Diari digital d'Andorra Bondia

Joan Miquel Rascagneres: “Amb l’IRPF es tanca el model fiscal homologable i no hem d’anar més enllà”


Escrit per: 
M. F.

L’Associació d’Assessors Tributaris i Fiscals ha quedat constituïda formalment i un dels reptes que es fixen és la formació dels seus membres. El president de l’entitat, Joan Miquel Rascagneres, recorda que caldrà un temps d’adaptació als nous impostos i destaca l’esforç del Govern per elaborar, en general, lleis senzilles. Considera que l’IRPF és imprescindible per a l’homologació internacional i creu que, un cop en marxa, el marc fiscal estarà complet.

 

Aquesta setmana passada s’ha constituït formalment l’Associació d’Assessors  Tributaris i Fiscals, ¿quin és l’objectiu de l’entitat?
Un d’ells és la formació. En segon lloc, la recerca, l’estudi sobre el tema de la fiscalitat i,  en tercer lloc, apropar la llei al ciutadà, fer de mitjancers entre l’administració i el ciutadà, fer la tasca de divulgació i explicar més planerament el que recullen tècnicament les lleis. El ministre de Finances, el dia de la presentació, encara va fixar un objectiu més!, el fet de ser un interlocutor vàlid del Govern. Jo ja vaig dir el que pensava d’això, hem d’anar pam a pam, demostrar la nostra serietat, i en aquell moment ja veurem si el Govern està disposat a tenir-nos d’interlocutor. Nosaltres estarem encantats de ser-ho, però primer hem de vertebrar tot això i aconseguir que funcioni bé.
El que creiem essencial, ara com ara, és la formació, l’associació vol tirar endavant accions de formació per als socis i que no es limiti a un àmbit, hi ha diferents aspectes que s’han de tocar: el jurídic, l’econòmic, el comptable… no és únicament dret, com el dret penal, el dret fiscal implica moltes nocions i nosaltres necessitem els economistes i els comptables i creiem que ells també necessiten els advocats. El que pretenem és crear un fòrum de debat per veure quines formacions necessitem i quines experiències podem compartir  per donar la màxima qualitat de servei als clients.

El problema és que els professionals, com els ciutadans, han hagut de fer front a una allau de noves normes…
Jo ho dic sovint, m’ha semblat que tornava a la universitat! Em consta que hi ha molts advocats i molts economistes que van a fer formació a fora, especialitzada en temes fiscals, i a més la Universitat d’Andorra i el Col·legi d’Advocats van organitzar un postgrau de fiscalitat, que està en curs, i l’associació compta amb el suport de la universitat per tirar endavant tota la formació que vulguem organitzar.

De fet, s’obre la porta a la creació d’una nova figura, l’assessor fiscal, que fins ara no era present al nostre país…
Això és un altre tema. Des del 2006, és clar que ja era un assessorament intern perquè ja hi havia impostos, abans hi havia hagut assessorament de cara a l’exterior, quan societats andorranes volien treballar a fora, però la figura de l’assessor fiscal no existia. Si ens projectem en el futur, hi ha gent que es dedicarà únicament a l’assessorament fiscal.
El que cal tenir en compte és que caldrà, d’aquí uns anys, una regulació d’aquesta figura com a professional liberal. L’associació, en tot cas, vol preparar els seus membres per si un dia arriba el cas de la regulació, per poder obtenir aquesta qualitat d’assessor fiscal, si el Govern acaba fixant una capacitació específica. El que volem és que els membres de l’associació puguin tenir aquesta capacitació.

¿Quins són els principals problemes amb què s’estan trobant en l’exercici de la seva professió en relació amb els impostos?
El primer era que durant molts anys podíem assessorar sobre una operació comercial i mai et feies la pregunta de quina fiscalitat era aplicable. Ara ho has de revisar tot en funció d’aquesta fiscalitat, és el que en diem cultura fiscal, perquè quan vas a fer un negoci a fora la primera qüestió que et posen al davant és la de la fiscalitat. Nosaltres, aquest reflex encara no el teníem i ara ja el tenim.
Després, el que passa és que tot això ha arribat bastant ràpidament i a més hi ha hagut uns canvis, com per exemple el pas de l’ITP a l’IGI. Per sort, són coses que tècnicament no són dificultoses perquè les lleis són bastant senzilles i àgils.
La feina de l’assessor fiscal és donar al seu client les eines per pagar la mínima fiscalitat possible sempre dins el marc de les regles. Això no vol dir que cada vegada es triï l’operació que comporti menys fiscalitat, perquè la dificultat que pots tenir és que avui fas una operació però demà en faràs una altra que pot dependre de la primera, és a dir, que l’àmbit és més ampli del que ens podem imaginar.

A més el ministre els va encoratjar a ser actors en la creació d’una cultura fiscal…
Els que treballàvem en l’àmbit jurídic o econòmic no teníem aquesta cultura, i encara menys un empresari, aquesta no era la seva preocupació, era fer negocis, trobar clients… Ara hem de transmetre aquesta cultura, però jo crec que els empresaris a Andorra sempre s’han adaptat molt ràpidament i no portarà massa problemes. La primera fita que tenim és que la gent que actua en l’assessorament fiscal estigui tan capacitada com els de fora.

Sovint s’ha exposat la dificultat de saber quant es recaptarà pels impostos perquè no hi ha dades, ¿realment és tan difícil fer previsions?
Per mi la dificultat és ser realista, venim d’on venim, amb els problemes que això comportava, i necessitem un temps d’adaptació. No es pot saltar, ni en aquest àmbit ni en altres, del segle XIX al XXII (exagerant!).
Tenim un problema administratiu, no només per als assessors fiscals, que és que hi ha societats virtuals que no existeixen i aquí el Govern tindrà la tasca de netejar aquest registre de societats. Teníem, també, el problema dels prestanoms, que també s’està absorbint. Venim d’on venim i cal posar les bases a poc a poc. El que no es pot fer és d’un dia a l’altre, tallar. Ara s’han d’endreçar les coses i no es pot fer en un dia, hi haurà dificultats i el Govern crec que és molt conscient d’això, perquè estem fent un salt molt important...

Sempre es diu que les lleis són senzilles però, per exemple, en el cas de l’IGI s’està veient que cal afegir-hi certes especificitats. ¿Això no pot arribar a ser contraproduent?
No, és el que acabo de dir, és molt difícil d’un dia a l’altre fer un salt tan important, s’ha volgut fer una llei a la mesura del país i això s’ha d’agrair, perquè també hi havia la solució de copiar la llei francesa o l’espanyola... Haurien pogut copiar una llei farragosa i s’ha volgut fer realment l’esforç de fer una llei adaptada al país. Cal un període d’adaptació i amb el temps ens hem adonat que algunes coses no les havíem previst. Hem de créixer i hem d’assumir certs errors i rectificar.

El pròxim repte serà l’adaptació a l’IRPF. ¿Com valoreu aquest projecte de llei?
Aquí hi ha dues qüestions, una és si és necessari aquest IRPF, i jo crec que no només és necessari sinó que també és imprescindible per modernitzar l’economia andorrana. La llei també ha seguit la mateixa filosofia de simplificar, fent servir la CASS per a la recaptació, la qual cosa em sembla una bona idea perquè la CASS ja està acostumada a aquest tipus de qüestions  i, per tant, el cost de gestió tampoc no ha de ser massa important. És evident que hi haurà una feina suplementària de la CASS per assumir aquesta nova tasca sense que la gestió li costi molt.
És molt difícil només amb la llei veure com serà l’aplicació, perquè això es veurà amb la pràctica i algunes coses és evident que hi haurà. Una de les preguntes que ens podríem fer és si hauria de ser l’empresari el que fes la retenció del salari del treballador, però llavors, si fa fallida, si no ha pogut pagar l’IRPF, ¿què passa, que l’assalariat l’ha de pagar dues vegades?

El tipus que s’ha fixat ¿serà prou per signar convenis per evitar la doble imposició?
Avui dia és clar que és suficient perquè tenim un conveni que està signat, no ratificat, amb l’anunci d’un impost al 10%. I Sylvie Hubac ha confirmat aquests dies que aquest acord serà ratificat amb aquest 10%. Semblaria que està acceptat i a Espanya no crec que vulguin una altra cosa diferent del que han fet els francesos, perquè, sense que sigui una imposició jurídica, hi ha el trilateral, que ens permet mirar a tothom en igualtat de condicions.
¿En un futur? No ho sabem perquè és evident que depenem bastant del que acordin l’OCDE i el G-20, però també hem de tenir clar que un conveni de doble imposició no es modifica d’un dia a l’altre. Cal pensar, però, que potser en un futur es podrà dir que perquè la competència fiscal sigui lleial no n’hi ha prou amb el 10%. Això es veurà amb el temps perquè avui en dia el 10% sembla acceptable.

És a dir, que ara com ara n’hi hauria prou amb el 10%...
Sí, i després hi ha una qüestió que és la recaptació de l’Estat, Ara un 30% és per taxes del tabac, i això és insostenible. Això Òscar Ribas ja ho havia dit l’any 1981 i no se l’ha volgut escoltar i és un gran error. La nostra economia depèn d’una sola font d’ingressos, que és el turisme i el comerç, i quan hi ha crisi als països veïns patim. Per tant, hem d’anar diversificant l’economia i la font d’ingressos de l’Estat. L’Estat necessita uns ingressos i una seguretat.

Precisament, parlant dels ingressos, sembla que es recaptarà menys del previst pels impostos ja vigents. ¿Es podrien haver afinat més els càlculs?
És molt complex i a més hi ha la qüestió de la confidencialitat de les dades. Quan hi havia el Govern de Jaume Bartumeu i les taules de fiscalitat, un tema que es va debatre molt va ser el PIB del país, uns el valoraven en 2.000 milions d’euros i d’altres en 2.500, i això és un abisme. Sobre els beneficis que poden fer les empreses, alguns els xifraven cap als 500 milions i d’altres cap als 700, i això repercuteix molt.
Primer, doncs, hi havia aquesta incògnita i després cal tenir en compte la crisi. I la tercera qüestió és que fins a l’entrada en vigor de la fiscalitat molts empresaris portaven una comptabilitat de casa, hi havia una certa barreja entre les coses personals i les despeses derivades de l’empresa, i des del moment que hi ha la fiscalitat molta gent va recórrer a un comptable o a un economista, que els comenten que les han de separar, i hi va haver gent que es va adonar que hi havia coses de l’empresa que pagava de la seva butxaca. Llavors t’adones que el benefici que tenies no era tan elevat com la realitat comptable. I tot això ningú ho tenia quantificat.

Una altra de les qüestions que s’han qüestionat aquests dies és si el topall ha de ser de 24.000 euros o de menys...
La fiscalitat andorrana es repartia al 80% sobre el visitant i el 20% sobre el resident, i des del moment en què els visitants baixen hem de pagar una mica més nosaltres. El cert és que els projectes que s’han tirat endavant continuen amb aquesta filosofia. L’IGI és això, fem pagar al visitant la part més important a través de la imposició indirecta.
En la imposició directa, primer s’havia dit que el topall es fixaria en 40.000 i ara es diu que en 24.000, i és molt difícil de valorar fins a on ha d’arribar aquest topall. Si mirem cap a fora, veiem que amb un salari de 1.100 euros ja pagues impostos. Jo crec que aquesta és una xifra que també pot anar evolucionant.
Actualment em sembla bastant raonable el topall que s’ha fixat de 24.000 euros i de 24.000 a 40.000 les bonificacions i reduccions que es poden aplicar. La pràctica ens permetrà veure com funciona.
La gent abans et deia que a Andorra no pagaves impostos i que era una sort, però també teníem la contrapartida que tampoc no hi havia ajudes socials. Fins ara, globalment, la gent no necessitava ajudes tot i que sempre hi ha hagut casos, però la gent treballava, tenia un salari acceptable... Avui és un altre tema i les ajudes són necessàries i s’han de finançar i cal trobar un equilibri. Si tothom paga impostos haurem d’augmentar les ajudes socials i crec que cal trobar un equilibri.
En aquest sentit també entra en joc l’evolució de l’economia andorrana, perquè no tornarem mai als nivells d’anys enrere, però, si arribem a diversificar, d’una banda (que tampoc serà la panacea), i de l’altra, si la crisi europea afluixa i la gent s’anima a venir i es continuen fent accions per fer venir turistes... tots els ingressos poden pujar i les coses es poden anar modificant. Perquè llavors potser es considerarà que és suficient el topall fixat o pot ser que no, s’haurà de veure. És una cosa modificable.

Després de l’IRPF, ¿quins altres impostos caldria?
Jo crec que tancant l’IRPF es tanca el model fiscal homologable i no hem d’anar més enllà. Crec que també, respecte a Andorra, no hauríem d’anar més enllà. Evidentment que existeixen altres impostos, però amb aquest desplegament l’Estat té els mitjans necessaris per viure i el que no es pot pensar és: Posarem més impostos per inflar els pressupostos perquè hem de fer front a..., és a dir, hem de tenir un Estat present però també modest.
Jo crec que amb les figures que tenim ja n’hi ha prou i no cal posar-ne més perquè llavors sí que es podria posar en perill l’economia andorrana. Si es volgués implantar a Andorra un sistema fiscal similar al de França o Espanya crec que no només les peculiaritats del país sinó la manera de fer desapareixerien. Som un poble-Estat i crec que aquesta és la filosofia que hauríem de tenir. Per tant, hem de controlar ben bé les despeses i si les controlem no cal més impostos. Després, hi ha tot el tema de l’administració, que està sobredimensionada amb la realitat que tenim.

El que passa és que, segons els càlculs, per l’IRPF tampoc no es recaptarà gaire...
No, però si es mira bé en tots els estats és així. L’impost que té més rendiment és l’IGI perquè, a més a més, és un impost que ni t’adones que estàs pagant i si demà passéssim l’IGI del 4,5% al 5,5% hi hauria una diferència abismal! Tot i que no ho desitjo perquè també hem de preservar el diferencial amb els estats veïns...

Compartir via

Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Formulari de contacte