Jordi Guillamet, exdirector de l'Institut d'Estudis Andorra: “El pitjor moment va ser el bienni 2009-2011, l''anomalia històrica': se'l van voler carregar"

Andorrà de Ripoll, on va néixer el 1955, va cloure tot just divendres una etapa de més de dues dècades al capdavant de l’IEA. Amb un munt de projectes al pap, des de reformular els plans d’estudis pel que fa a la història a seguir amb el ‘seu’ apotecari Dallerès, com ja va explicar al BonDia. Deixa la ‘criatura’ llesta per enfrontar el necessari desplegament. 

Fem recapitulació? 
Es tanca una etapa, que considero positiva i fructífera. La meva criatura ha crescut correctament. Personalment, els últims projectes han estat les Càpsules d’història, que em fan sentir molt satisfet. També els cent anys de Nord-Andorrà, la companyia elèctrica de les Valls del Nord, Ordino i la Massana, un estudi que ja es donarà a conèixer al setembre, amb un llibre i un audiovisual que ja estan acabats.  

I el tercer? 
L’últim és haver posat les bases de l’Institut d’Estudis Europeus. Ja ha sortit la plaça a concurs públic i al setembre sabrem qui tirarà endavant aquest projecte. És molt interessant, fa molts anys que hi vaig al darrere, però mai no he tingut els astres ben alineats. La idea és donar suport a la negociació. No es tracta de donar lliçons sobre com s’ha de negociar, sinó de fornir d’elements tècnics, estadístics, una negociació que és molt política. En definitiva, es tracta de conèixer Europa i a què ens obliga. 

No arriba tard?  
Seria preferible que hagués arribat abans, però bé... De moment hi haurà una persona, en estreta relació amb el secretari d’Estat de Relacions amb Europa. Una persona que tindrà diners per encarregar estudis, tenir iniciatives, fer contactes amb altres institucions. De fet,  ja tenim concertada una entrevista amb el Cidob, que és un think tank molt potent i que dona gust treballar amb ells: acabem de publicar un article sobre la política exterior andorrana al seu butlletí. D’Albert Batlle, assessor nostre i professor a la UOC.

Deixa engegat també aquest ‘hub’ de recerca.
A l’IEA vaig passar dues etapes, la primera des del 1976 i la segona, del 1996, que és quan es comença a conformar l’Institut tal com és ara. Ja li cal una renovació, tot i que funciona; però tal com està el país, en recerca i innovació  hi ha aquesta proposta de crear un gran centre, que es dirà Andorra Recerca i Innovació. Inclourà l’IEA,  Actua Tech i l’Obsa. Ja està el projecte de llei pràcticament redactat, els estatuts, i només queden quatre serrells per tancar. Està consensuat i confio que tirarà endavant molt aviat. 

Què vol dir aviat?
El curs que ve. Jo parlaria del setembre per entrar a tràmit. Com a fundació privada. En principi està previst que hi hagi quatre patrons: la ministra d’Educació, el de tutela d’Andorra Telecom,  que és Jordi Torres; la de FEDA, Sílvia Calvó, i  el d’Actua Tech, que és el d’Economia, Jordi Gallardo. Per sota del patronat hi haurà dues grans línies: recerca, que serà l’actual IEA, i innovació, que és Actua Tech. 

I l’Obsa.
L’Obsa quedarà diluït pel mig perquè té prou infraestructura. Hi haurà dos comitès directors que marcaran els projectes i els pressupostos que s’elevaran al patronat. Però hi haurà una gestió conjunta de tot plegat. Per exemple, hi haurà una àrea de   relacions internacionals, una de comunicació, la comptabilitat, la gestió, etcètera, que serveix per estalviar molts esforços i diners. 

Quants diners necessitaria per funcionar tot plegat?
Els mateixos que hi ha ara, dos milions i escaig. No costarà més diners, en absolut. 

Qui es posarà al capdavant?
Farem un concurs públic per triar gerent. No vull que sigui un càrrec polític que estigui sempre pendent dels canvis de govern. 

Tot plegat, què donarà a Andorra?
És una pregunta de resposta de manual: que és una oportunitat, bla, bla, bla. Però sí que és interessant que donem cabuda a gent jove, amb idees i projectes nous. Serà també una millora substancial en la transversalitat dels projectes. M’explico: aquí el Cenma o el CRES fan estudis amb bases de dades i necessitem gent que sàpiga molt d’estadística. Fins al moment no hi tenia cabuda un tècnic, però ara sí, perquè es generaran plataformes noves... Serà un salt qualitatiu important. 

Pregunta de manual, també: obrirà noves vies a l’economia?
Tenim un problema que s’accentuarà: necessitem gent universitària i es complicarà que la gent pugui sortir a estudiar fora. Aquí l’UdA ha de jugar un paper important, ha d’oferir alternatives serioses a les necessitats de la gent. Així que serem una oportunitat per als joves sempre que estiguin formats. El que volem és que la recerca sigui aplicada. Per això una fundació: permet obrir finestres al sector  privat i crear petites empreses per a projectes concrets. Per exemple, en el sector de la neu. Tenim bons especialistes i bon coneixement.  

Buscar una economia que no depengui sols de si neva o es tanca la frontera?  
Malauradament no crec que estiguem en condicions de substituir tot això. Ajudarà, però no serà la solució, no serà una bicoca. Aquí no podem pretendre ser Luxemburg o Suïssa.  Tenim una llosa a sobre que ens  costarà molt temps treure’ns de sobre. Però bé, la idea va per aquí, sí, per donar valor afegit i promoure el talent. 

Tornem enrere? Fem memòria? Ens va fer molta gràcia un cop que va dir “fa tres ministres que no he d’explicar què és l’Institut”.
L’Institut ha fet un canvi evident, ha agafat musculatura. No gràcies a mi, sinó a l’equip que hem format, una vintena de persones molt implicades. Hem passat períodes durs, molt durs de debò. Al principi hi va haver ministres que van creure en el projecte, com Carme Sala o Rosa Maria Mandicó, que em van donar suport. Després ha estat necessari lluitar amb la pregunta ¿d’això per què serveix? Ha estat la gran feinada. Explicar-ho no sols als ministres, sinó a l’Administració en general, que ens veien com uns intrusos. Fins que van arribar ministres com Eric Jover, que és d’aquest món. O Ester Vilarrubla. 

Quins van ser aquests moments més durs?
El període 2009-2011. L’anomalia històrica. Ho vam passar molt malament perquè volien canviar l’Institut de dalt a baix, volien carregar-se’l, fer una política nova sense nosaltres. Finalment va quedar en no-res, però va ser una època molt dura, d’incertesa: van dir “aquí sobra gent”. Ens vam rebaixar el salari perquè no fessin fora ningú. Semblava una cacera de bruixes impressionant. 

...? 
Bé, jo tenia la lacra d’haver treballat sis anys amb els liberals. Que diré que ho vaig fer sobretot per curiositat, quan em van proposar ser cap de gabinet, volia veure com treballa un govern des de dins. 

Però tot es va solucionar sense sang. 
De fet, en vam sortir reforçats. L’Administració ja compta amb nosaltres. Els ministeris hi compten absolutament, perquè hem format un bon equip. 

Hem parlat de tots els camins que s’obren, però no tot deuen ser flors i violes. Què cal perquè tot qualli? 
Finançament. Devem ser dels llocs d’Europa on la inversió en recerca és més baixa. D’altra banda, quan treballem amb gent de fora, ells reben ajuts europeus i nosaltres no. He estat bastant pedra a la sabata dels ministres d’Exteriors perquè a l’acord es contempli que ens puguem beneficiar d’ajudes europees. Veig  per exemple el que gasten els comuns per estudiar la viabilitat de projectes, mentre que jo, per rascar 20.000 euros em torno boig. Això no pot ser. Ja sé que se’n plany tothom, però jo també tinc dret a fer-ho, oi?