Josep Rodríguez: “Hi ha propietaris que estan traient els llogaters per fer pisos turístics”

El raonador del ciutadà, Josep Rodríguez, que acaba mandat el setembre vinent, fa un repàs de la tasca feta al capdavant de la institució els darrers sis anys i alerta d’un problema més propi dels països veïns però que comença a donar-se també a Andorra. Rodríguez denuncia que hi ha determinats propietaris que treuen llogaters de fa anys dels seus pisos per convertir-los en pisos turístics.

Com valora la tasca feta durant aquests sis anys de mandat?
Ha estat una tasca feixuga perquè ens ha tocat viure una època marcada per la crisi en què els problemes són més apressants, per dir-ho d’alguna manera, més vius, i aleshores els drets de les persones són més fràgils. Però la considero positiva perquè he procurat estar sempre al costat de la persona que havia presentat algun tipus de queixa, ja fos judicial, sobre la Seguretat Social o administracions d’altres tipus, com poden ser els comuns... I crec que hem donat resposta a tots aquests problemes que ens han presentat.   

I des del punt de vista numèric?
Al llarg de tot aquest període s’ha fet aproximadament uns 1.900 expedients i prop de 8.000 entrevistes, i si no hi ha hagut queixes envers la institució vol dir que mitjanament hem fet les coses com s’havien de fer. Sempre et queda el cuquet de pensar que potser no hem fet tot el que podíem, però no ha estat per l’esforç que hi hem posat sinó per altres circumstàncies de l’administració en què és més complicat donar una resposta. Moltes vegades la persona que ha posat la queixa no té raó. Hi ha vegades que s’ha de dir: no insisteixi per aquest camí perquè la llei diu el que diu i aleshores el que caldria és reformar la llei. Això també ha donat lloc que hàgim fet, en determinats casos, recomanacions a l’administració sobre algunes lleis o actuacions que pensem que haurien estat més ben fetes de la manera que nosaltres havíem recomanat. 

Recordo que quan va accedir al càrrec, davant  alguns comentaris de l’oposició sobre si era un home de partit, va dir que el seu partit eren els ciutadans. 
Quan s’està en un càrrec com aquest en què el que preval és la persona, totes les apetències polítiques o de qualsevol tipus les has de deixar a la porta. No crec que hi hagi cap persona de les que han passat per aquí que pugui tenir una queixa o la més mínima sospita que he fet les coses per política o per conveniències particulars. He mirat sempre de tractar la persona amb tots els seus drets, que en definitiva és el que hem de defensar.

Quina ha estat l’evolució de la institució? Com la va trobar en arribar i com és després dels canvis que hi ha fet, com ara la web?
Precisament, una de les coses que hem de continuar treballant és la pàgina web, perquè cada vegada hi ha més comunicació, diguem, no personalitzada en la institució sinó a través dels nous mitjans tècnics que tenim. Fins i tot, darrerament hi ha força queixes que es presenten a través d’aquests mitjans. Per tant hem de continuar perfeccionant-la i donar-hi més importància de la que s’hi ha donat fins ara.

I respecte de la institució?
Una de les preocupacions que vam tenir des del principi va ser donar a conèixer a la població que la institució està al servei dels ciutadans. Ens vam trobar que moltíssima gent, fins i tot persones de l’administració, no sabien ni on érem. Per això una de les coses que hem fet, i crec que està ben assolida, és donar a conèixer la institució. Calia fer entendre a la gent el seu valor o el que representa de cara al ciutadà. Crec que ho hem aconseguit, tot i que no totalment perquè sempre hi ha qui no s’assabenta de res o no vol assabentar-se’n, i contra això és molt difícil lluitar. Aquí he de fer esment dels mitjans de comunicació, que sempre han estat al costat a l’hora d’ajudar a donar a conèixer la institució.

Pel que fa a les queixes, hi ha hagut també una evolució en aquest període?
Les queixes que al principi eren més nombroses eren relatives a la CASS i a la justícia i també les administratives, tot i que això de mica en mica ha anat minvant, fet que vol dir que les coses van millorant, i ens n’alegrem. Vull creure que les nostres opinions al respecte, sobretot quant a la CASS, han tingut el seu ressò dins la institució i s’han anat moderant o rectificant determinats aspectes que temps enrere eren motiu de queixa.

Respecte a la CASS, la introducció de la figura del mediador li ha estalviat feina el darrer any?
Vam insistir molt que hi havia d’haver una persona o una institució que tingués alguna cosa a veure en la solució dels problemes. Havíem demanat una comissió formada per persones de la CASS i metges de fora perquè poguessin intervenir en aquells casos d’altes o baixes que eren dubtosos. No ho vam aconseguir del tot, però sí que el Govern nomenés dos metges de fora de la CASS als quals es pogués recórrer si no s’estava d’acord en el dictamen de la CASS. La del mediador és una figura que dona una opció més a la persona que no està conforme amb l’actuació de la CASS per explicar el seu problema. I sabem que alguns s’han resolt i no han arribat al raonador perquè han passat abans per aquest filtre. Per tant considero que és positiva, aquesta figura.

En algun dels seus informes havia estat especialment dur respecte a l’actitud d’alguns funcionaris...
Sempre dic que la sort que tenim a Andorra és que gràcies a les incompetències d’alguns dels funcionaris l’administració funciona. En totes les agrupacions de personal existeixen les persones que es dediquen a allò a què no s’haurien de dedicar.

Ha notat doncs una millora de les institucions arran de la seva tasca?
Crec que sí. El sistema de queixa presentat al raonador que es fa públic a través de les memòries fa que tothom sigui més conscient del que no fa bé, i per tant possiblement és un referent perquè les coses millorin. Darrerament, en els àmbits on n’hi havia més, les queixes  han baixat i a més ja no tenen tampoc la gravetat que tenien.

Durant el seu mandat ha impulsat també la possibilitat que els menors, a partir de 12 anys, poguessin venir sols. Quina resposta hi ha hagut a aquesta iniciativa?
La resposta és bona, encara que ens preocupava perquè no s’ha fet cap mena de publicitat al respecte. Encara existeix la preocupació dels pares de ser ells els que vinguin, però hem tingut casos en què han vingut els infants, alguns acompanyats pels pares, que s’han quedat fora, i han explicat el seu problema. 

Quins són els problemes d’aquests menors?
En molts casos es tracta de matrimonis separats amb la custòdia d’un o altre progenitor i els infants no hi estan d’acord i volen canviar. No són tots els problemes que hi ha amb el jovent, que malauradament són nombrosos, i voldríem que més nois i noies fessin saber a la institució el problema pel qual passen. Veiem pels mitjans de comunicació que hi ha problemes, però no els coneixem directament. Tenim també queixes, i aquí també ja hi entren els pares, respecte a les beques perquè no se’ls ha reconegut els seus drets. Ara, amb la reforma de la Llei del raonador del ciutadà, hi haurà una sèrie de factors, com serien qüestions de racisme, discriminació i altres, que també ens centraran com a coordinadors.

Com ho valora això, tot i que potser ja no l’afectarà?
No sé si m’afectarà perquè de moment no hi ha relleu. Possiblement haurem de posar-ho en marxa. Ho considero positiu perquè entra dins els principis dels drets humans i crec que serà de cara a la institució. Segurament representarà més feina, però per al raonador no crec que sigui un motiu de queixa sinó tot al contrari, ja que intentarem que totes aquestes qüestions de drets humans tinguin alguna cosa a veure amb el raonador. De fet, part de la tasca que se’ns encomana amb la nova llei ve de la visita que es va fer del Consell d’Europa, en què es recomanava que hi hagués una persona o entitat que fos independent, i l’única institució que té aquesta faceta d’independent és el Raonador del Ciutadà.

I ja té prou recursos la institució?
Els recursos vindran en funció del treball que se’ns encomani. Demanar recursos per demanar no ho faríem mai, en demanarem en virtut de les necessitats que es creïn. Crec que això representarà un increment de recursos humans i econòmics, però fins que no tinguem la llei en marxa no els podrem concretar.

Ho deia perquè la institució també ha patit la crisi.
Sí, de fet des que vaig començar cada any hem anat abaixant el pressupost i estrenyent-nos més el cinturó.

Una altra de les qüestions que ha abordat sovint són les pensions. Quina seria una pensió digna?
La pensió digna que ha de tenir una persona hauria de ser com a mínim el salari mínim, valgui la redundància, tot i que encara seria ajustada. En aquests casos no miro la llei sinó les necessitats de les persones. I és que per a una persona que ha estat tota la vida treballant és molt dur arribar a la vellesa i, en molts casos, haver de demanar ajuda perquè no en té prou amb el que rep de jubilació. Sí que és cert que la llei és la llei i s’ha de rebre en funció del que s’ha cotitzat. El que no és acceptable és que hi hagi persones que gairebé no han cotitzat en la seva vida i després diguin que el país no les atén. Primer hem de complir nosaltres per exigir als altres. I és que es donen casos de gent que no ha cotitzat i que es queixa que no rep res. Tot i això, quan es comprova que una persona no té mitjans i no té ningú de família directa que la pugui ajudar, aquesta persona rep una quantitat equivalent al salari mínim. Pel que he vist fins ara, en l’àmbit social, el departament d’Afers Socials ha respost en la majoria dels casos de manera positiva.

També ha mostrat preocupació per la qüestió de l’habitatge.
Sabem que hi ha molts pisos buits, molts pisos que podrien ser llogats però que per conveniències econòmiques estan tancats. Últimament ens estem assabentant d’algunes coses que no ens agraden gens a la institució, com és el fet que hi ha determinats propietaris que estan traient llogaters dels seus pisos per convertir-los en pisos turístics. Això augmenta la preocupació de moltes persones, que fa anys que viuen en aquests pisos i que paguen uns lloguers baixos. Seria comprensible que els apugessin el lloguer però no que els posin al carrer per fer un pis turístic, que econòmicament és molt més rendible que tenir un llogater. Això ens preocupa i suposo que en la nova llei es tindrà en compte d’alguna manera perquè Andorra no segueixi el cas d’altres grans ciutats com Barcelona, on els pisos turístics han estat i són un gran problema.
Parlava també abans de la justícia i de la millora d’any en any.
Sí, ens preocupava la gran quantitat de reclamacions que hi havia. Com sap, nosaltres no podem intervenir en la justícia, però sí passar la queixa al Consell Superior de la Justícia, que era el que, després dels tràmits adients, ens comunicava els resultats. Les queixes han baixat però sí que continuen existint, tot i que això no és qüestió de la justícia sinó de les persones, són les queixes que hi ha respecte a separacions i altres, però ja li dic que són qüestions personals.

Més que queixes són des­acords en decisions.
Moltes vegades la gent confon els drets amb els interessos i són dos coses que, encara que ho pugui semblar, no estan al mateix pla. 

Les qüestions de caràcter privat són les que més expedients generen però, en canvi, no són competència del raonador.
No és competència nostra, però la llei és ben clara que en aquests casos en què no som competents estem obligats a informar la persona del camí o de la institució a la qual s’ha de dirigir o de què és el que ha de fer per trobar la solució del problema. I sí, aquests casos van en augment. 
La gent, sobretot la que no està acostumada a un tracte burocràtic, va perduda, no sap el que ha de fer ni on anar, i aleshores va al raonador. I en aquest sentit, la gent està satisfeta perquè quan venen aquí acostumen a estar conformes amb les solucions que se’ls donen i el problema ja no és tant. Mirem de ser el més clars possible i al màxim de senzills en el tràmit que han de fer. Mirem d’ajudar en tot el possible i es va per tant més enllà del que la mateixa llei marca.

Quina és la situació de la institució en comparació amb institucions similars dels països veïns?
Hem de tenir present que la població del país és la que és, tot i que en proporció estem més o menys en la mateixa situació que els països del costat. Tenim molts congressos, i quan es parla tots ens regim per la defensa dels drets humans i més o menys els problemes i necessitats són comuns. L’ésser humà no és únic i compartim problemes. Ara augmentaran perquè molts d’aquests països ja tenen també entre les seves funcions qüestions sobre el racisme, la intolerància o la discriminació.