Josep Rodríguez: “Els casos atesos han crescut un 45% perquè hi ha més problemes socials”

El raonador del ciutadà, Josep Rodríguez, destaca l’increment de reclamacions que ha registrat la institució en l’últim any. Així, respecte a la mateixa data del 2011 ja ha atès un 45% més de casos, molts relacionats amb la falta de recursos de moltes persones per la crisi. “A vegades ens arriben problemes que no són propis de la institució i el que fem és assessorar les persones sobre com poden sortir de l’estat precari que pateixen”, afirma Rodríguez.

¿Quin balanç pot fer del temps que fa que està al capdavant de la institució, que ja és un any i dos mesos?
El que hem vist és que l’augment dels problemes socials ha fet que es traslladin al raonador del ciutadà. Això ha fet que s’hagi incrementat el nombre de casos que rebem a les nostres oficines, fins al punt que fa uns dies vaig dir que havien augmentat un 30% respecte a la mateixa data de l’any passat. I avui ja puc dir que l’augment de casos ja arriba al 45%.

¿Aquest increment s’explica també perquè es tracta d’una institució cada vegada més coneguda per la societat?
Un dels objectius que em vaig plantejar en començar la meva tasca va ser donar a conèixer la institució perquè possiblement la ciutadania no la coneixia prou i no sabia què feia. Vam editar uns tríptics en què expliquem el que fem i la manera d’accedir a la institució, i la web es va fer pràcticament de nou.
Això va fer que s’obrís tota una sèrie de vies de comunicació amb els ciutadans i que es conegués més no la institució en si mateixa sinó el que fa. Per aquesta raó, ara a vegades arriben problemes aquí que no són propis de la institució, i davant d’això el que fem és assessorar la gent sobre com pot sortir d’aquest estat precari que pateixen. Les demandes que rebem són de tot tipus. Algunes les pots solucionar i en altres casos ens limitem a orientar les persones, cosa que moltes vegades ja és suficient.

¿La institució compta amb els mitjans humans i materials suficients per fer la seva feina?
Estem bastant justos de mitjans perquè últimament s’ha hagut de reduir el pressupost, seguint les recomanacions que s’han fet des del Govern. Aleshores, any rere any s’han anat disminuint les despeses, i aquest any en concret ho hem fet en uns 20.000 euros aproximadament.

Fa pocs dies sortia la notícia als mitjans de comunicació que la institució disposaria per a l’any vinent d’un pressupost de 23.000 euros per a viatges...
El pressupost que ha sortit és més reduït que el dels anys anteriors i fins i tot ja no és el que va sortir a la notícia, sinó que s’ha reduït ben bé uns 10.000 euros. Això comporta que moltes de les obligacions que tenim respecte a Europa o Hispanoamèrica s’hagin reduït també, la qual cosa va en contra del que recomana el Consell d’Europa. I és que aquesta institució considera que els raonadors del ciutadà han d’estar en contacte, perquè és enriquidor per veure com determinats problemes són extrapolables a altres països.
En aquest sentit, els viatges són una eina d’utilitat que tenim, i s’ha de dir que moltes vegades només duren un dia, o sigui que no es tracta de viatges de plaer, en absolut. Es tracta de treure profit de l’experiència dels altres, cosa que sempre és positiva.

¿Es pot comparar la institució d’Andorra a la que funciona en altres llocs?
Pel que fa a la feina, puc dir que possiblement està per sobre de la mitjana de la resta, tenint en compte la població del país. En aquest sentit, he de dir que el cost administratiu que tenim en aquests moments és suficient i podem treballar bé. En altres països el volum de feina d’un raonador del ciutadà és enorme perquè són països molt més grans.

Vostè s’ha caracteritzat, des que ha entrat en el càrrec, per una especial sensibilitat social...
Crec que en aquest món, estiguis on estiguis, el més important és ajudar les persones i si pots ser d’una utilitat per a l’altre, doncs benvingut sigui.

¿L’administració fa cada vegada més cas d’una institució com el Raonador del Ciutadà o encara s’aplica el silenci administratiu moltes vegades?
El que puc dir és que possiblement cada vegada hi ha menys casos problemàtics amb l’administració. Tota l’administració respon a qualsevol reclamació. Aquesta és la seva obligació, i sempre tenim una resposta, tot i que unes vegades és a favor de  l’usuari que reclama i d’altres no.  Evidentment que tot depèn de qui rep la reclamació:  algunes persones donen totes les explicacions i també hi ha casos que es molesten en haver de reconèixer simplement una falta d’atenció.

Els casos relacionats amb la crisi econòmica han anat augmentant en els últims mesos. ¿Quines són les situacions més comunes amb què s’ha trobat?
Normalment es tracta de reclamacions relacionades amb la CASS o de persones que pensen que poden tenir una ajuda social i han de recórrer al ministeri de Salut i Benestar Social. Darrerament també hi ha moltes persones que tenen problemes amb els pisos perquè no poden pagar a finals de mes i se’ls retira el préstec que tenien amb les entitats bancàries.
I aquí entra la feina dels diferents serveis socials de les parròquies i del ministeri, que analitzen tots aquests casos per atorgar ajudes. A vegades la gent està molt desorientada i no sap com sortir-se’n, per això nosaltres fins i tot parlem alguns cops amb els serveis socials per si es pot fer alguna cosa i, a vegades, quan es tracta d’un cas greu, intentem que Càritas es faci càrrec d’aquesta persona i l’ajudi momentàniament. I és que moltes vegades estem parlant de necessitats primàries que no poden esperar, i a les quals s’ha de donar una resposta de manera immediata. El que sí que puc dir és que aquestes persones que han necessitat una ajuda ràpida sempre han estat ateses d’una manera o una altra.

Estem veient que en altres països hi ha cada dia notícies de desnonaments i de les dificultats d’algunes famílies per sobreviure a causa de la crisi, i pel que vostè explica Andorra tampoc es deslliura d’aquesta problema...
No, en absolut. Suposo que els casos que es donen no transcendeixen tant i, per exemple, quan una persona no pot pagar el primer que fan és denunciar-la a la Batllia, on hi ha un procés llarg i que no es fa públic. Quan intervé la justícia, nosaltres ens limitem a traslladar el problema al Consell Superior de la Justícia, que ens respon a nosaltres.

¿Que molta gent s’adreci a la institució del Raonador quan hauria d’anar a una altra instància vol dir que hi ha alguna mancança a l’administració?
Molta gent se sent sorpresa perquè els bancs passen ràpidament la reclamació en cas d’impagament a la Batllia i les persones afectades per falta de mitjans no poden tenir un advocat. I en aquest cas, per exemple, nosaltres els expliquem com anar al Col·legi d’Advocats perquè els faciliti orientació jurídica. En aquest sentit he de ressaltar, per exemple, la gran tasca que estan fent els voluntaris d’aquest servei per ajudar les persones que no poden fer front al cost que els suposa un advocat.

Bona part de les queixes socials es refereixen a la CASS.
El problema aquí, en molts casos, és que la gent rep una pensió que es pensava que seria més elevada, i a partir d’aquí comencen les reclamacions. En general la CASS respon bastant bé a totes les demandes, tot i que no sempre ho fa a favor de la persona que reclama perquè sempre aplica la regulació que hi ha en cada tema.

¿La posada en marxa d’una comissió d’arbitratge faria que molts casos no arribessin al Raonador del Ciutadà?
Hi ha queixes, per exemple, que es refereixen a la baixa laboral perquè un metge extern diu que ha de continuar i els metges dels tècnics de la Seguretat Social, no. En aquest sentit, el que demanem és que hi hagi una comissió d’arbitratge que pugui tenir una visió més àmplia dels problemes i que sigui la que decideixi.
Penso que aquesta comissió  d’arbitratge seria una bona solució perquè la gent se sentís atesa en les seves demandes. Nosaltres el que fem són recomanacions quan veiem que hi ha diverses persones afectades per un mateix problema, i suposo que poden quedar recollides en la reforma de la CASS que es farà aviat.

“Si un va a la Batllia veu les condicions en què es treballa, i realment necessitarien més mitjans”

Moltes queixes que rep anualment el Raonador del Ciutadà es refereixen també al funcionament lent de la justícia. ¿Pensa que s’està avançant en aquest àmbit?
Crec que aquesta qüestió s’està movent. La justícia no tenia possiblement els mitjans necessaris per ser ràpida i ara el que veig és que comença a tenir més agilitat i es comença a notar que hi ha alguna cosa que la fa moure. Amb tot, crec que no té encara tots els mitjans que hauria de tenir per desenvolupar una bona tasca. Si un va a la Batllia, per exemple, veu les condicions en què treballa el personal i realment ens adonem que necessitarien més mitjans. L’únic que faig en aquest cas, quan hi ha una reclamació en l’àmbit judicial, és el que la llei em permet. Quan hi ha alguna queixa o denúncia el que fem és passar-la automàticament al Consell Superior de la Justícia i nosaltres no hi entrem. Com dic, doncs, reconeixem en tot cas que a la justícia hi ha molta feina i que els mitjans no són els adequats.

Però el cert, com ja deien alguns dels seus predecessors en el càrrec, és que la justícia ja no és tal si arriba massa tard...
Les persones necessiten la solució del seu cas d’una manera ràpida, però es pot donar el cas que arribi quan ja no sigui necessària per aquesta manca de mitjans a què m’he referit. Però el que hi ha és el que hi ha, i he d’insistir que si la justícia és lenta és per la falta de mitjans.

¿Ha rebut casos de menors d’entre 12 i 18 anys sense tutors, després de la modificació de la llei perquè això fos possible?
Ens vam fixar també com a objectiu que els menors poguessin venir també al Raonador del Ciutadà sense tutors quan tenen entre 12 i 18 anys. I estem contents perquè no n’hi ha hagut cap cas, cosa que vol dir que no hi ha problemes. Abans, fins a complir 18 anys els menors havien de venir acompanyats del tutor o dels pares. També vam pensar en ells quan vam començar a ser presents a les xarxes socials, a través de Facebook o Twitter.
A més a més, també hem fet visites als col·legis per ensenyar als nens qui som i que poden venir a consultar-nos quan tinguin qualsevol problema. Fins ara només hi ha hagut algun cas d’un estudiant que es queixava per l’assegurança a la Caixa Andorrana de Seguretat Social.

¿Hi ha hagut una bona resposta a la pàgina web que la institució va posar en funcionament el desembre del 2011?
Ha tingut ressò perquè cada vegada rebem més consultes, i si necessitem documentació, per exemple, li diem a la persona que vingui. És una manera de ser més àgils. En aquest sentit, també hem allargat l’horari d’atenció al públic, per facilitar que la gent vingui. O sigui, que donem les màximes facilitats tant a través d’internet com perquè les persones vinguin presencialment.