Diari digital d'Andorra Bondia
Josep Manel Saràvia: “Des que tenim un oncòleg fix no hem millorat en el temps d’espera”
Josep Manel Saràvia: “Des que tenim un oncòleg fix no hem millorat en el temps d’espera”

Josep Manel Saràvia: “Des que tenim un oncòleg fix no hem millorat en el temps d’espera”


Escrit per: 
P.G.

Si tenir un càncer és passar per un calvari de pors i de tractament, els pacients d’Andorra encara ho tenen pitjor. Han de desplaçar-se diàriament a Barcelona per passar uns minuts fent radioteràpia. L’Assandca lluita perquè aquesta situació no es doni, però malgrat els esforços encara no ho ha aconseguit. Tot i això, en només tres anys des que es va crear ha assolit fites importants. El seu president ens les explica. 

 

La propera jornada que organitza l’Assandca, per al 10 de juny, porta el títol 12 hores d’esport Vall Banc contra el càncer. Vostès són un non stop a l’hora d’organitzar esdeveniments. 
No només són les jornades que fem, hi ha més accions. La setmana passada ens vam reunir amb l’Associació Espanyola Contra el Càncer i vam arribar a un previ acord de col·laboració, que signarem i farem públic amb la intenció d’aprofitar-nos de l’experiència que tenen i també de la delegació de Lleida o Girona, que estan disposats a ajudar-nos. 
Evidentment, tenim una necessitat de moure’ns perquè hi ha moltes coses que volem fer i no les podem posar en marxa perquè el problema sempre és el temps. Aquesta jornada de dotze hores d’esport és molt important. La primera vessant de l’associació és estar al costat del malalt i ajudar-lo. Però la segona és donar visibilitat a l’associació, per trencar amb tots els tabús que tenim sobre el càncer com a malaltia. 

Quins són els tabús?
Evidentment, el càncer és una malaltia important que per desgràcia costa i costarà vides humanes, i això no ho podem evitar, i ens agradaria trencar amb tots els tabús, i amb jornades com aquestes o l’anterior, la Paella pel mànec, amb el patrocinador de Vall Banc, però també amb les 27 federacions que hi col·laboren gratuïtament i el Comú d’Andorra la Vella, que ens cedeix les instal·lacions, ens fem més visibles. És la manera de divulgar informació sobre el càncer i que la gent sàpiga que és una malaltia del nostre segle, que cada dia tindrem més malalts i que hi hem de conviure. Més que preocupar-me perquè tinc càncer he de saber conviure amb la malaltia. 

L’acord amb l’Associació Espanyola contra el Càncer, què pretén abordar?
La idea és que volem col·laborar amb ells. Per exemple, a la Vall d’Aran fan unes colònies d’estiu per als nens que tenen càncer, i qualsevol nen d’aquí d’Andorra podrà anar-hi. Ara ho podrem fer de manera oficial. A més, si necessitem algun tipus de pròtesis o algun tipus d’ajut puntual ens podran ajudar. Ara tenim com un acord verbal, que passarà a ser escrit. 

Des de fa tres anys, quan es va crear l’Assandca, els malalts de càncer del Principat han aconseguit molts avantatges.
Des del febrer de fa tres anys, que vam sortir per publicitar-nos a la premsa, les principals accions a què ens hem enfocat han estat sobretot el transport sanitari, que continuem donant perquè no podem oferir radioteràpia al país, que continua sent una mancança, i per això creiem que l’única manera que podem ajudar la gent és econòmicament. Aquí ha anat tot l’esforç. Els viatges que paguem són al voltant d’entre 80 i 100 al mes. Pot semblar una xifra molt alta, però si pensem que una sola persona pot fer trenta sessions de radioteràpia, i per tant trenta viatges, no són per a tantes persones, tot i que sí que hi ha despeses. 

Però també han aconseguit l’acord amb l’allotjament tutelat. 
Aquest ha estat el segon esforç. Tenim un acord amb la Fundació Jubert Figueras perquè els malalts puguin demanar un allotjament per un preu de 10 euros el dia. El requisit és que hi ha d’anar una persona a acompanyar-los i no poden estar sols. Per tant, la persona que no té acompanyant no pot disposar d’aquest allotjament. I també hem tingut ajudes puntuals.
Falta signar un acord amb els metges de Visit-m, que donen assistència les 24 hores al dia, i la intenció és que qualsevol persona que estigui tractada per càncer no hagi de pagar la quota de visita, simplement haurà de contactar amb l’Assandca i tindrà accés a aquests metges només pagant la visita, que després la CASS li retornarà. És per evitar anar a urgències, perquè ens vam reunir primer amb el SAAS i ens va dir que ells hi podien anar, però això ja suposa haver de pagar 80 euros d’ambulància. Aleshores vàrem creure que si no era un problema molt greu el pacient es podia quedar a casa i fer ús d’aquest servei a domicili. 

I el projecte d’allotjament solidari?
A més de l’acord amb la Fundació Jubert Figueras, hem trobat de moment una residència de gent gran que ens ha permès donar algun servei quan una persona ha hagut d’anar-hi sola. Estem buscant més coses, perquè a Barcelona hi ha moments que no hi ha allotjament, tot i  que la fundació Jubert Figueras ens dona prioritat per davant de la gent d’Espanya, però continuem buscant més fundacions per col·laborar. 

Quanta gent fa ús d’aquest allotjament?
Molt pocs, en percentatges podríem parlar d’un 10% dels que fan ús del transport sanitari. El problema gros és que cal una persona que els acompanyi. 

Les seves reivindicacions han fet realitat que Andorra ja disposi d’un oncòleg fix. Queda, però, pendent el psicooncòleg.
No ha sigut gràcies a nosaltres directament, també s’ha de reconèixer que ha estat gràcies a la consellera Rosa Gili, que va fer una intervenció al Consell i va demanar una explicació al ministre. Amb la relliscada del ministre, amb allò que va dir que no era rendible econòmicament portar la radioteràpia, vam aconseguir l’oncòleg fix i encara falta la psicooncòloga, que l’han de signar i encara  no ho han fet. Per a nosaltres aquest professional és una peça fonamental. Sobretot en el moment que a una persona li comuniquen que té càncer és important que pugui parlar amb una psicooncòloga perquè l’orienti i li doni una sèrie de directius. Tenim prevista una reunió a finals de juny perquè intervenguem més a l’hospital, perquè fins ara no ens havien vetat però quasi, quasi. 

Què vol dir que estaven vetats a l’hospital?
Vàrem comprar les gorres refrigerants per donar-les a les malaltes que fan químio perquè no els caigués tant el cabell i les tenim a l’associació, no van poder entrar a l’hospital. El caliu del cor, que és un coixí perquè s’agafi a sota de l’aixella per a les dones a qui han estripat el pit amb un gramatge específic, també el tenim al despatx i no l’utilitzen. Ara, amb la direcció actual, el doctor Piqué i el doctor Benazet, ens han dit que ho posarem en marxa. 

I per què ho tenien vetat?
Hi ha hagut un canvi en la direcció. Amb el doctor Bur­gués no vam tenir aquesta entrada a l’hospital i ara, amb la nova direcció, hi ha hagut un canvi. Tenim pendents dues reunions i volen que col·laborem d’una manera més intensa. Això ens obligarà a tenir més col·laboradors directes que tinguin temps per treballar en l’associació, que és una de les coses principals que ens fan falta. Perquè una de les coses que podrem aplicar és acompanyar els pacients que durant quatre hores reben quimioteràpia. 

L’objectiu és muntar un programa de col·laboració entre el SAAS i l’Assandca? 
Amb el SAAS volem organitzar com poder entrar des de l’Assandca a l’Hospital. Ens van explicar des del SAAS que volen muntar un sistema tipus anglès en què les associacions estan al voltant de l’hospital i col·laboren conjuntament, i en què el malalt participa activament. Per exemple en la qüestió de les gorres. Encara que siguin efectius que ajudin psicològicament, perquè potser no està comprovat el seu efecte, com que no fan mal entrarien a l’hospital. 

Tornant al tema del psicooncòleg, quina raó els han donat perquè encara no estigui en plantilla del SAAS?
Doncs ens va sorprendre que el ministre de Salut ens digués que no sabia si al país hi havia psicooncòlegs. Nosaltres el vam informar que a l’associació en tenim dues, i que al col·legi de psicòlegs n’hi ha dos més. 

Però a més de la radioteràpia també tenen pendents altres demandes de caràcter més legal. Cal una llei d’acompanyament perquè el malalt pugui, per exemple, poder fer ús de la residència a Barcelona. 
Sí, avui en dia la persona que té un familiar malalt depèn de l’empresa, que sigui més sensible o no perquè la deixin acompanyar-lo. I nosaltres demanem que, ja que existeix una llei d’acompanyament en el funcionariat, se n’intenti buscar alguna per al sector privat. Com? No ho sé, s’ha de tenir molta imaginació, moltes fórmules. Els funcionaris tenen el dret de poder agafar excedències i després tornar al lloc de feina, per exemple. És difícil, però tenim borses de treball i es pot donar un suport a l’empresari perquè contracti a un preu més reduït una persona de la borsa. No ho sé, però de fórmules n’hi pot haver moltes.
 
Quin és el compromís a què s’ha arribat en aquesta llei d’acompanyament? 
És un compromís que va agafar el ministeri, que va dir que s’ho miraria; en canvi, quant a l’altra llei, la de l’oblit, ens han dit que per aquesta legislatura ens n’oblidem. 

Per què és tan important la llei de l’oblit?
Volem que quan s’ha superat la malaltia, sobretot en el cas dels nens, al cap d’uns anys s’esborri de l’expedient. A qualsevol nen que ara tingui un càncer, després, a la seva vida privada, les assegurances li seran més cares i no podrà optar a una sèrie de llocs de treball. Si s’ha superat la malaltia, cal que s’oblidi. A França es va aprovar fa dos anys i a Espanya no existeix. 

Per altra banda, alguns pacients han manifestat el neguit per la duplicitat de proves, com les ressonàncies aquí al Principat i després a Barcelona, que a més de provocar una despesa pública també generen sobreesforç per a la persona. Per què passa això?
Aquí tenim un problema. Els metges d’aquí funcionen d’una manera i els de baix d’una altra. Però sí que és cert que hi ha duplicitats i sobretot perquè l’oncòleg, que és la persona que ho mira, confia més en els serveis de baix que no en els d’aquí. De fet, dels tres oncòlegs que hi ha, dos pugen de baix i els seus equips estan a Barcelona, i se senten més segurs amb les proves que fan els seus equips. Aquí s’ha de fer sempre la primera, i aleshores l’oncòleg decideix  continuar fent-les a baix. A baix tenen millors mitjans tecnològics que aquí. I a més del cost, el temps juga en contra, perquè et fas més proves i això dura més temps. I ara tenim un neguit, i és que des que tenim l’oncòleg fix no hem millorat pel que fa a temps d’espera. 

Diu que tenir l’oncòleg fix no ha ajudat el pacient amb càncer?
Sí que ens ha ajudat en el sentit que ja no només hi ha un oncòleg certs dies a la setmana, sinó que n’hi ha sempre un, i si hi ha una urgència el tenim. Però sí que el temps d’espera per a les proves continua sent molt ampli. Si el càncer és estàndard el tractament pot començar ràpid, però si no aleshores continuen les proves i el tractament s’endarrereix. La sensació és que una prova és que et diguin vine la setmana que ve amb el resultat, i ara, amb l’oncòleg fix, pensem que si el resultat el tens en dos o tres dies ja s’hi podria anar. Segons ens han dit, ara continua amb el mateix ritme perquè l’oncòleg està molt saturat de feina. Per tant, hem de mirar com millorar-ho. 

Quan a una persona li diagnostiquen un càncer, sap quin protocol o recorregut ha de seguir? 
No. Per això és tan important el psicooncòleg. Evidentment que li diuen les proves que s’ha de fer, però quan et diuen que és càncer tens un cop tan fort que no saps, no escoltes, i un psicooncòleg et pot orientar millor. 

La incidència del càncer a Andorra, tot i no haver-hi estudis, és la mateixa que als països veïns? 
Segons el ministeri, sí. El problema és l’absència d’estadístiques, però creiem que la incidència al Principat és més alta. Estem en una zona rocosa, de granit, que emana una sèrie de gasos que són nocius per a nosaltres, teòricament, i això ja és un factor. A més, estem en una vall i el vent, per molt que en faci, no s’emporta totes les partícules que mouen la terra o la contaminació dels cotxes, i tot ens afecta  d’una manera diferent que a la gent que està en un pla. Creiem hi pot haver una incidència més alta, i no anem a buscar factors com el forn incinerador. En això ja no hi podem fer res. El dia que tinguem estadístiques podrem assegurar-ho. 

Els avenços científics donen esperances?
En els propers deu anys han de començar a sortir coses molt importants amb la intenció de no eliminar el càncer sinó de deixar-lo com una malaltia crònica. La gent que superi aquests deu anys se suposa que tindrà una perspectiva molt més alta de sobreviure. El problema és que aquests deu anys es patirà. Aquí el problema és que la investigació la fa el sector privat i hi ha solucions que no s’apliquen perquè no poden tenir un retorn, o no. No ho sé. 

 

“Si algú posa els diners per a la màquina obligarem el Govern a actuar en la qüestió de la radioteràpia”

 

La radioteràpia és la fita principal que encara queda assolir?
Ara per ara creiem que sí. Per desgràcia, la majoria de la gent ha de passar per la radioteràpia. La gent malalta s’aixeca a les cinc per agafar el bus a les sis del matí per anar a Barcelona i fer-se un tractament que no dura ni deu minuts i tornar al país, i arriben a les cinc de la tarda, i això té un desgast personal molt important, i si a això hi afegim que la radioteràpia ja desgasta, i que quan tens càncer ja estàs preocupat i no tens ànims, la gent està pitjor. El desgast es tradueix en el pacient en la sensació que està pitjor, i potser si tenia quatre sessions n’anul·la una perquè no es troba bé per tornar a viatjar. Ens ho explica gent de 64 anys que t’adones que s’hi juga la vida i retarda el tractament perquè estan molt cansats. 
 
Però quin és el compromís de portar la radioteràpia? Ho veuen tan difícil que s’adrecen a Amancio Ortega?
De fet, jo tinc el compromís del ministre i del mateix cap de Govern, no escrit, que ho van entendre quan els vam explicar la situació, que en el moment que tinguin la possibilitat de donar amb qualitat un servei buscaran la màquina, però han d’assegurar el servei. Però la veritat és que l’última reunió que vam tenir amb el ministeri va ser una mica més light, perquè van dir que mantenien el compromís però que hi havia una sèrie de condicionants, que ara sembla que són més. Nosaltres, amb la demanda al senyor Amancio Ortega, volem provar sort que o bé s’inverteixi aquí o més a prop, a la Seu o a Puigcerdà. 

Sona a desesperació.
No, és simplement un problema que és real. Si algú ens digués “Jo poso els diners de la màquina”, potser obligaríem el Govern que actués, però és que no sabem com fer-ho per tirar-ho  endavant. 

Quin és el preu de la màquina de la radioteràpia? 
Poc més d’un milió d’euros. 

Aquest pressupost és molt assequible per a segons quines institucions o empreses.
(Somriu) 

 

ASSANDCA
càncer
saravia
oncòleg
Número de vots: 493
Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic