El president de la comissió gestora del Fons de Reserva de Jubilació explica el canvi d’estratègia d’inversió per tal de buscar una major rendibilitat del fons i l’aposta perquè cada gestor se centri en aquells productes on té més especialització. Quant a la reforma de les pensions, Jordi Cinca, es mostra optimista davant la predisposició que veu entre els grups parlamentaris.

Com està funcionant la nova estratègia d’inversió per millorar la rendibilitat del fons?
És una estratègia definida a llarg termini que obeeix a les obligacions del fons a llarg termini, de manera que és coherent. El que no ens podíem permetre és tenir una estratègia a llarg termini si les obligacions fossin immediates i haguéssim d’utilitzar els diners del fons de manera immediata. No és el cas i la millor manera de rendibilitzar aquests actius és invertir-los en aquest horitzó mitjà -llarg termini. I el que hem fet també, ja que estem arribant a una quantitat d’actius molt significativa, és incrementar la diversificació. Hi ha un pes que continua sent molt important d’actius de renda fixa, monetaris que obeeixen a la naturalesa del fons, hi ha un pes molt significatiu en euros perquè evidentment el fons ingressa i paga en euros, però és veritat que si no diversifiques perds oportunitats i també et protegeixes menys davant les fluctuacions que hi ha al mercat.

Amb el canvi s’ha perdut una entitat i ara en són cinc,  quan fa anys eren vuit.
Han passat vàries coses. D’entrada hi ha menys entitats al país, i això ens ha portat a haver de reduir sí o sí les entitats que ens gestionen part d’aquests fons a Andorra, i, d’altra banda, aquesta reducció en les entitats de fora obeeix a una voluntat, també inclosa dins l’estratègia, d’anar cada vegada a gestors més especialitzats. Fins ara teníem gestors que ens feien una mica de tot, i ara que els coneixem perquè fa anys que treballem amb ells, el que estem fent és a cadascú assignar-li una tipologia de gestió, aquella en la qual destaquen més. Així per exemple una de les entitats franceses que ens està gestionant és qui gestiona el gruix de la renda variable. La idea és cada vegada intentar ajustar més el gestor amb allò que sap fer més.

Com pinta el 2025 tenint en compte el factor Trump?
Serà sens dubte un any de molta volatilitat i de molta incertesa, amb moments on tot anirà molt bé i d’altres en què,  de forma ràpida, es perdrà tot allò guanyat els mesos anteriors. Però el canvi d’estratègia també ens permet estar més còmodes amb el mitjà i llarg termini i no l’alterarem pel fet d’encadenar dos, tres, quatre o cinc mesos dolents. Estem convençuts que a llarg termini estem ben posicionats i es pot anar fent una gestió a curt termini però no ens condiciona ni ens fa canviar en res. El fet que Trump, als Estats Units, que és una economia molt important i que acaba condicionant molt la resta d’economies, no tingui una política clarament definida tampoc ajuda. Perquè fins ara, és cert que ha pres decisions sorprenents que han alterat molt el mercat, però és que encara no s’acaba de veure quina és la seva línia, i no sé si la veurem mai, perquè fins ara hi ha la sensació de molta improvisació.

La inversió en Private Equity és el 3,5% de la cartera, però fins a on es preveu ampliar tenint en compte que s’ha apujat el marge dels altres actius?
El Private Equity té encara un punt de poder créixer, però mai tindrà un pes molt significatiu. Ens dona la possibilitat d’invertir en actius que normalment no estan en mercats regulats, ens permet també, a una part petita del fons, aspirar a tenir una rendibilitat una mica per damunt de la que ens poden donar els mercats més convencionals i ens permet completar aquesta vocació de diversificar. La veritat és que des que vam començar a treballar amb el Private Equity estem tenint resultats molts positius. Tot i ser encara relativament recent, perquè tot just farà dos anys que vam començar, ja tenim algunes inversions que ens han donat retorn, que s’han desinvertit i invertit en altres, i n’estem satisfets.

És un tipus d’inversió que genera dubtes entre molts ciutadans.
És important que la gent entengui que no invertim directament en empreses, ni participant en la gestió de cap ni formant part de consells d’administració de cap empresa. Ho fem tot a través de fons de Private Equity, i per tant en les nostres inversions al final hi ha una quantitat molt gran d’empreses i la nostra participació en cada una d’elles és molt reduïda. Sempre juguem amb aquest coixí de confort que ens dona treballar amb fons i moltes vegades amb fons de fons, de manera que acabem tenint participacions molt petites de qualsevol actiu.

Com va l’aposta per les inversions en fons socialment responsables?
És també una aposta a llarg termini i creiem que és coherent també amb la naturalesa del fons de reserva. També hem de tindre clar que és una política que s’ha d’anar implantant a poc a poc i que s’ha de fer a molt llarg termini, perquè si no es pot xocar amb dues realitats. La primera és que els mercats, tot i avançar cap aquesta inversió socialment responsable, encara estan poc madurs i la quantitat d’actius que responen a aquest perfil no és tan gran com la resta, de manera que ens hauríem de concentrar en pocs actius i seria contrari a l’aposta per la diversificació. I d’altra banda, pot haver-hi qui digui que en ser coherent amb aquesta política es perdin oportunitats. Per exemple ara la indústria armamentista és molt rendible, però aquí és on intentem ser coherents amb la naturalesa del fons i amb aquest punt públic. 

Passat ja uns anys cal modificar els límits de les inversions previstos en la Llei del fons o hi ha encara marge per moure’s? 
Tot i mantenir-nos en els límits que defineix la llei, amb el canvi d’estratègia hem modificat alguns límits en relació amb l’anterior estratègia, com per exemple el del pes que ha de tenir o no el dòlar, el pes del Private Equity...  s’ha anat jugant una mica. En global, però, els límits genèrics que estableix la llei crec que encara ens permeten treballar amb tranquil·litat i no ens sentim encorsetats.

Quina urgència té la reforma de les pensions després que l’últim estudi hagi allargat dos anys més la utilització i la vida del fons?
La urgència és inqüestionable. Ens hem d’agafar aquests guanys de temps com un regal. Tant de bo el proper estudi actuarial ens digui que ja no s’esgota el 2041, sinó el 2043 i el següent, el 2045. Però l’important és que no hi haurà mai cap estudi que ens digui que no s’esgota ni cap que ens faci fer un salt de deu o quinze anys. Estem parlant d’un o dos anys i, una mica com passa amb els mercats, ara els guanyem i quan vingui una recessió profunda com la del 2008 o la de finals dels noranta ens els faria perdre amb la mateixa velocitat. Si perdéssim 3.000, 4.000 o 5.000 cotitzants, i ja ha passat a Andorra, passaríem d’estar guanyant anys a perdre’n. Hem de tenir la capacitat de diferenciar: tot allò que ens permeti guanyar anys benvingut sigui, com era l’objectiu de la reforma del 2014, que no ens canvia en res el model, però sí guanyar temps per trobar una solució que fos més duradora en el temps, més estructural i més consensuada, més acceptada per tots els agents polítics, econòmics i socials, perquè al final és una reforma de tant impacte que convé que es faci amb el màxim de consens. Són dos coses diferents. És urgent? Ho és, com abans ho fem, més fruits en traurem.

Ser ja a meitat de legislatura dificulta l’entesa entre partits i la reforma?
L’ideal hauria estat que la reforma s’hagués aprovat en aquests dos primers anys perquè soc conscient que quan més ens acostem al final de la legislatura, segurament més difícil serà aconseguir aquests consensos. Però també he dir que les reunions de treball que he pogut fer amb la comissió, on han participat gairebé tots els grups parlamentaris, he percebut una predisposició a arribar a acords i a afrontar realment la reforma sincera que no era de cara a la galeria. I no només això, sinó que per primera vegada he escoltat a consellers generals parlant de reformes estructurals sortint del discurs d’apujar les cotitzacions només o l’edat de jubilació, que són mesures que segur que s’hauran de prendre però que per si soles no ens canvien el problema i només ens el tornen a retardar. 

Creu que pot passar com amb la reforma del 2014,  que només serveixi per guanyar temps?
Tant de bo no passi això perquè s’hagi estat més valent i s’hagi pogut fer una reforma estructural. Però també t’he de dir que al final no és una responsabilitat del FRJ, ni dels gestors, ni del consell d’administració, i per tant haurem d’assumir allò que acabi decidint el Consell General. I entre no fer res, ser només una reforma que incideixi sobre els paràmetres i fer una reforma estructural, em quedo amb l’estructural, i si aquesta no pot ser, fem la paramètrica almenys i rebutjaria del tot no fer res.

El 2022 la CASS va presentar 14 propostes, quines s’haurien d’adoptar sí o sí?
De les catorze mesures, n’hi ha de paramètriques, i d’aquestes per a mi és bastant inqüestionable que s’ha d’apujar la cotització i l’edat de jubilació, tampoc fins a xifres impensables, però fins als 67 em sembla raonable. Apujant l’edat de jubilació automàticament es retarda la prejubilació fins als 63, avui en 61, i tot això té impactes significatius quant a l’esgotament del fons. Aquestes em semblarien les més importants, però la que realment té impacte és el canvi de model, i passar del sistema de punts a un model de capitalització i que al final la gent que es va incorporant ara al mercat laboral i els que fa poc que hi són realment acabessin construint la seva jubilació a partir del que cada un d’ells ha anat estalviant a través de les cotitzacions.

Però això crearia desequilibris entre generacions.
Sí, si no hi ha un equilibri en les mesures, i tot ho posem només a l’increment de les cotitzacions i l’edat de jubilació, sense incidir en el valor del punt, el que acabem fent és anar traslladant el pes de totes aquestes a les generacions més joves i per tant ja no hi ha un equilibri entre qui ara treballa contribueix a pagar la jubilació de qui ho ha fet abans, sinó que el que acabaria passant és que els que ara comencen a treballar contribuirien a la jubilació dels que ja estan acabant en detriment de la seva pròpia jubilació, i això no pot ser. No podem carregar el pes de la reforma només a les noves generacions perquè, primer, seria injust i, de fet, seria posar en qüestió tot el sistema, perquè la generació que ara té menys de trenta anys es qüestionaria el perquè ha de contribuir si al final tindrà pensions pitjors. Per això hem d’anar a una reforma estructural que permeti no només allargar i fer sostenible en el temps el fons, sinó que garanteixi que les noves generacions podran mantenir unes pensions suficients com per poder viure de forma confortable quan arribin a la jubilació.

I com es pot trobar l’equilibri tenint en compte que la pensió mitjana està sobre els 700 euros?
Sovint es compara les pensions a Andorra amb altres països, però hi ha coses que no són comparables. A la majoria de països es cotitza molt més, a molts el factor de conversió és també més favorable que no pas el que tenim a Andorra. Però per contra comparar la pensió mitjana d’Andorra amb altres països on no hi ha una fluctuació tan important del mercat laboral no és del tot ajustat. Tenim milers i milers de beneficiaris del fons que han treballat quatre, cinc, sis, set, vuit anys a Andorra, i són de països amb qui tenim conveni, així que la seva pensió consolida el cotitzat  a un lloc i a l’altre. D’acord que la part de pensió que ve d’Andorra és molt baixa si s’ha cotitzat pocs anys, però n’hi ha tanta d’aquesta gent que la nostra pensió mitjana baixa molt. Per fer una comparativa més ajustada s’hauria de mirar quant té de pensió a Andorra una persona amb trenta anys cotitzats, amb relació a si hagués estat cotitzant a Espanya o a França amb el mateix salari. I és veritat, ens surt que és menor, però no tant quan comparem amb la pensió mitjana. I ho és perquè cotitzem molt menys. És el tema de la taxa de conversió, en relació amb el cotitzat amb quants anys m’ho haurà tornat en forma de pensió, i avui ens ho torna en 9,6 anys, per tant tot allò que vivim per sobre els 74 anys i mig s’ha d’afegir. És una taxa de conversió molt baixa comparat amb altres països que tenen el 17, 18, 19.

S’apuntava també dos pilars més com són els plans d’empresa i els privats, però com es generalitza davant la manca de tradició i les característiques pròpies del model econòmic que fan complicat estalviar?
Amb el nostre model econòmic i el nivell de productivitat que té el país és complicat, no ens hem d’enganyar. A mi la falta de tradició em preocuparia poc, no és que la menystingui, però un moment o altre has de canviar i la tradició la vas construint amb els anys. El problema és si és o no possible. Si és realista pensar que la gent està en disposició de contribuir a aquest pilar dos, ja no parlo del tres. I és veritat, tant per al treballador, les famílies i les mateixes empreses no és evident. Igual que no és evident quan diem que s’hauria de passar a una cotització del 16%, que és un 4% més, i això va directament als costos de les empreses. Per això sempre parlem que cal millorar la productivitat del país, i aquí entraríem en un altre debat més d’economia general, que no ens correspon a nosaltres com a fons.

Es faci el que es faci  no serà la reforma definitiva.
Fa tant anys que es parla de la reforma de les pensions que quan en parles amb ciutadans, que no estan posats al dia a dia però sí que estan preocupats, perceps que hi ha un sentiment de fem allò que hàgim de fer i ja està. I no està. Això ens donarà aire, ens canviarà l’horitzó del 2041 i el posarà més lluny, però és evident que caldrà anar redefinint el model. El canvi de l’estructura socioeconòmica fa que el model de pensions hagi d’estar en permanent vigilància i possiblement reforma. Tot i així, nosaltres tenim un problema de base tan gros a nivell estructural que no ens escapem de fer primer una gran reforma i un cop feta ja s’anirà fent.