Té al cap tots els noms, les xifres, les dates, els moments d’èxit i els de fracàs. Imaginar que li tocaria gestionar una pandèmia? Mai de la vida. S’aixeca molt d’hora per ordenar les idees i afrontar el nou dia ple d’imprevistos, de passes endavant i d’esperes. La seva força? L’agraïment, l’equip, la mirada dels qui se’n surten

Com arrenca la vostra participació en pal·liar els efectes de la pandèmia?
La primera trucada que vam tenir va ser la del ministre Filloy per organitzar les colles de joves sorgides a totes les parròquies que tenien moltes ganes d’ajudar els seus padrins i coneguts. Ho volien fer amb molt bones intencions, de tot cor i amb honestedat. Vam muntar llavors un taller formatiu que havíem dissenyat a nivell intern. Crec que van agrair molt aquest suport i van fer molt bona feina.

El segon encàrrec?
Va ser un dijous o un divendres. Ens van trucar d’Afers Socials que havien de muntar de manera urgent uns hotels per treure els padrins d’un possible focus d’infecció d’una de les residències sociosanitàries. I aquí vam començar amb l’hotel Fènix, el 19 de març exactament. Va ser una iniciativa molt encertada. Vam tenir al final 37 padrins durant 79 dies i van passar 84 voluntaris, 35 dels quals eren estudiants de tercer any d’Infermeria, però també de molts altres àmbits. I 10 o 12 persones del SAAS.
Després va ser l’hotel Cèntric i allà no va anar tan bé,  tot i que es va muntar igual, amb les mateixes prestacions. Es va trigar massa dies a posar en marxa aquest dispositiu i malauradament el virus ja s’havia introduït en els padrins que es van portar.

I aquí té una anècdota, oi?
Quan van començar a sortir els positius al Cèntric vaig haver de confinar 9 persones. Les vaig anar trucant una a una i quan els deia, ‘ho sento però has estat contacte directe d’un positiu i t’hem de confinar’, la primera pregunta que em feien era: ‘qui cuidarà els padrins?’ I és molt maco, perquè no em deien: ‘i a mi, què em passarà?’  

Després el cribratge a la població, reforçar alguns dels  serveis i encetar-ne d’altres.
Sí. Vam fer la primera recol·lecta nacional d’aliments que ens va donar peu a crear la botiga solidària. No teníem aquest dispositiu. Vam contactar amb Càritas i Afers Socials i tothom estava molt desbordat. I no és que nosaltres tinguéssim més mitjans que els altres, però tenir tantíssims voluntaris amb ganes d’ajudar ens va permetre fer la  col·lecta amb 150 voluntaris a diferents punts de recollida. La gent agraeix que fóssim tan propers. Després a la tornada al col·legi vam muntar l’stop lab escolar i des del 19 de setembre l’stop lab fix amb col·laboració d’estudiants d’Infermeria a Prat de la Creu, el 8 d’octubre, l’stop lap mòbil i des del 30 de novembre els cribratges escolars.

S’haurien pogut fer les coses d’una altra manera?
Quan ens reunim amb els altres actors, sobretot amb Protecció Civil i els dos ministeris ho diem. Estem acostumats a emergències, però no de la magnitud ni de la durada d’aquesta. És una pandèmia mundial i evoluciona tan ràpid que ens hi hem d’anar adaptant. Hi ha un punt d’estrès i pressió que s’ha de saber gestionar per fer-ho el millor possible. I als voluntaris els hem de traslladar calma, però des del març de l’any passat estem corrent tot el dia.

S’havia imaginat que la seva tasca seria així?
No arriba als dos anys que estic de director de la Creu Roja. Al principi, ignorant de mi, vaig veure que això de tenir dos telèfons era una mica rotllo i vaig decidir que el meu telèfon personal fos el de la feina també. En aquell moment no sabia que hi hauria una pandèmia mundial. Ho dic per il·lustrar el que vull transmetre, si ho hagués sabut hauria triat una altra opció, perquè ara el telèfon no para de sonar. Estic content. I no és una queixa, estic de guàrdia 24 hores, inclosos els festius. I això exigeix moltíssima atenció i pressió. Considero que ho porto força bé, la meva parella no tant.

Insisteixo, s’ho hauria pensat?
No m’ho hauria imaginat mai que això pogués passar. I aquesta figura de la Creu Roja com a auxiliar dels poders públics ha agafat molta rellevància ara i una cosa que potser eren unes simples paraules dins d’un conveni ens ha tocat posar-la en pràctica i hem volgut estar a l’altura, i això és molt important. Perquè jo puc ser la cara visible de l’entitat, però al final qui fa la feina cada dia, qui l’ha fet i qui la farà són els voluntaris, els equips que tenim. El suport de la junta és increïble. Sense tota aquesta combinació, tot el que fa la Creu Roja per ajudar els ciutadans seria impossible.

Com i d’on treu l’energia?
Em desperto a les 5 del matí i començo a pensar en tot el que he de fer, em vaig apuntant coses perquè tinc molt mala memòria i intento fins a les 6.30-7 no molestar la gent. He estat molts anys al món financer, a la banca. I després de 30 anys vaig decidir que volia treballar a la Creu Roja. I amb això intento explicar que he fet un canvi laboral per vocació. Gaudeixo amb la meva feina, m’agrada molt. No m’agrada la situació perquè és molt complicada tant a nivell de salut com econòmic, però estic content de liderar tots aquests equips que muntem un dispositiu on i quan fa falta. Fer-ho té molt sentit, estàs ajudant la gent i en veus el resultat. Aquesta vocació i satisfacció de veure que la teva feina ajuda la gent de manera directa és el que em dona energia cada dia per continuar endavant.

Un exemple.
Tenim una voluntària a la botiga solidària que ve cada tarda, la Carmen, i me’n recordo que la van entrevistar i va dir: “És que la Creu Roja m’ha salvat la vida”. I això és molt maco, perquè no es referia només que li haguéssim salvat la vida físicament. Ella estava tancada, no sabia què fer, no tenia feina. I pel fet d’estar allà, de col·laborar, d’ajudar les famílies necessitades considerava que li havíem salvat la vida. I jo li deia: ‘però si ets tu qui ens ajudes’.

El moment més crític?
A l’abril, quan van sortir els positius a l’hotel. Érem desconeixedors de les conseqüències d’un positiu. Això va provocar molts nervis. A més, estàvem muntant els stop labs. Hi va haver molts fronts oberts simultàniament.
Nits sense dormir?
Sí, moltes.

I moments per dir: val la pena la feina que faig?
Cada vegada que el meu president em diu que el feliciten pel carrer, que va a fer una gestió i li donen les gràcies per la feina feta, és una gran satisfacció. Podem no ser objectius amb la nostra pròpia tasca, però quan els altres et feliciten, et demanen que continuïs, és una energia potentíssima per seguir amb la nostra feina.

Encara que ens costi, hem de seguir sense baixar la guàrdia.
El missatge que passaria és que les vacunes ens ajudaran, no tenim alternativa, perquè és continuar com estem. O confiem en les vacunes, o serà molt difícil sortir-se’n. I fins i tot vacunats hem de mantenir les mesures, perquè no som prou coneixedors del virus. Vull creure que la situació millorarà, però el virus encara està aquí i encara mata gent.

Ens ajuda a créixer en humanitat?
Per mi, en solidaritat i civisme.Ho hem demostrat.