Diari digital d'Andorra Bondia
L'escriptor Joan Obiols, amb Marcel·lí Pasqual, de Salòria, i Àngels Xandri, d'Editorial Andorra. .
L'escriptor Joan Obiols, amb Marcel·lí Pasqual, de Salòria, i Àngels Xandri, d'Editorial Andorra. .

Joan Obiols: “No veig reversible el despoblament perquè no hi ha cap voluntat política”


Escrit per: 
Alba Doral / Foto: BonDia

L’Alt Urgell, Olímpic i homiliari tanca el periple de Joan Obiols  pel Pirineu, un recorregut plasmat en deu volums que va iniciar a Andorra. Salòria i Editorial Andorra coediten aquesta aventura humana i literària que retrata els paisatges pirinencs a través de les persones que hi viuen. Veus conegudes i veus anònimes. 

Deu llibres.
Sí, això és un projecte que si estigués lúcid no sé si l’hauria fet. La història comença el 2009, però en realitat abans havia fet vuit llibres de recull oral del Pirineu. Se’m va ocórrer aquest viatge a través dels fills del Pirineu que han destacat fora o de gent de fora que ha deixat empremta aquí. 

Dos projectes lligats. 
En realitat la idea va sorgir en una visita a Suterranya, al Pallars, on vaig veure una placa en homenatge a Josep Tohà González, vicepresident del govern d’Allende a Xile. Em van explicar que els avantpassats eren del poble. Vaig pensar en aquest viatge pel Pirineu a través dels personatges. Havia de ser un llibre i en van acabar sent deu volums fets en onze anys, publicats els últims cinc. 

Com va establir la ruta?
Jo surto del lloc on visc, de la Seu, i acabo al poble on vaig néixer, Peramola. Això en un últim llibre després d’Andorra, l’alta i baixa Cerdanya, aquesta ruta transversal des de la Collada de Tosses a l’alta Noguera, els Pallars i, amb un salt, a l’Alta Ribagorça i la Ribagorça aragonesa, la Vall d’Aran, cap al nord i torno, en total, 15 territoris. 

A tot el periple, cap imatge inesperada o corrobora el que ja coneixia?
Fa 35 anys que volto pel Pirineu, i per tant, sorpreses no n’he tingut; sí que descobreixes coses noves, un personatge o un racó. El Pirineu és divers, però hi ha un problema de fons comú, greu: el despoblament, que és el canvi més important que he vist des del 1985. Hi ha pobles i zones absolutament deshabitats. 

Un exemple significatiu d’aquest despoblament?
Per exemple els pobles del Cantó. A Guils hi ha un parell de famílies que hi visquin tot l’any; a Solans, cap; a Rubió crec que tampoc... i així a la resta dels pobles del port. Sí que hi ha gent durant períodes de l’any. 

No és una situació única.
És un fenomen generalitzat a moltes valls. La de Tost, per exemple, d’on jo soc originari, també és una vall pràcticament perduda, tret d’alguns pobles on encara queda alguna casa.  Insisteixo, em refereixo a gent que hi visqui els dotze mesos. 

Uf!
Això suposa que no hi ha vitalitat humana, no hi ha emprenedoria, ni iniciatives. 

Ara ens omplim la boca dient que la gent de ciutat busca recer als pobles. 
Si he de ser franc no ho veig reversible, perquè no veig cap voluntat política. Tampoc no hi ha un coneixement real de la situació. Si es conegués del cert potser es prendrien mesures. 

Ni amb la pandèmia?
La pandèmia farà canviar moltes coses: sembla que hi ha iniciatives en llocs on s’ha establert gent que ja hi tenia una segona residència o que han decidit traslladar-se a la muntanya. 

Aquesta cultura de muntanya que desapareix?
Quan parlem de cultura tradicional parlem de la desaparició progressiva de l’agricultura  i la ramaderia tradicional. Avui les explotacions són empreses agràries. S’han perdut costums, petites botigues i bars, perquè s’acaben les generacions que les han gestionat. Només cal caminar pel carrer per veure que tots cada cop ens assemblem més. 

Quin desastre.
També ha desaparegut la parla, les variants dialectals de la muntanya. Queden fixades als llibres, però això no és estar fixat sobre el territori. 

Doni’ns una visió més positiva de la modernització: què hi ha de dinàmic?
Quan jo dic aquestes coses no és en un sentit negatiu, sinó que és el que hi ha. Quan parlo de modernització penso en tot el conjunt de petites iniciatives, generalment de joves, com ara artesania agroalimentària o noves tecnologies o experiències ramaderes. Hi ha un conjunt d’aquestes activitats pertot el territori que dona esperances que pugui haver-hi un altre tipus de model de vida a la muntanya molt útil i interessant. 

Què caldria per donar empenta al moviment?
Més habitatge per a gent jove. Segur que molts més joves s’hi instal·larien. Hi ha projectes amb un nivell boníssim, d’alta qualitat, i són una esperança per a un Pirineu viu d’aquí a uns anys. 

Però vostè havia vingut aquí a parlar del seu llibre i de la gent que el protagonitza. 
He trobat gent com la Sílvia Munt, originària del Querforadat. O d’Oliana és un personatge crucial a l’Europa del segle XVII, el Ramon Vilana. O el doctor Nolasc Acarín, psiquiatre i neuròleg arrelat a Arsèguel. Precisament seva és una reflexió molt encertada sobre la gent del Pirineu.

Les gents de muntanya són diferents, segons ell, doncs?
Ell diu que la vida a la muntanya ha estat sempre duríssima i això ha obligat els seus habitants a pensar molt per saber com fer cada cosa i això és bo per al cervell. Així que a la ciutat els triomfadors han estat els de poble, perquè la petita burgesia ja ho tenia tot fet. 

Joan Obiols: “No veig reversible el despoblament perquè no hi ha cap voluntat política”
Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic