sostenint els responsables i preocupant-se de les xifres i veient si els països ens ajudaven o no amb les mascaretes, si trobàvem un avió per ajudar els argentins a tornar a la pàtria, han estat també moments difícils. I també recordo el sotrac fort de la mort tan sobtada del bon amic Toni Martí. I BPA. Però són d’aquests moments que deia abans, que a tu no et toca intervenir, però has de sostenir els que estan al davant.

I els moments més reeixits?
El primer és el concordat. Crec que l’acord entre la Santa Seu i el Govern i l’Estat andorrà és un element de triomf per a Andorra. Era una assignatura pendent que li havia costat molt d’acceptar al bisbe Joan Martí que no s’hagués fet. Quan va marxar, estava dolgut per això. I crec que gràcies a Albert Pintat, Meritxell Mateu i tants altres que van col·laborar, i als anteriors que ho van preparar, es va poder fer. És molt important i no s’ha destacat prou. És la primera vegada a la història que la Santa Seu es compromet amb un acord a nivell internacional que deixa que el bisbe d’Urgell sigui el copríncep d’Andorra.

Un altre dels moments és la nova Fundació Nostra Senyora de Meritxell, i que també el Bisbat ha cedit tot el que havia rebut a través de Maria Maestre. Com també la declaració de basílica de la Mare Déu de Meritxell i la imatge feta en 3D a partir de fotografies del Claverol, que han pogut donar-nos la imatge ben real de la que es va perdre. I el seu cambril, pel Pol Soler, i el sagrari, i l’ambó. Aquestes coses m’han donat molta alegria.

I després, la visita de Paul Gallagher, de la secretaria d’Estat, i sobretot del Cardenal Parolin, que els vaig tenir a casa. Va ser una manera de fer amistat amb aquestes personalitats, i també són moments d’alegria. També recordo com a moment molt intens i bonic la visita pastoral.

Hi ha alguna cosa que canviaria de la seva actuació durant aquests anys? 
Potser jo ara encara seria més prudent en les declaracions públiques d’algunes qüestions, com el tema de la dona o de la despenalització de l’avortament. Mai no n’ets prou de prudent, no saps mai si ho encertes, dient molt el que penses o menys. Això es pot opinar. 

Com recorda el moment que diuen que vostè va amenaçar de plegar, o que el papa va trucar a Toni Martí i li va dir que a vostè el farien plegar per l’avortament el 2018? Hi ha moltes versions.
A Andorra, que és el que jo he dit que em feia patir, deien  que el problema de la despenalització era el problema del bisbe Vives, que no volia. I es va pensar que si s’anava a veure el papa Francesc doncs diria que sí. Jo puc dir que després dels viatges de Martí, la Santa Seu es va posar en contacte amb mi i em va voler transmetre com havien anat les entrevistes. I el que el Martí em va dir, i crec que va dir al seu partit i als  parlamentaris que el van voler escoltar, és que el papa està decididament en contra de la despenalització de l’avortament. I, en canvi, és Espot que, fent un viatge relativament semblant, va dir que potser hauríem de trobar fórmules més suaus. Però això no és un problema meu. No és un problema de Joan-Enric Vives. Això és el que defensa l’Església catòlica. I al bisbe Serrano li passarà igual. És a dir, no és una opinió. No, el tema de la vida és un valor innegociable per als cristians.

I llavors això com es conjuga  quan es diu que es buscarà una manera per a la despenalització. 
Això ho han de veure. Jo el que sé és que a Espot li haurien dit que l’avortament és un genocidi. El papa Francesc ho deia molt fort. Perquè no pot pagar el feble les problemàtiques que poden tenir els altres. És veritat que a una dona li sembli que no pot tenir un nano, que la seva parella no el vol, la pressiona. Diuen, d’acord, és un problema, però el nen que ve no en té cap culpa. Llavors, busquem ajudes, perquè es trobin maneres de poder acollir aquest nen. Això és el que seria el pensament de l’Església. I li diu això, però afegeix: a les dones no les tanqueu a la presó. El papa no es refereix a Andorra, perquè a Andorra no han tancat cap dona a la presó. 

No, de fet, no.
Ell parla per altres països. No ho sé, és tot molt complicat. Però llavors no penalitzeu la dona, que és per on em sembla intuir que el Govern vol anar en les seves converses. Però jo no hi soc. Les converses, jo ja hi estic d’acord, són entre el Govern i la Santa Seu. I són ells qui han de trobar alguna sortida elegant. Per tant, seria com treure les dones del Codi Penal. Al cap i a la fi és això.

S’ha quedat amb ganes de dir...
Amb el temps recordes coses que a vegades t’agradaria aclarir. Perquè veus que s’expliquen d’una manera que no són. Entre d’altres, tot el tema de BPA. Van ser uns moments molt greus per al país. Jo crec que el Govern fonamentalment ho va fer bé per salvar tota la banca i per salvar el futur del comerç.

I s’ha quedat amb ganes de fer... 
Jo estic molt content que s’estigui ja edificant i posant en marxa el centre de salut mental aquí al seminari. A mi m’hauria agradat molt poder-lo inaugurar, però no ho podré fer. Però m’és igual. L’important és que es faci i l’inauguri qui sigui. Hi haurà molt bona voluntat, perquè tant el ministeri de Salut com la Generalitat, com les Germanes hospitalàries trobin la manera de funcionar bé i de manera corresponsable.


Una paraula que defineixi el seu coprincipat?
Responsabilitat.  Sempre he estat molt responsable amb Andorra, amb allò que els ciutadans esperaven del seu copríncep. I ho he intentat fer sempre. He fet algunes coses que m’han comportat crítiques, perquè han volgut dir que soc presumit, que m’agrada molt el carrer... Però si jo soc el copríncep d’aquest país, aquest país ha de quedar bé amb les altres nacions. I també he ajudat tots els caps de Govern i tots els ministres que he tingut, perquè crec en la democràcia, i crec que un govern que emergeix del seu Consell General votat democràticament s’ha de respectar. Per tant, tots els caps de Govern han tingut el meu respecte. Però m’ha costat, perquè a vegades s’ha dit ‘li agrada molt ser copríncep’. A mi no m’agrada ser copríncep. Jo soc un noi del Poble Nou, de la base, de la Jobac, un moviment de joves.

Quina actualitat li veu vostè al coprincipat? Hi ha qui el titlla d’anacrònic.  
Jo admiro molt la seva saviesa multisecular, que ha conduït a tenir un país modern, amb una Constitució i unes institucions democràtiques que venen de segles. I les institucions dels coprínceps s’han revelat com un equilibri interessant. Només qui té una prevenció té objeccions. Perquè si no, un servidor, quan he anat a trobades internacionals amb altres caps d’Estat, no m’he trobat amb cap problema perquè tothom accepta que cada país ha de ser respectat amb la seva idiosincràsia. I, per tant, crec que Andorra no només no s’ha d’avergonyir de res per tenir un copríncep eclesiàstic i que l’altre copríncep sigui el cap d’un país veí. Hem d’estar orgullosos d’això. Ha tingut èxit i ha durat. I ha trobat la seva permanència gràcies als andorrans. Jo ho veig molt, que són ells, que han sabut també ser humils i, algunes vegades callar i alhora estimar els seus coprínceps i afavorir-los. Però també han estat intel·ligents a anar amb l’un i amb l’altre copríncep, perquè aquest balanceig es mostrés profitós.

Així, no hi ha perill que l’Església es replantegi el paper del copríncep episcopal? 
Jo crec que no. Perquè aquí quin signe hi ha per part de l’Església que ho vol canviar? Ha fet el concordat i l’està complint. En tot cas, el moment era quan el bisbe Martí acabava. Ell havia començat que no hi havia la Constitució i llavors es podria haver dit nosaltres ja marxem. Però no va ser així. Algun comentarista més intel·ligent ja va dir que el nomenament del coadjutor Vives era la certesa que la Santa Seu li dona continuïtat a aquesta institució. I per això li va saber greu a Martí Alanis haver de marxar sense el concordat signat, perquè li semblava que encara podria no donar-se aquesta certificació que es continuaria amb el coprincipat. Jo crec que ara, amb el nou coadjutor i el jurament queda refermat.

En principi, per part de l’Església, el bisbe Martí i jo hem dit sempre el mateix. Andorra continuarà aquest sistema del coprincipat si els andorrans i mentre els andorrans ho vulguin. Aquesta és la seva decisió. Si un dia diguessin que volen canviar la Constitució en aquest àmbit, doncs està obert.

Quins punts forts i febles diria que té la diòcesi? 
Avui els diocesans d’Urgell tenen una gran autoestima pel seu Bisbat, pel seu patrimoni eclesial, i també per com vivim aquí la fe d’una forma tranquil·la i confessant per més que ens amenaça la secularització, la pèrdua dels valors religiosos i ètics. Ens  amenaça, com una defallença, la poca  natalitat.  Per tant, problemes en tenim, però crec que com a diòcesi hem aplicat el Concili Vaticà II. Vol dir que aquí ja vivim una sinodalitat en els consells pastoral, presbiteral, col·legi de consultors, canonges, i les delegacions. I hem intentat ser una Església que vol ser servidora, missionera, fraterna, molt sensible als pobres, als malalts, i hem fet gestos molt importants. 

Tenim també un gran patrimoni que hem cuidat moltíssim. Des de l’arxiu que s’ha unificat i s’ha fet supermodern, molt bo. Tenim el Museu diocesà, la restauració del seminari. Aquesta obra ingent que serà del centre de salut mental, el creixement de Càritas diocesana. També estem molt pels migrants. A Andorra s’ha fet aquest corredor humanitari amb Sant Egidi. Els Papes ens han demanat més atenció a la migració, doncs posem-nos-hi i fem-li cas. Els més pobres, la dona... Aquí al Bisbat hi ha força dones delegades que van al davant amb tota la responsabilitat.