Jordi Farré: “El cobrament dels rescats no faria baixar el nombre d’actuacions”

El setembre de l’any passat va agafar el relleu de Joan Carles Recasens a la direcció del cos, un canvi que assegura que no va ser gens traumàtic pels anys que feia que ja treballaven junts. Aposta per la continuïtat i com a novetats més imminents, espera poder completar el desplegament reglamentari que marcava la llei.

Quin balanç fa dels 8 mesos a la direcció del cos?
En no ser un canvi traumàtic, sinó que ha sigut podríem dir, un canvi generacional i continuïsta perquè jo ja portava 12 anys a la direcció amb el Joan Carles [Recasens], doncs les línies mestres estaven molt ben traçades i el que hem fet aquests mesos ha estat consolidar-les i continuar amb els projectes ja engegats. De fet no hem implantat cap canvi important ni de model de funcionament o de distribució d’efectius. 

S’han fixat alguns objectius concrets?
Un dels objectius que amb el Joan Carles ja vam engegar, però que encara no havíem aconseguit era acabar de completar el desplegament reglamentari que marcava la llei del cos. I en aquest sentit estem a punt, de forma imminent, de tenir l’aprovació per part del Govern del reglament d’estructura que és un gran pas, i d’alguna modificació del reglament d’accés i promoció dins del cos.

Amb això quedaria enllestit?
Amb aquests dos ja completarem el desplegament que fixava la nostra llei i això ja és un gran què. El reglament d’estructura ve a completar el que teníem el 2015 i que amb la publicació de la llei es van anar regulant molts aspectes. Ara amb aquesta nova norma tindrem tot el desplegament de les especialitats, les unitats, etcètera molt ben reglamentat.

Tenen data per a l’aprovació? El dia de la celebració del patró ja en van parlar.
En breu, jo penso que serà durant aquest mateix mes de juny.

Amb aquest reglament la secció sanitària ha de passar a ser una unitat. 
La secció sanitària a dia d’avui encara estava inclosa dins de la unitat de serveis, eren seccions que no tenien el suficient pes ni el nombre d’integrants ni el rol operatiu escaient per ser una unitat pròpia. Després del creixement d’aquests últims anys, reforçat i accentuat per la pandèmia, es va posar de manifestar que la secció sanitària ja tenia un pes dins del cos per ser una unitat. A més, en ser una unitat pot tenir un oficial al capdavant que se n’ocupi.

Quins canvis comportarà?
Durant aquest temps també hem preparat el que en diem l’ambulància INDIA. Nosaltres fem el transport sanitari urgent però no medicalitzat, tenim personal format, infermers, i ens trobàvem amb la tessitura que en alguns casos podíem administrar algun fàrmac que els bombers-infermers estaven habilitats però els bombers-socorristes no. Així vam engegar una feina amb el SUM perquè validessin uns protocols perquè en cert tipus d’actuacions que tenim identificades el bomber-infermer pogués practicar una sèrie d’accions que un socorrista no podria. Això ens ha permès millorar molt l’atenció en l’àmbit del rescat, perquè en el rescat de muntanya hi integrem un bomber-infermer amb formació en rescat de muntanya.

Aquesta presència de bombers-infermers hi és a tots els serveis?
No podíem condicionar prestar un millor servei un dia que hi ha un infermer i un dia que no hi és no poder-ho fer. Aleshores vam fer un esforç, sobretot els bombers-infermers, per fer una distribució horària per garantir que cada dia, durant la franja de 12 hores diürna, que és quan més activitat hi ha, hi hagi un bomber-infermer. Aleshores, quan surt un servei que ens activen des del SUM, hi va una ambulància convencional o una INDIA, que no és medicalitzada però quasi.

El transport sanitari és l’activitat que té més pes, molt més que apagar focs o altres coses. Va lligat a la idiosincrànsia del país?
Nosaltres tenim la sort que ens podem emmirallar en el funcionament dels cossos de bombers de França i principalment de Catalunya. A França els bombers van amb ambulàncies i sempre han portat els primers auxilis. A Espanya, en alguns llocs sí i altres no. Nosaltres, des de la nostra creació, ens hem emmirallat més en França i vam començar a prestar el transport sanitari. De fet, quan no ho vam fer ens vam quedar com buits de contingut. Com apuntava, és el 75% de la nostra feina el transport sanitari. Els incendis un 4%.

La secció sanitària va agafar especial pes durant l’inici de la pandèmia. Quin balanç fa de la col·laboració que van fer els bombers?
Ens va venir sobrevinguda i vam ser resilients, vam tenir una capacitat d’adaptar-nos a la situació. Nosaltres ja portàvem mascaretes i guants a l’ambulància, però era un cas excepcional, no caducaven però quasi. Vam passar de posar-nos excepcionalment una mascareta a portar-la 24 hores al dia. Fins i tot a racionar-les per la mancança d’equipaments. Però a banda d’això, en destacaria la capacitat d’adaptar-nos, muntar un stop lab del no-res, vam posar de manifest la vocació dels bombers infermers. Sempre vam estar a disposició del ministeri de Salut i moltes famílies van agrair poder venir aquí i sentir-se acollits pels bombers.

De tot aquest aprenentatge, en queda alguna cosa en el funcionament diari?
En queden coses, sí. La més important, que tots ens creiem capaços des del minut zero de sobreposar-nos a qualsevol situació. Som bombers i ho fem, però al final les situacions a què ens enfrontem les tenim parametralitzades, entrenades i tenim la formació. En aquest cas vam tenir la capacitat d’adaptar-nos des del minut zero i de donar resposta de forma eficient. A més de creure en nosaltres mateixos en el sentit dels infermers. El rol que han tingut... De portes enfora ha servit per demostrar que tenim una vàlua professional molt gran. I de fet, protocols que han vingut després d’actuació de les infermeres, potser indirectament venen garantits pel savoir faire d’aquest temps.

També tenien pendent de firmar convenis amb els països veïns per quan es fan actuacions conjuntes. Ja ho tenen tancat?
No, encara no està tancat però sí que està molt avançat poder signar un conveni de col·laboració amb els bombers de la Generalitat que són amb els que més sinergies i més interacció tenim. Pel que tinc entès, no s’hauria d’allargar massa el temps per poder-ho fer. Però això no condiciona que en el dia a dia tinguem una comunicació constant i resolguem emergències o situacions conjuntament.

A nivell d’efectius són suficients?
Som suficients però tampoc podem deixar de mirar que haurem d’anar creixent perquè cada vegada les tasques que realitzem són més específiques i si ens volem dedicar a ser encara més professionals, cada especialista ha de dedicar més temps a la seva especialitat i no a la tasca de bomber generalista. Fins que no creixem en nombre haurem de funcionar com fins ara, però a mesura que vagin entrant més efectius, els infermers cada vegada seran menys bombers generalistes i seran més bombers-infermers. O els rescatadors de muntanya cada vegada que hi hagi nous efectius, podran dedicar-se més exclusivament als rescats. Però de moment hem de jugar amb aquest model una mica mixt, hem de compaginar les guàrdies generalistes amb les d’especialitat.

Com encaren l’estiu?
Bé, tranquil. Podríem dir com cada any. Sí que és veritat que es parla molt de canvi climàtic i afectació per episodis meteorològics més contundents.

No els condiciona? No els fa canviar els protocols?
No. En tot cas a la secció forestal tenim un enginyer que està contínuament en comunicació amb l’ARI. També tenim molta comunicació amb els GRAF de la Generalitat i a més, tenim un servei meteorològic molt potent que ens avança constantment avisos que permeten anticipar-nos i preveure un reforç. Però a dia d’avui, normalitat absoluta. El risc serà el de sempre perquè també depèn de moltes variables. Però en la campanya de prevenció d’incendis ja es preveuen accions com ara restringir l’accés al bosc o prohibir les barbacoes en moment de perill. Són eines que tenim de forma rutinària.

I pel que fa als rescats de muntanya?
Les xifres del darrer any ja van apuntar un augment del 20% dels rescats, per tant, penso que la tendència serà la mateixa: igual o una mica més perquè cada vegada va més gent a la muntanya. I aquí hi ha un treball transversal de bona senyalització dels senders, de bona divulgació dels consells de prevenció, que la gent tingui consciència d’on va, de la meteorologia... per reduir riscos.

S’hauria d’activar ja el pagament dels rescats en cas de negligència?
Li faré una reflexió, tot i que no sé si és políticament correcte. L’altre dia uns companys em van passar un article i feien una reflexió al revés del que s’acostuma a fer, dient que seríem una mica hipòcrites si volem aplicar el cost d’un rescat quan algú surt en xancletes o quan tronava, i per contra tenim acceptat que paga l’Administració els costos derivats d’un accident quan algú va a 300 per hora o si anava begut. Això també són negligències. És una reflexió que volia fer. Després, queda demostrat que en altres llocs on tenen reglamentat aquest tema, primer se’ls fa molt costa amunt perquè és difícil de determinar, i quan és clarament demostrable, potser es declaren insolvents o recorren. En tot cas, el cobrament dels rescats no faria baixar el nombre d’actuacions, seguríssim. I com he dit sempre, apostem molt per divulgar consells de prevenció. Per resumir, abans de l’afany recaptatori perquè també seria irrisori, o abans de cobrar un rescat, insistir en la consciència de prevenció.

Per tant, està bé tenir-ho regulat, però abans fem prevenció.
Sí. I de fet, com que el pressupost ho preveu, també hem de treballar en els preus públics que cal establir. Ho tindrem perquè és un recurs de l’Administració, després ja es determinarà si s’escau o no.

Tampoc és fàcil situar el límit.
Aquesta és l’altra tessitura amb què es troben els llocs on ho poden cobrar. Determinar què és negligent o no és molt difícil. És una línia molt fina perquè hi ha d’haver molts ítems per poder dir que és una negligència clara. Al final és un desgast i és enquistar encara més l’Administració.