Josep Maria Piqué: “Entenc que hi ha canvis que poden originar certa sensibilitat política”

És un agent important en la reforma sanitària, perquè és qui aporta la versió tècnica i potser per això manté certes discrepàncies amb el ministeri, que té una visió més política. La Llei dels drets i deures del pacient i el Reglament d’ordenació del sistema sanitari públic seran els punts per obtenir les eines que necessita aquesta reforma. Piquè ens avança que es té previst que s’aprovin aquesta setmana. 

El mes passat el BONDIA publicava una entrevista al director assistencial, el doctor Martínez Benazet, que començava afirmant que el nostre sistema sanitari té un estat de salut bo i millorable. En comparteix el diagnòstic?
Sí, el comparteixo i hi afegiria una altra cosa que ens falta: el registre de l’activitat que fem per poder garantir aquesta afirmació. De les dades que tenim podem concloure que el sistema de salut, la salut dels andorrans  té un nivell bo, però si em demana molta precisió respecte això no li’n podré donar perquè falta registre. Precisament una de les coses de la reforma i dels canvis  que volem fer és la garantia per tenir el màxim d’informació fiable de tot el que ens passa i tot el que fem. 

Parlem ja de la reforma. Una de les coses que ja s’ha decidit ha estat canviar la relació entre els metges assalariats i els que van per compte propi, amb un nou contracte.
En la reforma hem  aprofitat les coses bones que té aquest sistema. El que no hi havia era la coordinació i la relació entre els nivells assistencials. Els metges per compte propi feien una activitat que depenia molt de la seva voluntat, de les seves capacitats de formar-se, però era una responsabilitat individual. La reforma el que canvia és que la responsabilitat es trasllada a la institució, per delegació del ministeri, el SAAS té l’encomana de coordinar tot això. I per tant, aquesta activitat que fan els metges per compte propi ha de ser molt propera a la que fan els metges assalariats, perquè consensuïn els protocols, que registrin la informació de la mateixa manera tots. És a dir, uniformitzar la pràctica clínica, per tal de garantir al ciutadà andorrà que independentment  que el vegi un metge assalariat o un per compte propi, el sistema li garanteixi un nivell de qualitat. Es tracta de regular, no de controlar, perquè els metges treballin amb unes eines d’una forma col·laborativa. 

Però ha costat arribar a un acord per aconseguir tot això, que sona molt bé.
El canvi de les costums  en la naturalesa humana és difícil sempre. No és un problema de metges, sinó de persones. Sempre hi ha un col·lectiu a qui entusiasmen els canvis, i després hi ha una sèrie de persones a qui els fa una mica de por haver de canviar algunes de les formes d’actuar. Això s’ha vençut. Hem tardat temps perquè les bases d’aquest contracte les hem intentat consensuar al màxim amb els metges i si ells tenien suggeriments perquè aquest contracte els garantís coses nosaltres ens hem mostrat favorables a incloure-ho. 

Quines de les aportacions que vostè com a agent directe, per ser el director del SAAS,  ha fet en la reforma sanitària que des del ministeri li han acceptat i quines no? 
Em van demanar que per la meva experiència fes el diagnòstic de la situació i en unes línies, que les marca el Govern, doncs posés sobre la taula quines coses s’hauria de fer. Per a la majoria de les coses grans que s’han de fer hi ha acord en totes les parts (CASS, Govern i SAAS). Quan baixes al detall, les postures al començament poden ser lleugerament diferents, es parlen i s’arriben a conclusions. Tot el que ja s’ha executat, en principi, està en la línia del que jo pensava que s’havia de fer. Encara hi ha coses que falten. 

Com per exemple?
La Llei de drets i deures del pacient que s’aprovarà aquesta setmana juntament amb el Reglament d’ordenació del sistema sanitari públic. Estem en una fase que encara hem d’acabar de perfilar. 

Entenc que les discrepàncies venen perquè vostè i SAAS ho veu des d’un punt de vista tècnic i per part del ministeri des d’un punt de vista polític. Però pot concretar-me alguna d’aquestes qüestions que, tot i la proximitat per la votació d’aquestes lleis, encara estan per definir?
Deixem-ho aquí. Vostè ho ha dit. Les solucions que jo crec  que són les millors les emeto des del punt de vista estrictament tècnic i entenc que hi ha decisions que com que són canvis importants poden originar certa sensibilitat política tant per als ciutadans com per als professionals. I aquí els polítics introdueixen un element que jo no introdueixo. Però la decisió evidentment és d’ells. 

Quan s’adonarà el pacient que la reforma sanitària ha començat?
La cosa més significativa que notaran serà la necessitat o obligació d’apuntar-se a un metge, del metge referent. Un cop tinguem tots els instruments perquè les coses comencin a funcionar millor no passarà que avui és de color gris i demà tot de color blanc. Amb els instruments anirem operativitzant tots els canvis perquè en temps es vagin notant. I els resultats de tot això els podrem donar amb anys, no amb mesos. 

El punt d’inici és l’aprovació d’aquesta Llei de drets i deures del pacient i del Reglament d’ordenació del sistema sanitari públic, i també de la història clínica compartida?
Sí, és que va dins d’aquesta llei. La part tècnica de la història està preparada, ara només falta la llei  per tenir l’instrument legal per poder-la aplicar. 

En què avançarem amb aquesta llei?
El més fonamental, i d’aquí se’n deriven moltíssimes coses, és que tots els professionals sanitaris han d’utilitzar un únic instrument de registre de l’activitat, que és la història clínica electrònica compartida. Això és un gran avenç. La majoria dels països del món no ho tenen.

Però, d’altra banda, la llei (com diu el seu enunciat) també parla de drets i deures del pacient. 
Simplement es regulen aquests drets i deures perquè no hi havia una regulació. Que la salut dels ciutadans sigui la millor possible no és només responsabilitat de l’administració. La pròpia persona té molta responsabilitat, perquè per molt que jo li ofereixi un taller de reparació per quan se li avariï una cosa vingui i la repari, el més important és que no se li avariï i perquè no s’avariï ell n’és el responsable. No fumar, no tenir conductes de risc, fer una dieta saludable. Tot això són responsabilitats de les persones. 

Canviem de tema. S’ha parlat del servei de radioteràpia. De si s’oferirà per part d’una clínica amb firma. També li diré que en una entrevista amb l’oncòleg fix de l’hospital ell mateix em va dir que si tingués càncer preferiria anar a Barcelona cada dia a tractar-se que no fer-se la radioteràpia aquí en un servei que potser no tingui totes les garanties. 
Això està en una comissió que el Govern va engegar per analitzar totes les oportunitats per portar la radioteràpia aquí. Pel que fa a l’opinió de l’oncòleg, penso que és matisable. És evident que si la decisió és portar la radioteràpia aquí, s’ha de portar amb un mínim de garanties importants. Això vol dir un equipament tecnològic d’última generació. I dos, uns recursos humans de qualitat. Si pugen aquí els mateixos professionals que ho fan on ara tenim els malalts queda garantida la qualitat suficientment i és un guany  perquè és evitar el desplaçament. Què diem nosaltres? Que el cost d’aquest guany per 70.000 habitants és un cost alt. Aquesta  mateixa organització per 150 o 200 mil habitants tindria el mateix cost que té per un ciutadà a Barcelona. Per a Andorra tindrà un cost molt elevat. 

Vostè, però, sempre s’ha mostrat en contra de l’externalització d’aquest servei. 
En aquest procés estem analitzant tot el que fem aquí, garantir que ho fem amb qualitat, i veure quines coses sempre les haurem d’enviar fora perquè mai tindrem la capacitat de fer-les bé aquí o quines coses  que amb una mica d’inversió, tecnològica o de recursos humans, podrien fer-se a Andorra amb garanties de qualitat. I tot el que puguem fer en aquest sentit és desitjable per nosaltres. El que hem de fer és tenir aliances amb diferents hospitals. Quan els andorrans vagin fora per segons quines coses, en comptes d’anar sols, aniran acompanyats pel SAAS, perquè hi aniran els millors professionals que nosaltres ja tindrem localitzats i conveniats. Com que tindrem relació amb aquests centres quan el pacient vagi allà nosaltres estarem informats. El que fem  és incrementar les garanties de quan enviem les coses a fora fer-les amb més qualitat i augmentar el que fem aquí a Andorra. Per tant, no necessitem externalitzar, sinó conveniar amb institucions que ens ajuden en la nostra organització. 

Però sí que es va plantejar?
Hi havia algunes posicions que plantejaven això. La radioteràpia és un procediment, no és un conjunt de coses per donar una atenció integral. Ara no el fem aquí; si amb garanties el  podem fer aquí, perfecte. Si el fa una institució privada que ho faci aquí, doncs bé, mentre tingui la coordinació absoluta amb nosaltres. 

S’ha dit que aquesta qüestió és la que li ha causat desavinences amb el ministre. 
No és veritat. En aquest punt, quan jo li he exposat tot el que he dit, el ministre sempre hi ha estat d’acord. 

Però sí que hi ha hagut diferències. 
És el que li he dit en el marc dels canvis quan baixes al detall: podem tenir punts de discrepància. 

A la visita de la ministra de Salut espanyola es va parlar de convertir l’hospital en un referent del Pirineu, com un projecte que ja ha començat. Què en sap, d’això? Perquè vostè no hi era, en aquesta visita.
No, no hi era. No en sé res, de tot això.

Que li sona estrany?
Em sona a paraules de polític. Bla, bla, bla. Ja li puc dir que no hi ha cap línia de treball en aquest sentit. 

Però podria convertir-se en un referent l’hospital andorrà?
No.

Per què?
Els hospitals catalans  ja tenen les seves vies de referència. Una cosa diferent és que per a  algunes coses puntuals en què la proximitat sigui molt important puguem ser referents. De fet ja ho som. La diàlisi de la Seu d’Urgell la fem aquí. Però això no vol dir que siguem referents. És un procediment que ells no tenen i es va decidir fer-lo aquí. Cap estat acceptarà que el seu centre referent sigui a un altre país. Hi ha models de col·laboració transfronterera, però no referent. 

“La fiscalitat atractiva per als metges s’ha perdut”

Si entrem al web del SAAS a ofertes de treball podem comprovar que cada cop n’hi ha més i algunes d’elles hi són des de fa molt sense obtenir resposta.
Sí, ens costa ser atractius per captar professionals. No és tant un problema dels salaris. Són dos problemes els que tenim per captar professionals. Un és que un dels atractius grans que hi havia per al professional és la fiscalitat. I això ha desaparegut. La número dos és que per als professionals que no busquen només els diners venir aquí a Andorra i quedar aïllats en una especialitat en què només són dos i on no tenen convivència de col·lectiu professional els va empobrint professionalment. I en això sí que hi estem  posant remei i és que amb els convenis que fem amb els hospitals de fora establim que els professionals que pugen aquí quedin lliures uns determinats dies i hores perquè treballin a baix perquè així tinguin la sensació que la seva carrera no queda en un cul de sac anant a Andorra i puguin continuant fent currículum. En això podem actuar però no en la fiscalitat. També hem actuat en els tràmits per poder exercir que eren farragosos i lents, i hem tingut ja reunions perquè s’accelerin aquests tràmits, ja que per culpa d’això hem perdut algun professional.

Aquests convenis amb altres hospitals ja s’han establert? 
Sí, això està molt en marxa.

Pel que fa a les especialitats en què més pateix el SAAS per aquesta manca de professionals, quines són?
Urgències i ara per baixes mèdiques ginecologia, encara patim per otorrino però en aquest aspecte tindrem una solució, crec que aviat. 

I com se solucionen aquests buits? Amb hores extra?
Sí. Nosaltres hem reduït molt aquelles hores extra que no tenien una justificació absoluta i hem exigit que si hi ha més feina que els professionals s’organitzin per fer-la dins la jornada laboral. Però si no tenim més remei en algunes especialitats ho hem de fer.